L’altre dia una interessant Associació d’Inspectores i Inspectors del País Valencià –més resumidament dit ADIDE-PV– es manifestava contra la «Llei de llibertat educativa», promoguda i pastada pels actuals titulars de la Conselleria d’Educació nostra, adscrits a PP i apuntalats per Vox, el famós partit rampant.
Ho vaig trobar una bona notícia.
Però no ho va ser del tot, ni de molt, perquè, al pas que anem, arribarà un dia que, potser estarem tots en contra de Vox, però el mal serà que no sabrem de què estem a favor. I això serà un problema. És la primera i principal condició per a perdre-ho tot. Com ara unes eleccions. Ho dic perquè, continuant la lectura, em vaig trobar amb aquesta asseveració, textual:
entenen [els inspectors d’ADIDE-PV] que «l’educació ha de ser inclusiva i equitativa per a tota la comunitat educativa», que les dobles línies lingüístiques «ja han tingut la seua oportunitat i tingueren com a resultat la segregació escolar i l’atac frontal a la igualtat d’oportunitats».
(Diari La Veu del País Valencià, 4 abril 2024)
És a dir: no hi havia a València uns malparits com nosaltres: els centenars –o milers– de mestres, pares, mares i manifassers diversos que tan equivocadament –i perversa–, ens vam dedicar durant dècades a la «segregació escolar» i a atacar –frontalment, això sí– la «igualtat d’oportunitats».
Jo estic molt agraït a aquestes persones de l’ADIDE-PV, que parlen amb tanta confiança de nosaltres. Perquè així, confiança per confiança, els puc dir que, per començar, PP i Vox, com ells, també estan en contra de les línies en valencià: si tan inhumanes i reaccionàries eren, els costava ben poc restaurar-les. I no: els senyors que ara ocupen la Conselleria d’Educació no ens han fet tornar al sistema de línies –valencià o castellà, segons les preferències– en l’ensenyament.
Uns polítics tan decidits, barruts i pentinats, de tan poques manies a l’hora d’enderrocar l’obra del govern anterior –el més valencianista i progressista de la història, tu– quan no els interessa pels resultats obtinguts, aquesta part del llegat progressista i valencianista, la liquidació de les línies en valencià, sí que l’han volguda heretar i assumir: ells, com l’anterior conseller senyor Marzà i com els inspectors d’ADIDE-PV, tampoc volen línies en valencià.
No sabem si és així perquè els senyors de PP i Vox no són tan reaccionaris com tot això o, molt més probablement, perquè no es moquen amb la mànega. Cosa que no poden dir tots.
Les línies en valencià diu que segregaven. Quines eren aquestes secrecions, no he acabat d’entendre-ho mai. Que fora de la línia hi havia alumnes que no aprenien el valencià? Vistos els resultats d’uns quants cursos de plurilingüisme oficial i botànic, ara hi ha una proporció comparable –jo sospite que bastant superior– d’alumnes que tampoc aprenen el valencià. Això no és també segregació?
¿Augmentar la quantitat d’alumnes que no aprenen valencià –resultat ja previsible des de l’aplicació del «plurilingüisme botànic» perquè, fora de les línies, el temps dedicat al valencià ha sigut sempre insuficient–, vol dir això que s’ha reduït la segregació?
Dic «previsible» perquè les línies eren un espai segur per al valencià, que hem perdut: allí no es presentava ningú a dir allò d’en castellano, que no lo entiendo, d’efectes tan fulminants. En la línia de valencià imperava allò, tan ben interioritzat pel nostre poble, de «qui no vulga pols que no vaja a l’era». El contrari del que ara mateix passa: qualsevol alumne, dins una aula, qualsevol pare o mare que no sàpien, o no vulguen saber valencià, poden fer canviar de llengua tot un grup, o qualsevol reunió escolar…
I ja que d’inspectors parlem, s’han preocupat –ells que professionalment hi estan obligats– de comprovar si s’apliquen els percentatges de valencià fixats per a cada escola? A mi m’han dit d’unes quantes on no es fa. ¿No ho revisen els senyors inspectors per timidesa o perquè és impossible de controlar el sistema demencial, inaplicable per antinatural, de percentatges de llengües que han volgut imaginar?
Per on més veuen segregació? Conec moltes persones que, com a pares, mare, alumnes de les línies, no s’ho sentien gens. El nivell de satisfacció dels participants de les línies, fins on jo sé, era molt alt. Li van impedir a algú mai apuntar-se a una línia si volia fer-ho? Què deuen voler dir els nostres antisegragacionistes?
Perquè ben mirat, les línies en valencià no podien articular cap mena de segregació. Si ho hagueren fet, haurien sigut intocables. Vull dir que, de segregació, en fan com ara les universitats privades, on van els qui poden pagar-s’ho i prou; o en causen, de segregació, els preus de determinats màsters en universitats públiques. I ningú diu res. Una segregació només es pot fer des d’un poder, això: intocable, o tan difícil de tocar que un modestíssim govern autonòmic no pot ni somiar de molestar.
Però ells, aquests inspectors d’ara o el tristíssim equip del senyor Marzà, quan era conseller d’Educació, van creure que el primer enemic a abatre era les línies en valencià. Ja és fort que, qui estava obligat a millorar-les i fer-les créixer, va decidir desacreditar-les i aniquilar-les: no van saber en vuit anys incrementar la presència del valencià en Justícia, ni en Sanitat –quan negaven l’atenció mèdica a un valencianoparlant que es negava a deixar de ser-ho, no feien ni un comentari ni cap, les nostres autoritats autonòmiques: potser no ho consideraven prou segregacionista–, ni facilitar el creixement d’una premsa en valencià, que el 2023 es trobava en el mateix estat miserable que el 2015. I qui diu la premsa diu qualsevol altre mitjà… I no cal parlar ja del valencià en l’etiquetatge comercial. Ni es devien poder imaginar que ells hi podien fer alguna cosa. No van saber ni introduir el valencià en una carta de restaurant.
L’única gran proposta en política lingüística dels senyors del Botànic, l’actuació més urgent que calia dur a terme, vist el panorama, era destruir les línies en valencià. No hi havia cap més sardina per a donar-li al gat.
Potser no ho van fer de mala voluntat, em diuen una mica per ací i per allà. Però no sé si així no és pitjor: menysprear l’experiència acumulada, el treball de tanta gent que, lentament i amb gran esforç, les havia fetes possibles al llarg de dècades, pensar-se que ells, des del seu despatxet en qüestió de mesos podien eliminar-les i substituir-les per una solució perfecta –el plurilingüisme, tu– que només existia i podia funcionar en la seua imaginació… Per a fer una cosa així, cal ser molt indocumentats i molt narcisistes.
I fan molt mal fet, els nostres expulsats de la Generalitat, perquè s’ho haurien de mirar amb més interés, això del valencià, si tenen alguna ambició de futur que no siga de surar, més o menys individualment, ara dins Sumar i, després, dins els socialistes reunits de sempre. Si algun dia tenen temps de fer el balanç sobre la solsida electoral que han patit, haurien de mesurar, dels més de 90.000 vots perduts el maig passat, quants en van ser de valencianistes que –indignats per tot el que he dit i per altres raons semblants– es van estimar més enviar-los a fer la mà. En el bon sentit de la paraula, no cal dir.
