Devastada per la tragèdia que acabem de patir, patim (i patirem) els valencians, el meu cor, al mateix temps, s’ompli de ràbia. He crescut recordant la riuada del 57, i quan estudiava a València he pagat segells per fer el nou llit del Túria, i he viscut en primera persona catàstrofes com les del 82, el 97 -especialment terrible a Alacant-, el 2019,… però cap com aquesta. Una situació que podia haver estat molt menys terrible en mans de bons gestors públics. El dolor és hui una barreja d’emocions plena de frustracions i d’impotència. No sabem com pairem aquest dolor, o si podrem eixir amb major saviesa. És dur escoltar els testimonis de les víctimes, les excuses d’un president gens honorable, dels oportunistes que fins i tot aprofiten per clavar cullerada contra la llengua que usem per comunicar-nos molts valencians… Cal aprendre dels qui saben, cal actuar a favor de la naturalesa amb tots els nostres respectes, cal prendre mesures quan toca. Estarem a temps?
Hores abans dels desbordaments de rius i barrancs, com qui anava a les escoles o als llocs de treball, estava jo escrivint un article sobre la confiança. Molts senyals, massa, em feien pensar que si aquesta es trenca, si no confiem en qui ens ha de governar, estem perduts. I hui, malauradament, aquestes reflexions, amb tota la humilitat, semblen massa adients.
Quan un grup amb determinades necessitats i interessos -posem els dels valencians- diposita la seua confiança en altres persones, pensa que actuaran, fins i tot estant ideològicament allunyats de tu, d’una manera honesta. Els gestors, els polítics, són els nostres fiduciaris, els dipositaris d’aquesta confiança. Però els ciutadans, els fideïcomissaris, els atorgadors, mai no podem estar segurs del resultat de les accions d’eixa altra part. Dit així pot semblar una abstracció, però intentaré concretar en què podem o volem basar dita cessió.
Començaré pel més obvi: necessitem ser salvaguardats, protegits, informats, de qualsevol circumstància que ens concerneix a tots. Les trampes infantils, com intentar esborrar un vídeo comprometedor, o tirar les culpes als altres, o excusar-se en què, pels morts, ara no toca, són excuses que ni ara, ni mai, s’haurien de fer servir. Assumir responsabilitats és l’únic camí per mantindre la confiança. Les errades, però, les pagarem tots, com ja estem fent.
La meua salut, la meua vida, depèn de l’atenció, de vegades urgent, que m’ha de proporcionar un sistema sanitari digne i eficaç, no vull ser un número ni que sobre la meua malaltia s’erigisquen fortunes; però també el meu benestar depén de la garantia d’una alimentació saludable, del control i eliminació de la contaminació de la terra, de l’aire, de l’aigua…, depén de la quantitat de vegetació que m’envolta, que m’oxigena cada dia; ofegada pel ciment i l’asfalt, no vull que la meua salut mental trontolle per les frustracions i l’estrès que genera un món hostil, que ens amuntega en ciutats cada dia més poblades i insalubres, que ens inclina a la soledat…
En el camp laboral, com a treballadora, he de pensar que qui em contracta complirà amb la seua part de l’acord, a canvi del benefici personal que li atorgarà la meua faena. Hem de creure que no caurà en la temptació de pagar-nos una misèria, ni sotmetre’ns a males condicions. Confiem que els sindicats defensaran els nostres interessos amb ungles i dents, ja que són també els seus interessos. I si soc empresària hauré d’entendre la funció social que se m’atorga, creant ocupació i proporcionant benestar a la societat…
Vull viure en un lloc on l’educació siga un dret, i que totes les escoles ens preparen per a pensar i decidir. I que parlar la meua llengua no siga una declaració de principis, un intent desesperat, sinó una declaració d’amor. Com a dona, he de saber que els meus fiduciaris defendran la meua igualtat i m’ajudaran a desprendre’m dels estigmes seculars contra nosaltres; vull poder ser mare, o no ser mare, i estimar lliurement; vull deixar de tindre por a la violència que els homes, per ser-ho, poden exercir contra mi…
Podríem seguir aportant moltes més necessitats urgents que s’han de satisfer a partir de la nostra confiança, dipositada en qui disfruta del poder sobirà del poble. Què passa quan la confiança es trenca? Evidentment s’ha de restaurar. És això, o la barbàrie. Si ningú està disposat a assumir les seues fatídiques errades, el seu desgovern, malament comencem, malament seguim. I podem caure en la temptació -ja està passant- de seguir discursos d’odi que ens porten a l’autoritarisme, on la confiança es pot transmutar en fe cega. És el començament de la fi, de la fi de la democràcia. Però en democràcia la primera cosa que hem de fer és exigir responsabilitats. I la democràcia no pot esperar. Demà comença hui.
