Cada any la mateixa història en l’etern retorn de les falles. No de la festa que diuen que un dia va ser popular, crítica, tolerant i no sé quines virtuts més. Sinó la que, reinventada i beneïda pel franquisme, ha continuat la seua marxa triomfal en democràcia als sons submisos de l’Himne Regional i que, superant amb escreix tots els rècords de burrera, mor d’èxit multicolor, sorollós i bàrbar cada nova primavera. Lluny de buscar un equilibri entre les ganes irreprimibles de disbauxa permanent fomentades pels aparells de propaganda oficial i la vida de cada dia de la gent, amb les seues necessitats de mobilitat i treball, d’alimentació i atenció sanitària, totes eixes coses, la balança es decanta invariablement pel costat fàcil i espectacular del circ. El pa ja veurem, encara que sempre ens quedaran els xurros i els bunyols, per molt cars i infectes que siguen en la majoria dels casos. El refús a les incomoditats i el col·lapse que la ciutat pateix aquests dies, tanmateix, només es manifesta en privat i sempre amb sordina, en un to amarg d’impotència i resignació. Fins quan? Ja es veuen samarretes “d’afectats per les falles”, que en la pràctica som tots els expulsats d’una festa controlada jeràrquicament des de temps immemorials per les classes dominants i que reprodueix fins a l’extenuació els clixès que millor contribueixen a la perpetuació de la submissió col·lectiva dels valencians i un estat de narcosi i incultura els efectes del qual ja afecten greument el cos social. La reconquista de la balconada municipal i del Palau de la Generalitat pel PP i Vox no ha fet més que extremar la deriva insostenible de les falles. El llistat de greuges i inconvenients d’un model festiu que sembla intocable però que demana a crits una reforma en profunditat és molt llarg però el resumeix bé la constatació de l’ocupació privada de l’espai públic. Aquell vers tan bonic que afirma que “els carrers seran sempre nostres” és un crit col·lectiu que en el món de les falles redueix autoritàriament el nosaltres als fallers i en fa un plural excloent i reaccionari. Ja fa massa temps que les falles són la gallina dels ous d’or d’unes classes dirigents radicalment valencianòfobes que continuaran explotant-la fins al darrer sospir. Malgrat que la gallina ja escataina dolorasament, encara més ofegada per la massificació turística, li falta l’aire, se li perd l’ànima en moviments desesperats de curta volada. Les falles, diguem-ho clar, són així una llanda per a la immensa majoria de la població i fins un malson a poquet que estigues malalt i necessites una ambulància, o busques un taxi, o estigues esperant l’autobús… Diria fins i tot que hi ha un cert sadisme en el comportament panxacontent de la majoria de comissions falleres, com si el seu dret a la festa només fos possible fomentant el malestar i xoqués a consciència amb el dret a viure en pau dels altres. ¿Quants carrers no són tancats arbitràriament durant dies i dies perquè fallers i falleres s’esbraven amb els seus sopars, traques, balls i tota la pesca de la parafernàlia ritual durant unes hores? Quants escandalosos aparells de megafonia no bramen a les nits per a quatre gats, més o menys borratxos? El pressupost per a neteja i reposició del mobiliari urbà destrossat durant la guerra fallera ascendeix enguany a 3.200.000 d’euros, un augment generós del 70% executat per l’exultant mà de l’alcaldessa Català que paguem tots, inclosos els qui no llancem ni una burilla a terra o fugim cames ajudeu-me perquè la ciutat quede sota exclusiu domini del destrellat. Hi ha qui predica la militància en falles alternatives o insisteix en la intifalla, que enguany arribarà amb redoblades causes per a la revolta. Em sembla molt bé, perquè diuen que tota pedra fa marge. Cremarà el món sencer i continuaran caient bombes més enllà de l’horitzó. No passa res, l’orgia fallera està programada per sobreviure sense despentinar-se en la seua bombolla. A fi de comptes la mort és només un espectacle mediàtic ofegat pels decibels de la pólvora i la màgia primaveral del foc. I si passa pel costat és millor no mirar-la als ulls i continuar fent la viu-viu. Benvinguts de nou a la ciutat ocupada.






