La cabina és un migmetratge, dirigit per Antonio Mercero, amb guió del mateix Mercero i de José Luis Garci, que es va estrenar a Televisió Espanyola el 13 de desembre de 1972. Entre altres guardons, va aconseguir un Premi Emmy Internacional al millor telefilm, atorgat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Televisió, amb seu a Nova York.
L’argument narra la tràgica peripècia d’un home que queda tancat dins una cabina telefònica en una ciutat. Després del fracàs dels intents d’intentar alliberar-lo, un camió de la companyia telefònica s’emporta la cabina, amb el seu ocupant i tot, cap a una nau industrial plena de cabines telefòniques amb persones tancades dins, algunes ja mortes o convertides en esquelets.
El realitzador va explicar que l’origen del projecte era mostrar un episodi d’humor, però és evident que el resultat final presenta la història d’un home incomunicat, que acaba en tragèdia. Les suposades escenes còmiques de La cabina, amb els intents fracassats de diversos ciutadans de traure l’home de la seua presó, tenen un aire amarg, entre la ridiculesa i la impotència.
La cabina presenta una trama d’angoixa, oberta a diverses visions, com passa sempre amb tota obra cultural. Als anys setanta, alguna gent va veure aquell programa televisiu com una metàfora de la dictadura franquista, de la manca de llibertat, de la censura, que podia arribar fins a la mort. S’ha dit també que el film és una crítica a l’ús de la força per a solucionar els problemes, a la incompetència dels serveis públics o al ridícul de l’autoritat. En la meua opinió, aquestes perspectives tenen una claríssima relació amb la societat espanyola del tardofranquisme.
La percepció que La cabina era com una altra visió d’aquell moment històric es fonamentava en la mateixa trajectòria del realitzador. Antonio Mercero havia oferit, uns anys abans, en la sèrie televisiva Crónicas de un pueblo, una pura propaganda del franquisme, poc més que l’essència del Fuero de los españoles traslladada a la petita pantalla.
Per a una part de la ciutadania espanyola dels anys 70, la prevenció davant el tancament de la porta d’una cabina va esdevenir un costum. Podríem comparar eixa por amb el neguit davant les cortines de dutxa que va generar l’impressionant assassinat de Psicosi de Hitchcock, des de principis dels anys 60.
L’adaptació de la cabina en «L’Alqueria Blanca»
La cabina és un gran film gràcies, entre altres coses, a la magistral interpretació de José Luis López Vázquez, que va encarnar el personatge principal. Pocs actors espanyols eren capaços de donar el perfil de l’home corrent, del carrer, i a la vegada de representar tan bé la comèdia o la tragèdia.
La introducció com a personatge del mateix López Vázquez, molt ben interpretat per l’actor Chani Martín, en els capítols finals de la temporada 16 de L’Alqueria Blanca, han donat peu a un homenatge. Com és sabut, en la trama de la sèrie valenciana l’actor accepta rodar una escena fictícia de pel·lícula amb Blanca Campaner (representada per l’actriu Carme Juan), per intentar justificar la pràctica dels besos amb Carme Beüt (Rosanna Espinós), objecte d’un procés judicial per «perillositat social».
L’escena de la cabina en el capítol 455 de L’Alqueria Blanca té també un caràcter de paròdia, és dir d’imitació irònica. Al personatge d’ara, a diferència del de la versió original, el telèfon li funciona. Manté una conversa amb el director Luis Garcia Berlanga, per convéncer-lo que un amateur com Cento, el del bar, tinga una frase fent el personatge de guàrdia civil. Quan la porta de la cabina queda obstruïda, Tonet (Ferran Gadea) intenta obrir-la per la força, prenent impuls per abatre-la, tal com ocorre en un moment del film original. López Vazquez aconsegueix eixir de la cabina quan Tonet s’acosta corrents, i es manifesta ara una nova paròdia de l’original, quan el popular agutzil de l’Alqueria afirma: «pitjor hauria sigut que haguera estat vosté tancat sense poder eixir durant molt de temps. Això sí que hauria fet por». El personatge López Vázquez, per a calmar-se, pren un got d’aigua que li porta Cento, i finalment demana a Júlia que subjecte la porta de la cabina, quan allarga la mà per a recollir el barret que hi té dins.
La cabina telefònica tancada, dins la trama de L’Alqueria Blanca, també es pot interpretar com una metàfora. En el context de la denúncia al jutjat contra dues dones que mostren la seua estima, a principis dels anys 70, durant el tardofranquisme, seria com una imatge de la manca de llibertats ciutadanes sota les lleis d’aquell règim polític.
