La revista Enderrock dedicava el seu últim número als discos que es van publicar en 1975. La veritat és que la collita impressiona. Entre els àlbums d’eixe any tenim el primer LP d’Al Tall, Cançó popular al País Valencià, Diumenge, de Companyia Elèctrica Dharma, Viatge a Itaca, de Lluís Llach, Cançó de carrer, de Ramon Muntaner o Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa.
En 1975 jo tenia deu anys, i tota aquesta riquesa musical em va passar inadvertida. Però no tardaria a anar fent meus eixos títols, i uns altres. Supose que l’any en qüestió era suficientment emblemàtic com perquè la sensació d’ebullició política i cultural fora imparable.
Pràcticament tots els tocats per la màgia de les muses fa cinquanta anys van continuar amb una exitosa carrera musical, amb més o menys daltabaixos. En el cas de Llach, Viatge a Itaca va obrir senderes novelles en el seu món sonor, que es van vore reafirmades a l’any següent amb Campanades a morts. Per a alguns, encara són les seues millors obres. No està gens malament, en el mateix moment que Dylan publica, a l’altre costat de l’Atlàntic i simultàniament, dos àlbums com Blood on the Tracks i Desire.
El títol d’Al Tall no es la seua obra mestra, però obri un camí esperançador. Serà després, amb Quan el mal ve d’Almansa, que tota la seua energia pionera cristal·litzarà en un disc redó i sense escletxes, que encara ara sent ocasionalment amb gran plaer.
Tota una altra història és la de Ramon Muntaner. És un dels meus cantants i compositors predilectes de la Nova Cançó. Els seus inicis foren huracànics, però aquell vent es va anar apagant als anys 80 fins desembocar en l’interfecte acceptant un càrrec burocràtic i abandonant la música.
En un país normal, Ramon Muntaner hauria seguit la mateixa trajectòria que Llach o Serrat, per exemple. Resulta inoblidable el principi de Cançó de carrer (“Quan tindré cinquanta anys / no vull ser com el pare…”), que és un poema de Pere Quart. El que segueix després és un tornado feroç: l’adaptació de El ball dels cent mil diumenges, de Henri Tachan, La meva amiga com un vaixell blanc, de Papasseit, Salve, a partir del poema de Miquel de Palol, o Amb la boca tancada, amb lletra de Fèlix Cucurull.
Anys després de tindre aquestes i altres cançons de Muntaner en format casset, me les vaig descarregar en mp3 amb el programa de compartir arxius Emule. Aquest programeta informàtic m’ha proporcionat perles de valor incalculables: música descatalogada, pel·lícules de l’any de la picor, llibres en versió original… No en tinc cap recança, perquè ja vaig passar per caixa al seu moment pagant els vinils, els vídeos o els volums corresponents. Ara simplement col·leccione, diguem-ne, les còpies de seguretat (fins que un nou gran salt tecnològic convertisca la tecnologia actual en obsoleta i tornem a començar de zero…).
No sabria dir, per exemple, quan vaig sentir per primera vegada Viatge a Itaca. Degué ser a l’institut Jaume I de Borriana, on vaig fer COU. Allà em vaig apuntar a una mena de club de lectura de poesia que patrocinava un professor anomenat Luque. Hi llegíem T.S. Eliot, per exemple. Des de la perspectiva d’avui, em sembla d’una audàcia inaudita, abordar en un institut un dels poetes més complexos en llengua anglesa amb total normalitat…
Igual que em van posar Moustaki en classe de francés, ens posaven Llach en qualsevol de les altres classes. Era una de les grans figures del moment en català. Sentir els primers compassos de la seua Itaca, i després llegir i reflexionar el celebèrrim poema de Kavafis forma part de l’educació sentimental de –probablement- centenars de milers de valencians, catalans i illencs.
I ara de tot això han passat cinquanta anys. Però la música –i la poesia- hi resta.
