Només arribar-hi, van aplicar de seguida el programa de govern, tal com havien promès a l’electorat. Els mercenaris de l’imperi exigiren el compliment estricte del pacte d’aliança als imperialistes de pro. Perquè calia extirpar, d’una vegada per totes, les ombres ignominioses que la República havia projectat sobre les parets ancestrals de la caverna. Llançar-hi, en la mesura dels possibles, una llum enlluernadora i llampant, encegadora. A partir d’ara, doncs, el pensament crític deixaria pas a la crítica del pensament impur. La tribu tindria tots els drets del món a expressar-se en la seua llengua, per descomptat, però dintre del recinte delimitat, assenyalat, de la reserva. Els arribistes de torn sabien de sobres que els aborígens ocupaven un espai heterodox que s’assemblava molt a un formatge de gruyère, com més va més reduït i esquifit. Tot i la constatació, evident, d’aquesta davallada, que es traduïa en una minva constant de la llengua pròpia -la dels aborígens-, calia extirpar de soca-rel les velles paraules en favor de la llengua comuna i colonial, en nom de les glòries de l’Imperi. Per bé de l’Univers. I la llibertat d’expressió seria l’expressió de la llibertat supeditada als designis dels nous mandataris. Els aborígens podrien expressar-se al seu aire, és clar, sempre que els àmbits nadius d’expressió quedaren reduïts a la mínima expressió, restringits als amics, a la intimitat -com deia aquell- i en uns quants actes voluntariosos de caràcter nostàlgic i inofensius. S’exaltaria el folklore veritablement nacional, els jocs imperials i les corregudes de bous. Encara més, a partir d’ara els animals de la Fiesta Nacional -tingueren banyes al cap o no- serien considerats herois de la pàtria, serien condecorats amb medalles de regi reconeixement i guardonats amb diplomes commemoratius. S’hi aplicaria un pla perfectament premeditat d’evacuació de les paraules velles: la retirada de les publicacions en alfabet preimperial i la crema pública dels papers antics, l’abolició sense pal·liatius dels noms insignes que s’havien expressat en l’idioma propi. Hi hauria una estricta política lingüística en nom del plurilingüisme monolític de sempre, amb l’única obligació de saber, i ostentar, la llengua comuna; en nom de la llibertat d’expressió dels altres. I els aborígens tindrien el dret suprem, protegit, assegurat, reservat, assignat… de dir l’última paraula.
