Tenia previst escriure un article sobre l’educació, en termes amples, que han rebut els polítics que ens dominen. Però veig l’article d’Antoni Infante i no puc deixar passar l’ocasió per a posar cullerada. Ni que siga una cullerada de café.
Ja en un article anterior Antoni tocava el tema. Que a mi em sembla important, importantíssim. La clau de tota volta de la nostra situació com a poble. Perquè realment, més enllà de les queixes que fem en els nostres escrits, ací de manera habitual i contundent, el problema és que, tal com ell diu no fem sinó encabotar-nos en criticar els efectes. Però en el fons, deixem massa de banda les causes profundes de gran part dels nostres mals.
És cert. Patim un colonialisme tan perfecte i quasi tan invisible que ni aquells a qui el País ens preocupa, ens fixem en eixa dinàmica. I no la solem criticar.
Efectivament, eixe estat del moment polític, social i cultural que patim, l’han perfeccionat tant i tant que passa desapercebut. I també, per fer una petita autocrítica, ni que siga lleugera, perquè la massa nacionalista pròpia ha fet, hem fet, abandó d’una crítica que hauria d’haver anat més enllà dels efectes perversos immediats. Efectivament, a la manera com els colonialistes occidentals emmirallaven els indígenes africans, asiàtics o americans amb les quatre andròmines boniques, però perverses en el fons, a nosaltres també ens engatussen amb el tema del finançament, l’estat de les autonomies o els embolics de la justícia.
Tal com es proposa en un petit llibre que va estar de moda fa no molt, sobre llenguatge i debat polític de George Lakoff, el que passa és que hem assumit el marc ideològic dels adversaris. I amb això ho tenim ja quasi tot perdut des d’un bon principi.
Així doncs, què hem de fer? Al meu entendre jo crec que cal anar més lluny del que diu Antoni en el sentit de tornar com un bumerang cada agressió lingüística. I abordar no només eixe punt de conflicte sinó fer un plantejament més ample i profund. En el sentit de debatre si cal des d’aquesta plataforma les possibles estratègies.
Certament no és fàcil. Però ni que siga assajant de construir un discurs oposat, adversari, hauríem d’intentar-ho.
I per a una tal cosa no n’hi ha prou amb les nostres aportacions individuals, sinó que s’imposen unes maniobres més amples. No sé si l’entorn estricte dels partits s’ho planteja o no. Fa l’efecte que van massa immersos en la lluita diària o en les estratègies de cara a les pròximes eleccions. Tinc la impressió que no poden o no volen, simplement.
¿Caldria crear ací una mena de repositori, tal vegada fins i tot ja massa conegut, on incloure els greuges anteriors als efectes, per a, a partir d’eixe corpus, actuar en conseqüència? Però eixe conjunt no és sinó el resultat. Caldria abordar-ne les causes profundes.
Parlem-ne!
