He llegit amb interés i un punt de curiositat la carta oberta que ens ha adreçat la famosa periodista Maribel Vilaplana, un dels rostres d’una televisió que hi havia per aquestes terres i que es deia Canal 9. Supose que s’ha vist forçada per la seua rutilant aparició com a consellera del Levante, també conegut pels clàssics com a Udelage, a la prèvia del partit contra l’Elx davant d’una entrevistadora sense dubte ben ensinistrada per la Lliga de Futbol Professional, molt dòcil ella, i que tenia molt clar el que podia preguntar i el que no. Però clar, la seua reaparició somrient i parlant del futur de no sé quin jugador com si no haguera passat res va ser una mica massa per a una societat que, pensen el que pensen des de la bambolla d’El Ventorro i per molt que intoxiquen, no s’oblida del que va passar el 29 d’octubre i d’on estava el president se suposa que de tots els valencians i de totes les valencianes.
No tinc massa ganes d’acarnissar-me amb la periodista que, en una cosa li done tota la raó, passava per ahí, encara que és de veres que eixe “ahí” no és qualsevol lloc. Sobre els i les periodistes valencians (i espanyols) que sempre estan al voltant del poder i que a més no es reuneixen amb els presidents en despatxos oficials sinó en discrets reservats de ventorros, caldria parlar en una columna específica, perquè són un dels mals de la nostra societat i un dels dèficits de la democràcia aquesta amb rei. I que el senyor president Mazón li proposara en eixe espai recòndit, i cite, “presentar una candidatura a un cargo en la televisión autonómica”, si no estiguérem parlant del que estem parlant, ja seria un fet suficientment greu per la manera com palesa que l’esmentat concurs està arregladíssim.
Però de la carta hi ha un parell de coses que criden poderosament l’atenció. La primera, que s’assegueren a dinar a les 15.00 hores com si res. Feia tres hores que la Universitat de València, que ja havia suspés les classes la vespra, va tancar totes les seues instal·lacions i va enviar els seus treballadors i treballadores a casa, les comarques interiors ja estaven inundades, i estava encara descarregant l’animalada d’aigua que es dirigiria inexorablement cap al mar per damunt de tot el que trobara pel mig, ajudada a més pels terrenys que van ser d’horta i ara estan urbanitzats i ben impermeabilitzats. I se senten a dinar a parlar d’estrategietes de curta volada mentre es mengen bons àpats i beuen bons vins i el que sorgisca. Impressionant. Evidentment, el Molt Miserable no haguera suspés la seua trobada amb Maribel Vilaplana per res del món, ni que caiguera un diluvi, que és el que literalment estava passant. I allí estigueren, tan contents, fins a les 18.30 o les 18.45.
L’altra cosa que és absolutament impressionant és que sembla que el senyor president va parlar molt per telèfon i no va mostrar cap alarma. Com t’has quedat? Aleshores no estava incomunicat. Aleshores no pot posar-se de perfil sobre el fet que l’alarma tronadíssima no s’enviara fins a les 20.11 ni que el famós CECOPI estiguera entre la intermitència, el dubte i el desconcert després d’haver-se reunit ja tard. Potser algunes d’aquelles trucades tenien a veure amb el Manhattan eixe de Cullera, sabem que com a mínim una, també és de veres, i u no pot estar a totes.
És de veres també que encara queden molts dubtes per aclarir sobre l’activitat del senyor president d’aquella vesprada, però aquests dos detalls venen a confirmar totalment coses que ja sabíem: que Carlos Mazón no va donar a l’alarma la importància que tenia, molt possiblement per una barreja de negacionisme, desconeixement del territori i la decisió estratègica de no posar en risc el pont de Tots els Sants; que per a ell el més important del càrrec són altres coses, les reunions amb periodistes en reservats i els negociets immobiliaris, per exemple, i per damunt de tot ell, ell com a mesura de totes les coses i caiga qui caiga; que tot el que ha fet després és una successió de mentides, d’excuses de xiquet malcriat de casa bona que mai es fa càrrec de res; que les morts de més de dos-cents valencians i valencianes només li preocupen com un entrebanc en la seua carrera política i una molèstia per al seu gaudi del poder, i que la seua ambició i el seu narcisisme només són comparables a la seua manca d’escrúpols.
Com he dit, de l’escàs olfacte periodístic (o de la seua intermitència) de l’altra comensal com a símptoma de coses, ja en parlaré un altre dia. Ara, de moment, s’acosta un altre octubre i esgarrifa que encara estiguem en mans de Carlos Mazón. L’única cosa bona de la carta és que ha tornat a posar en evidència el tarannà del senyor president i on estava mentre el nostre país s’inundava, mentre les nostres vides i cases estaven en perill, mentre la nostra gent s’ofegava. Que no se li oblide a ningú. I que tombe d’una vegada.
