Des de fa temps se sent en política l’expressió: «Comunicació emocional».
Cal distingir entre un ús honest i un ús indecent. Les dretes solen utilitzar-lo pervertidament dient falsedats per activar sentiments (por, odi, etc.).
El que propose és que l’espai progressista considere el seu ús digne.
Per què trac a col·lació això? Un cas. Molt sovint sent frases de l’estil: «Tenim un projecte il·lusionant». I quan mire la persona, em quede pensant: «No li trobe la il·lusió per enlloc, no veig l’expressió en la cara, ni en els ulls, ni en la seua manera de parlar. Simplement, ha apujat el to de veu». La raó és que l’oradora usa eixa expressió sense connectar amb el sentit, amb els sentiments amb experiències pertinents.
La comunicació emocional és una activitat que fem naturalment i que sovint es fa Involuntàriament. Un exemple. Si ens fixem, Pablo Iglesias en els últims anys de vicepresident podíem observar dos aspectes cridaners. Com junyia les celles, amb una expressió contínua d’enfadament. L’altre és la postura de gepa que tenia. Quin tipus d’emocions desprenia?
Ara un exemple positiu. Tenia un client que era parlamentari autonòmic en l’oposició. Quan estava acabant la legislatura es plantejava de mostrar tot allò que hi havia aconseguit. Podia haver enumerat simplement els seus èxits, però sense entusiasme. Una manera que li vaig dir de mostrar la satisfacció era recordar els agraïments dels grups ecologistes, dels sanitaris, del personal del 112 i de tots aquells treballadors als quals va ajudar en les seues reivindicacions. Quan rememorava les reunions que havien tingut, com les seues demandes eren ateses pel govern, encara que foren parcialment, la seua cara brillava i els seus ulls s’il·luminaven, la seua veu es feia més càlida, de manera que era més fàcil que les persones que l’escoltaven es contagiaren d’eixes emocions. El resultat era que quan s’expressava arribava molt més al seu públic.
Hi ha una varietat gran d’activar la comunicació emocional.
Un matís. En consultoria política s’utilitza l’expressió «comunicació emocional», jo preferisc usar «comunicació significativoemocional», perquè les emocions solen ser producte del significat que els donem a les coses. Si algú creu que si governa la ultradreta la vida continuarà igual, des del seu punt de vista, no sentirà cap amenaça, cap emoció. Els que pensem que sí que canviarà la vida a pitjor, sí que li donem un altre sentit.
La qüestió de la comunicació emocional és com pensar, com comunicar de determinades maneres i si influeix en la manera d’expressar-se corporalment. El que en alguns llocs s’anomena «llenguatge no verbal». Un factor fonamental que l’esquerra, amb un enfocament excessivament racionalista no té en compte, però que té un impacte fonamental en les persones.
Per tant, no és explicar assumptes privats, íntims. No és plorar, ni és mostrar sentiments artificiosament.
Quan he treballat amb persones que venen de certes tradicions ideològiques, com la marxista, sovint ho note. Tenen un llenguatge intel·lectual ben armat, però que amb poques excepcions, no transmeten cap sentit que atrape l’atenció de l’audiència. Solen desenvolupar un discurs molt transcendental, amb conceptes molt profunds que a penes arriba a la gent.
La bona notícia és que es pot treballar. Significa que només hem de traslladar significats i emocions? No, però argumentar racionalment, per si mateix sol tenir un efecte molt pobre en l’audiència. El que és ideal és una combinació entre argumentació i significats/emocions.
La conclusió és que l’esquerra pot fer un ús ètic de la comunicació significativoemocional i així ampliar la seua base electoral. Fer sermons a l’estil tradicional, només serveix per als convençuts. I cal dedicar-se a aprendre, a practicar-la per a guanyar espais progressistes entre la població.
Carles Porcel és Capacitador de polítics i activistes.
