Que som grecs des de fa més de dos mil anys ja ho sabem. Ens ho han dit sabuts d’una banda i de l’altra. I, si mirem amb una certa atenció la vida que ens passa per davant, ho podem constatar amb certesa.
I ho som perquè rauen en el més endinsat dels nostres costums i hàbits mediterranis aquelles característiques que tenim com provinents d’aquella gent. D’aquells temps. I això per a les coses bones i per a les dolentes. Tot ho hem assumit.
En un verset de Teognis de Mègara (primera meitat del segle VI aC), el poeta diu amb clares paraules com la seua ciutat viu escorada per la corrupció dels seus governants la ciutat sovint navega per la costa a la deriva, com un vaixell escorat.
Són boniques i poètiques paraules per a definir mals que des d’antic han afectat la nostra vida. Però com s’apunta més amunt: han passat més de dos mil anys!!
No hauríem d’haver après alguna cosa? Doncs sembla que no. Però ara presumim de viure en una societat postmoderna, potent i rica. Considerablement rica. Massa pot ser. I ens havíem cregut que algunes vegades, entre determinada gent, dins de determinats partits la rectitud i les formes d’acció serien conformes a una civilitat assumida com honesta.
I no. Tornem als mals de sempre. I el pitjor no és el forat on van a parar els diners de la corrupció, ni l’enriquiment dels perversos, sinó que ara, amb aquestes accions repetides, la societat es veu una vegada i una altra enganyada per aquells que deuen donar exemple. I, ara, són aquells a qui suposadament els concedíem un punt major de confiança. I no. Aquest partit que fa escorar la ciutat no és, desgraciadament, la primera vegada que ho fa. I no només en eixe àmbit, sinó en tants altres com ens han afectat com a país.
I si com a grecs actuem com ho feien en aquells temps, condemnen a l’ostracisme aquells que no són mereixedors del nostre crèdit.
