El brutal assalt del casal antifeixista de Castelló de la Plana, l’execrable performance de la dreta al voltant de la memòria de Guillem Agulló i l’ofensiva del Consell contra el valencià són episodis actuals, però tenen un regust ben vell. També el fet que el consistori suposadament més progressista i valencianista que ha tingut mai la ciutat de València dedicara a Guillem Agulló un caminet sense adreça postal que fins fa uns dies la immensa majoria dels veïns del Cap i casal no sabien ni que existia. Des dels anys de la Transició, si més no, el quadre és més o menys sempre el mateix: una ultradreta violenta que actua amb una impunitat clamorosa i en (estranya?) coordinació amb certes autoritats; una dreta en teoria democràtica enterament desacomplexada que arriba fins i tot a alinear-se amb els feixistes, i una esquerra institucional timorata i acovardida que fantasieja amb rebre palmades a l’esquena si no inoportuna massa l’amo. S’ha dit que Tony Blair fou la major victòria de Margaret Thatcher i crec que una cosa semblant passa amb la deriva del vell Bloc i María Consuelo Reyna, però bé, eixe és un altre tema del qual ja parlarem.
L’esmentada razzia de Castelló de la Plana pot evocar -i no és cap exageració- centenars d’episodis esdevinguts al País Valencià en els anys de la Transició democràtica. Ara ens centrarem, però, en el cas del filòleg i professor Manuel Sanchis Guarner, que és el primer que em vingué al cap i és també un dels més significatius. Abans que res, val a dir que, malgrat intentar-ho, a Sanchis Guarner els feixistes no l’assassinaren; però, al remat, sí que acabaren per posar-li la soga al coll amb l’inestimable col·laboració del clima social asfixiant del qual el diari Las Provincias, llavors braç mediàtic de la UCD, fou un dels principals responsables.
Tot i que Sanchis Guarner havia estat desplaçat de la directiva de la societat cultural Lo Rat Penat en 1976 i expulsat definitivament en una tumultuosa sessió celebrada a finals de 1977, la persecució violenta de la seua figura no s’encetà fins ben entrat l’any 1978, coincidint amb el progressiu alineament de la major part de la premsa i d’UCD amb el moviment anticatalanista o blaver. El 21 de maig d’aquell any, tot just després de la seua intervenció en un programa televisiu que va ser rebut amb verdadera histèria per Las Provincias, un escamot on es barrejaven feixistes, membres dels grups anticatalanistes i militants de la dreta parlamentària tractà d’assaltar el seu domicili, situat molt prop del centre de València. Els violents travessaren el portal i explotaren petards al replà, on deixaren pintades amenaçadores. La policia no atengué les telefonades d’auxili i ni tan sols arribà a presentar-se. El filòleg i la seua dona, atemorits, decidiren abandonar el pis per una temporada. Un any després, el jutge arxivà la causa al·legant que era impossible identificar els responsables malgrat que s’hi van aportar fins i tot fotografies.
El 22 de maig de 1978, açò és només un dia després de l’incident al seu domicili, Sanchis Guarner tornà a ser objecte d’un -en realitat dos- intents d’agressió. En vista del que havia passat el dia anterior, és raonable suposar que al professor se li haguera facilitat una certa protecció o, si més no, vigilància policial. Doncs no va ocórrer així, sinó ben be al contrari. Aquesta vegada l’escenari fou la Universitat de València, on Sanchis Guarner es trobava llegint una conferència. Malgrat que una primera incursió dels feixistes sí que fou avortada per la policia, aquests tornaren pocs minuts després i agrediren diverses persones del públic mentre el filòleg era protegit per un piquet d’autodefensa. Dit en altres paraules, en lloc de ser detinguts i identificats, els agressors foren alliberats per a repetir l’acció, a vore si ara aconseguien agafar el professor. Podríem suposar que es tracta d’un fet sorprenent, però tenint en compte les dinàmiques de la nostra Transició, el ben cert és que no ho és gens. Altrament, és més que probable que moltes d’aquestes persones foren les mateixes que havien estat fotografiades el dia anterior i que el jutge, al remat, va trobar irreconeixibles.
La impunitat amb què actuava aquesta gent segurament la va encoratjar a anar un pas més enllà pocs mesos més tard. Així, el 4 de desembre de 1978, Sanchis Guarner va rebre un paquet bomba. Val la pena, però, aturar-se ací un moment per a vore quin ambient es respirava llavors al País Valencià. La campanya d’agitació anticatalanista, la qual havia anat in crescendo des dels primers mesos de 1978 coincidint amb la posada en marxa del règim preautonòmic, havia començat a complementar-se amb atemptats amb bomba com els duts a terme el 26 de setembre al Cine Goya d’Alcoi, el 8 d’octubre en un acte nacionalista celebrat a València o el 18 de novembre a Sueca al domicili de Joan Fuster. Així doncs, l’atemptat contra Sanchis Guarner es produïa tot just dues setmanes després del de Fuster i tan sols dos dies abans del referèndum constitucional del dia 6. La data no pot ser més significativa.
El paquet bomba va ser lliurat a la seua esposa per una persona que anava a cara descoberta i no era un repartidor. La caixa de torrons on estava dissimulat l’explosiu, però, va suscitar les suspicàcies del professor, qui la va obrir per un cantó i va descobrir el dispositiu. Malgrat les repetides telefonades, la policia no va aparéixer fins que Sanchis Guarner es posà en contacte directament amb el governador civil. Al remat i per increïble que parega -fins i tot dins dels estàndards de la transició valenciana- la policia va deixar una parella d’ancians tots sols amb una bomba per més d’una hora. L’afectat va apuntar en una entrevista cap a Las Provincias com a responsable de crear un clima propici per a accions com aquesta, i el ben cert és que l’esmentat diari havia publicat dies abans de l’atemptat contra Joan Fuster un article en què es qualificava a persones com el mateix Fuster o Sanchis Guarner de valencians de «calidad discutible» i es feien insinuacions sobre la seua suposada tasca al servei de l’«imperialismo catalán».
Per a sorpresa de ningú, els responsables de l’atemptat contra Sanchis Guarner mai no foren identificats, ni menys encara detinguts i jutjats. Tampoc els de cap dels altres que hem vist; ni tan sols en el cas de Fuster malgrat que testimonis aconseguiren anotar el color, el model i una part de la matrícula d’un cotxe que va pegar fugir de l’escena del crim. Tot i així, uns reportatges signats pel periodista Xavier Vinader i publicats en la revista Interviú a mitjan 1979 apunten amb bastant versemblança cap a l’entorn del partit d’extrema dreta Fuerza Nueva, el qual semblava estar alhora ben connectat amb alts càrrecs de les forces de seguretat. Aquesta és hui, en la meua opinió, l’autoria més plausible.
Per altre costat, l’aparició en les pàgines de Las Provincias d’una nota signada per l’organització anticatalanista més radical, el Grup d’Acció Valencianista (GAV), insinuant que els atemptats de Fuster i Sanchis Guarner havien sigut autoprovocats, motivà una querella per injúries i calúmnies per part d’aquest últim. Malgrat la insistència del filòleg, Fuster es negà a sumar-s’hi per la seua desconfiança vers la justícia espanyola. Tot i que la Audiència Provincial condemnà en un primer moment el president del GAV, el Tribunal Suprem acabà per donar-li la raó a Fuster i dictà l’absolució el 23 de novembre de 1981. Poques setmanes més tard, el 16 de desembre, un Sanchis Guarner commocionat per la sentència caigué fulminat d’un atac al cor. Durant l’enterrament, celebrat a València i al qual assistiren milers de persones, es pogueren llegir unes paraules que algú havia deixat pintades als murs del cementeri: «Guarner, per fi has caigut’» La cacera havia acabat.
