Amb aquest títol la televisió espanyola està emetent una sèrie en què narra els fets i circumstàncies que possibilitaren el pas de la dictadura a la democràcia. Fins ara, he vist els tres primers capítols i en voldria fer algunes consideracions. En conjunt, és un treball bastant documentat i que, a més, ens aporta algunes imatges que fins ara no havien eixit a la llum o ho havien fet de forma parcial i dispersa.
Com a elements positius, apuntaria la part dedicada als anys seixanta, mostrant els canvis generats amb l’entrada de l’Opus al govern de Franco, així com el procés d’autoorganització de les classes treballadores dels distints territoris de l’Estat, en tant que moviment espontani, que a les darreries del franquisme es convertí en el principal opositor del règim. Manquen, però, més referències als moviments identitaris que van existir a Catalunya i Euskadi, i en grau més baix en altres llocs, cas de Canàries, o del nostre País Valencià. Tanmateix, la presència de les esquerres més radicals és silenciada, o ignorada.
Com a nota positiva, vull destacar l’espai dedicat als fets de Vitòria de març del 1976, l’afusellament de Julián Grimau (1963) l’ajusticiament de Salvador Puig Antich (1974) i els cinc afusellaments de setembre del 1975. Als casos esmentats, tant els mitjans de comunicació públics i la majoria dels privats no s’han ocupat com caldria i, menys encara, han incidit en els responsables polítics i penals de tals assassinats. Tanmateix, hi ha un llistat de morts a tirs de la policia o la Guàrdia Civil que van succeir quan el dictador ja no era present (cas dels valencians Teófilo del Valle i Valentín González, entre altres).
En l’emissió del capítol de dijous 3 d’abril es dedicaren uns minuts als fets de Vitòria el març del 1977 durant els quals es pogueren veure seqüències fins al present desconegudes pel conjunt de la ciutadania. Fins i tot les converses entre les policies i els seus caps, mostrant clarament que existí l’ordre de fer ús de les armes de foc per sufocar unes activitats multitudinàries i pacífiques. El cas que un conflicte en una empresa, Forjas Alavesas, va anar generant un ambient a Vitòria de solidaritat i resistència a tota la ciutat. El detall era que a l’església de Sant Francesc de “de gom a gom” es feien assemblees en què es reivindicaven millores salarials i una societat igualitària.
En Vitòria l’autoorganització obrera va ser una realitat, es basava en les assemblees i comissions representatives, i no entren en el marc del sistema. Certament, les imatges de setge del poble reunit a Sant Francesc per part de les forces d’ordre són del tot colpidores, i alhora emociona veure la gent soterrant els seus morts, víctimes de la violència de l’estat. Va haver-hi cinc morts, i prop de 150 ferits.
En aquell moment, aquests fets es van silenciar. Fraga Iribarne, ministre de la Governació, era de viatge en Alemanya, i el ministre de Relacions Sindicals era Rodolfo Martin Villa, a qui per cert un tribunal d’Argentina vol portar a juí per crims de lesa humanitat.
Amb les mancances que puguem trobar en aquest documental, crec que aquest programa de televisió mostra realitats amagades, i té la qualitat necessària per a ser vist i comentat per la ciutadania.
