Dissabte 22 de març va reobrir les portes La Casa Cantonera d’Algemesí, i ho va fer amb una actuació de Fede Comín, acompanyat de Manu Clavijo. Això significa que han passat els dies grisos i curts de l’hivern i que ha arribat la primavera. Però aquest no ha estat un final de tardor ni d’un hivern normals. La dana del 29 d’octubre ho ha presidit —i encara ho presideix— tot. Però malgrat això La Casa Cantonera ha reobert portes.
Ja sabem que Algemesí és un poble de contrastos, d’alts i baixos, com no podia ser d’una altra manera. En el cim dels alts, en el que portem de segle sense cap mena de dubte, hi ha La Casa Cantonera, i el col·lectiu Ovidi Montllor l’encertava el 2020 en atorgar-los el premi Ovidi al suport a la música en valencià.
Perquè La Casa Cantonera és un espai on la música en directe dona sentit a un entramat sociocultural que estrictament va molt més enllà de la música. I no només perquè, a més de concerts, s’hi realitzen recitals poètics o presentacions de llibres, sinó perquè La Casa Cantonera és això, una casa, un espai d’encontre, de confluències, de conversa, d’art, una llar d’idees que bullen amb les paraules i les sonoritats. Amb la quinzena d’anys que porten obrint generosament portes, Anna Terrés i Joanra Estellés han sabut crear un territori amable que es regeix també per la generositat dels músics que hi actuen i que és corresposta per la voluntat dels assistents i d’una simbòlica dotació que ix d’una mínima subvenció municipal. Una subvenció que, amb les restriccions per la recuperació postdana, s’ha vist minvada. Ací potser caldria dir que la programació anual de La Casa va de març a octubre inclosos (amb un breu parèntesi estiuenc) i amb un cartell que inclou noms d’autors de la primera línia musical (renuncie a citar-ne noms d’una llista que seria extensíssima). Potser cal recordar que, dins de la recuperació (l’econòmica inclosa), la cultura també és un sector productiu com qualsevol altre i que aquesta recuperació no s’entén si no va acompanyada de la recuperació de la dignitat, de la cultura i de l’educació, i a la La Casa Cantonera la dignitat, la cultura i l’educació s’agafen de la mà. I això és així perquè cada cap de setmana s’hi ajunten al voltant d’un centenar de persones de diferents generacions —des del més sèniors que porten unes 7 dècades a l’esquena o als que estan entrant en la vintena— i els xiquets que també van aprenent amb els pares a escoltar i respectar i valorar la música en directe i els músics que la construeixen. I això mateix també val per quan es fa un recital poètic o es presenta un llibre.
En aquest sentit, Anna i Joanra —i el grup d’amics que els acompanyen— han sabut trobar el punt dolç del difícil equilibri, la distància justa, entre l’espectacle íntim i l’actuació pública, entre la reunió d’amics que canten els afectes compartits i el concert obert, sense deixar de ser en cap moment res de tot això alhora: una reunió d’amics intergeneracional, un espectacle cultural, un concert de músics professionals i un goig per als sentits, per a la recuperació dels sentits.
Nota bene: No està en l’ànim d’aquest article que La Casa Cantonera d’Algemesí s’òmpliga i desborde l’aforament limitat de què disposa el corral amable (tot i que em fa la impressió que si hi acudeix gent, sempre són benvinguts si es compleixen les bàsiques regles del joc entre la generositat i la voluntat). En canvi, sí que seria per a mi un desig que el País Valencià s’inundara de cases cantoneres on es crearen més espais d’encontres com aquest d’Algemesí.
