La política és l’art del possible. La frase té moltes atribucions i no cal tampoc fer un exercici de filologia per a esbrinar quin en va ser l’autor original. Així mateix, aquesta frase també se sol aparellar amb una altra que diu que vivim en el millor dels mons possibles. Com a bones frases antiutòpiques, qui diu la primera tot seguit fa referència a la segona. Com aquell que diu que el futbol és el futbol: i no hi ha cap rival menut. Un polític que hi feia referència tot sovint era Felipe González, que també solia citar molt Deng Xiaoping, el Petit Timoner, quan deia que li tenia igual si el gat era negre o era blanc: allò que importa és que cace ratolins. Era la justificació del viratge xinés cap a l’economia neoliberal que, efectivament, ha convertit el gegant asiàtic en una potència mundial. En aquella època també es va retirar el dret de vaga de la Constitució. Ja no calia ni que fora paper banyat. També és important saber quins ratolins vols caçar, doncs.
Tota aquesta prèvia crec que és necessària per a explicar que la política, al remat, sempre és una qüestió de grisos. No hi ha punts exactes ni certeses absolutes. La política és un exercici d’equilibri perpetu entre l’idealisme i el pragmatisme. Amb un biaix, però: l’idealisme sense pragmatisme és estèril, però el pragmatisme sense idealisme és corrupció. A parer meu, és clar cap a on hem de girar el timó en cas de dubte, doncs. I que sempre hi haurà una gran frase per a justificar allò que, simplement, és injustificable. I ves a saber si jo ja hi he caigut en aquests dos paràgrafs.
Aquestes reflexions em venien al cap mentre llegia l’article de Vicent Àlvarez, publicat en aquesta mateixa capçalera el 20 d’agost: “Ni líquid ni indefinit”. Àlvarez considera que “situar el centre o l’eix de l’estratègia a crear conflicte polític contra l’estat, incloent en el mateix sac tant la dreta com l’esquerra, implica renunciar a aconseguir reformes que poden implicar millores socials o de qualitat de vida dels valencians i les valencianes, tot restant a l’espera d’un estat valencià”. I és que ací tenim el rovell de l’ou, si del que parlem és de valencianisme.
Perquè, si bé Àlvarez començava l’article denunciant que “hi ha qui considera l’únic autèntic valencianisme aquell que coincideix amb els seus plantejaments”, també és cert que, de valencianistes, entre les formacions presents a les Corts, se’n reclamen totes. PP, PSOE i Vox també es fan dir “valencianistes”, i tots tenim clar que no ho són. O, en tot cas, segur que Àlvarez no considera que PP i Vox ho siguen, perquè no em veig capaç de parlar per ell respecte al valencianisme del PSOE. Llavors ens caldrà acudir a una altra frase d’aquelles a què se sol recórrer sempre, aquesta vegada menys terrenal: pels seus fruits els coneixereu. Si el valencianisme s’ha de definir perquè ha d’estar lligat a l’esquerra espanyola, em sembla obvi que llavors estarem parlant de reformisme espanyol, però no de valencianisme.
Ara bé, pels seus fruits els coneixereu. I, de fet, Àlvarez parlava que qüestionar l’estratègia de pactes —hi ha qui en diria integració— amb l’esquerra espanyola “implica renunciar a aconseguir reformes”. Doncs bé, on estan eixos fruits? Si ens cenyim a l’actual època constitucional, autonòmica i democràtica a Espanya —tots aquests adjectius en quarantena, però—, amb governs d’UCD, PSOE o PP, els valencians hem recollit els mateixos fruits: espoliació, marginació i turistificació, processos que ens han empobrit greument. De fet, des de 2018, amb Pedro Sánchez en la Moncloa, no és que la història haja canviat massa, és que, fins i tot, es podria dir que ha anat a pitjor. El que ens ha quedat clar, doncs, és a qui beneficia això d’alertar sempre que vindrà el llop.
En aquest sentit, podem teoritzar, si voleu, si l’estratègia sobiranista és idealista o no, però del que no queda cap dubte, després de tot aquest temps, és que l’estratègia autonomista o integrada en el sistema de partits espanyol és estrictament idealista. Fe cega en una reforma espanyola que no arriba mai per una raó molt simple: perquè no és possible. Perquè Espanya està feta i refeta, però el nostre país no està fet, però tampoc desfet. Així doncs, la paradoxa és que només hi ha una utopia més impossible que la d’un estat valencià independent: la del reformisme espanyol que proposa Vicent Àlvarez. Insistisc que no es tracta d’una afirmació absoluta, sinó que és una constatació de l’observació dels fets.
I és que hem arribat al moll de l’os: per al país, el paisatge i el paisanatge —tríada unamuniana, que segur que li agradaria al professor Murillo Ferrol— dels valencians, és més útil una aposta d’un valencianisme autocentrat que construïsca un espai polític valencià no subordinat a l’espai polític espanyol. No com un joc de tot o res, com planteja Vicent Àlvarez —l’aposta que dona com a resultat res, ja sabem quina és, tanmateix—, sinó com una aposta pragmàtica per a millorar la vida dels valencians ací i ara. Una aposta per a anar valencianitzant el país i millorant-lo cada dia, des d’ara mateix, de fet. Una dada només: en les eleccions valencianes de maig de 2015, Compromís es va presentar autònomament i es va aconseguir el canvi amb una majoria àmplia. Uns mesos més tard, en novembre de 2015, Compromís es va lligar a Podemos per a les eleccions espanyoles i, si les urnes haguessen sigut per a les eleccions valencianes, hauríem tingut un govern de PP i Ciudadanos com a Madrid. I és que és curiós: quan entres en dinàmiques i estratègies polítiques espanyoles —és a dir, madrilenyes— aconsegueixes resultats espanyols —madrilenys—. Qui s’ho podria haver imaginat? Qui es podria haver imaginat que, després de votar a favor de tot el que fa el PSOE, el teu electorat també passe a votar el PSOE?
I és que, al remat, els nostres pragmàtics són, en el fons, molt idealistes i no els importa que el gat no cace ni una rata coixa mentre siga un gat de l’esquerra espanyola. Perquè si el valencianisme no alça un gat pel rabo, com va dir el poeta, insistir en l’any del senyor de 2024 en l’estratègia reformista espanyola per a “aconseguir millores” és, directament, bufar en caldo gelat. O abocar el valencianisme líquid en una cistella.
