L’amiguisme té efectes perversos. No implica només, per exemple, que l’administració compre a un proveïdor algun producte o servei per damunt del preu de mercat i, per tant, aquest s’enriquisca de manera il·lícita i alhora els recursos públics donen per a menys. Ben mirat, ja és prou greu això. L’administració pública no arriba mai a tot i deixa moltes demandes justes desateses. Tot amb tot, encara és pitjor: la corrupció continuada dinamita la democràcia.
La democràcia representativa es fonamenta en la confiança, igualment que uns altres mecanismes, com la moneda, sense anar més lluny. In God we trust, apareixen als dòlars estatunidencs. Déu legitimant, de nou, els estats. Tanmateix, des de l’abandonament del patró or (l’emissió de diners estava avalada per reserves en or o argent), no hi ha cap garantia sòlida més enllà de la credibilitat en l’emissió per un estat nació determinat, tot i que sabem que n’hi ha de més creïbles i de menys. Així, confiem en bitllets i monedes gràcies a un sistema polític més o menys estable que els garanteix, malgrat que cap estat podria fer front a una retirada alhora de la majoria dels dipòsits bancaris.
Aquesta confiança pot, però, rebentar. En tenim exemples, com ara el corralito i encara el corralón argentins de primeries de segle XXI que, per a evitar la fugida dels diners dipositats als bancs, es limità la liquiditat. Aquest fenomen tingué rèpliques a Xipre el 2013 i a Grècia el 2015. Les crisis de deute generen suspicàcia. Es podria esmentar també els processos d’hiperinflació, com el que patí Hongria el 1946 o Alemanya entre les dues guerres mundials. Josep Pla n’escrigué, amb l’habilitat característica. El podeu llegir al llibre La inflació alemanya o al volum cinqué de les obres completes.
Igualment que en l’economia, pot ensorrar-se la confiança en un govern o en unes institucions. La ciutadania, que és d’on emana la legitimitat, atesa la impossibilitat o la dificultat extrema d’una democràcia directa en societats de milions de persones, delega temporalment en alguns, que els representen. D’alguna manera, confien en ells la defensa dels seus interessos. I llibertats. Si aquests representants els fallen greument, el descrèdit creix i soscava l’estabilitat de tot plegat.
Quan la certesa s’esventra, els xarlatans fan l’agost. Així, el creixement de les dretes radicals i de l’extrema dreta també es fonamenta en el descrèdit del sistema, polític, econòmic i social. La paradoxa rau en el fet que, tot i que la retòrica d’aquestes forces és renovadora i regeneradora, en la pràctica apuntalen els partits i les organitzacions corruptes de les dretes conservadora o liberal, alhora que aquestes es fan més radicals. De fet, Vox sostingué continuadament Carlos Mazón com a president de la Generalitat, fins que els seus i, sobretot, els ciutadans mobilitzats, el forçaren a dimitir.
Vox també dona suport a Luis Barcala. L’alcalde del PP d’Alacant, tot i que ha intentat recobrir-lo enviant una denúncia a la fiscalia, és responsable d’un escàndol molt lleig. Hem assistit, atònits, a l’adjudicació d’habitatges de protecció oficial a arquitectes municipals, funcionaris de la Generalitat, fills de notaris i arquitectes de la segona ciutat més poblada del país, i fins i tot una regidora, ni més ni menys que la d’urbanisme. Què en pensava Rocío Gómez? Que potser era normal aconseguir un pis amb piscina, gimnàs i pistes de tenis i de pàdel el sòl del qual l’havia comprat la mateixa administració que ella representava?
En un post d’Instagram en octubre de 2024 que encara no ha esborrat afirmava que “garantizar el acceso a la vivienda de todos los alicantinos es nuestro principal objetivo”. El d’uns alacantins semblava més prioritari, però, que els d’uns altres. Com diríem en valencià de poble (has vist, Vicente José Mompó?), la regidora i alguns altres tenen la cara folrada de baqueta. Forrada, perdó, que folrar serà català.
És cert que Gómez ha dimitit, però no sembla que renunciarà al piset. El fet que siga l’única promoció pública en vint anys a la capital de l’Alacantí i que ens situem en plena emergència residencial recorda la corrupció més infame, com la del conseller Rafael Blasco, que desvià cinc milions d’euros de vint-i-set projectes de cooperació al desenvolupament en països del Tercer Món. El periodista Sergi Tarín en parla en La Madriguera, un llibre monogràfic sobre el cas cooperació recomanable de llegir. En democràcia és important no oblidar.
Precisament fou Mazón qui promogué una modificació legislativa per a permetre accedir a HPO a persones que guanyaren fins a 66.000 € anyals. La renda mitjana per persona al País Valencià fou el 2024 de 13.374 €. Una persona que ingressa més de seixanta mil euros no pot accedir a un habitatge via el mercat?
El govern municipal alacantí no sols odia el valencià. També és clientelar i corrupte. Al País Valencià una cosa sovint acompanya a l’altra. Fan servir les subvencions públiques, directes o indirectes, per a comprar voluntats, per a teixir xarxes de complicitat i de silenci. És molt interessant veure Il Divo, la pel·lícula de Paolo Sorrentino sobre Giulio Andreotti interpretada de manera magistral per Toni Servillo.
Com se sentiran els alacantins que no puguen accedir a un habitatge digne? Què poden pensar de la democràcia i de l’autonomia municipal? Tot i que els règims dictatorials són corruptes per naturalesa, la temptació per passar de la democràcia és gran.
No sols és el PP, tanmateix. El PSOE acostuma a no fallar a la cita de la corrupció, la qual cosa és letal per a l’esquerra. Quan encara cuegen els casos de Santos Cerdà i José Luis Ábalos (cap abalista sabia que era un corrupte si era vox populi?), l’alcalde de Paterna, Juan Antonio Sangredo, fa uns dies decidí que la nova directora de l’empresa pública municipal seria l’exdona… del Cèsar, Sonia Borruey, que abandonarà les Corts. Tenim sort, però. La retribució anual de 67.850 € per dirigir Gestión y Servicios de Paterna (nom monolingüe en castellà) li impedirà accedir, de moment, a un habitatge de protecció oficial…
