La broma (Žert, en l’original txec) és la primera novel·la de Milan Kundera. La vaig llegir per primera vegada fa molts anys en una traducció al castellà editada per Seix Barral. Sempre m’ha fascinat aquesta obra. Kundera la va publicar al seu país l’any 1967, quan ja s’havia desencantat del comunisme de matriu estalinista. Aquest procés de desencís era comú a la majoria dels seus conciutadans, i per això els russos, a l’any següent, van invadir Txecoslovàquia i es va acabar l’experiment del «socialisme amb rostre humà» d’Alexander Dubček.
Com a resultat de la invasió soviètica i la repressió consegüent, Kundera va haver d’abandonar el seu país i va recalar a França. Amb el temps, es convertiria en un dels escriptors europeus fonamentals del segle XX. Potser els qui ho entenen –jo només soc un pobre lector- creguen que La broma no es troba entre els llibres fonamentals del seu autor. Hi discrepe: sempre he pensat que aquest text és una impugnació formidable de les idees totalitàries, al temps que cova les preocupacions primordials que després informaran l’obra total de Kundera, com ara la música o la reflexió filosòfica.
El títol del llibre fa referència a la postal que envia Ludvik, el protagonista, a la seua estimada Marketa. Aquesta missiva conté unes frases jocoses que acaben amb un «Visca Trotskij!» aparentment banal. Però en un estat autoritari no hi ha res banal. Marketa el delatarà i la broma arruinarà la carrera de Ludvik. I a partir d’ací la novel·la es dispersa en una polifonia de diferents personatges. Ludvik no podrà refer la seua vida. La seua relació amb les dones anirà de mal borràs, des d’aquella primitiva traïció de Marketa. I així la vida anirà passant.
No deu ser fàcil traduir una novel·la com aquesta. Per comparar, me n’he llegit ara la versió catalana (Edicions de 1984) i també la francesa. El mateix Kundera es va queixar que la primera traducció al francés es va literalment «inventar». Com no sé prou txec (a penes unes poques paraules), les meues elucubracions tenen un recorregut escàs.
Tenia subratllada una frase en la versió castellana que ara he pogut comparar en les altres dues versions. És aquesta:
«El hombre puede pretender que una mujer haga lo que sea, pero si no quiere comportarse como un salvaje tiene que hacer posible que actúe de acuerdo con sus más profundas ficciones».
En català és així:
«L’home pot voler de la dona el que vulgui, però si no vol portar-se com una bèstia, ha de fer-li possible que actuï d’acord amb els seus autoenganys més profunds».
I en francés, finalment:
«L’homme est en droit de vouloir n’importe quoi d’une femme, mais, s’il ne veut pas se comporter en brute, il doit faire en sorte qu’elle puisse agir en harmonie avec ses illusions les plus profondes».
El lector d’aquest article s’adonarà que les tres versions difereixen en coses essencials. Quan s’hi parla de les dones s’utilitzen tres termes mols dispars, que no són de cap manera sinònims absoluts: ficciones, autoenganys o illusions. Hauré de preguntar-li a Monika Zgustová on és el misteri d’aquesta curiosa dissemblança.
Per desgràcia, no podem saber tots els idiomes del món. Per això és tan important la faena dels traductors. Sense ells, la literatura universal seria una pura il·lusió, un clos tancat on no podríem accedir de cap de les maneres.
La sensació que tens quan acabes de llegir La broma és que cap autoritarisme té sentit de l’humor i, alhora, que la trajectòria d’una persona per la vida pot estar condicionada pels fets més intranscendents. També, com a corol·lari, que cap persona intel·ligent pot sobreviure mentalment sa en un règim on la consigna pública substitueix el raonament individual. Ludvik som o podem ser tots o cada un de nosaltres. Simplement.
