Mentre PP i Vox negocien el botí que suposa governar-nos als valencians; mentre estem en el mostrador de la política espanyola -una vegada més en negatiu i amb un tuf colonial que espanta-; mentre recordem etapes anteriors, especialment el final de Camps subsumit tot el PP en una corrupció que seria esperpèntica si no fora estructural i sagnant-; mentre les víctimes del fatídic descuit del 29 d’octubre de 2024 continuen patint la inoperància dels gestors…; mentre passa tot això…, la vida, les vides de tots nosaltres, no es pot parar.
Resulta que els nostres xiquets i joves aniran a escoles i instituts, i no sempre rebran una educació completa i en condicions òptimes; la llengua pròpia dels valencians seguirà sent de segona i seguirà assetjada per voltors buscant la seua extinció; anirem -si aconseguim cita- a centres de salut i hospitals col·lapsats; circularem per carrers, carreteres i autovies que han quedat velles o insuficients davant la manca de planificació i d’inversió com també passa amb els sobrants d’aigua depurada que van a la mar -sí, heu llegit bé, sobrants-. I mentre el cabreig de la gent augmenta, la desinformació interessada creix i creix.
Damunt, a les xarxes socials, ens diuen als valencians allò de “disfruten lo votado” i ens vaticinen que, en pròximes eleccions, tornarem a confiar en el PP i Vox. L’inefable Gan Pampols ens deixa, com a regal d’acomiadament d’una faena que no ha fet, un titular en Las Provincias (com no!), dient-nos que el nivell a Les Corts és “deleznable” i que s’espanta que la ciutadania el puga tolerar. “Visca la revolució, miteniente!”, li diríem farts de superioritat i paternalisme com estem.
Ens veuen com un poble frívol que passa de la tragèdia a la farsa, com en aquella vella dita: “Pluja d’estiu i plor de bagassa, en un punt passa”… I no! Bàsicament som un poble amb escassa identitat com a tal, però endeutat històricament fins a les celles amb un Estat que ens ignora o menysprea. Som gent, la gent del poble, que ha de treballar per viure i de pas alimentar algunes sangoneres que no hem tingut temps de calibrar i que diuen representar-nos. Bé, li concedirem al polític-militar que ens manca ull a l’hora de votar: votem somnis i ni llegim programes ni vigilem compliments. I els partits que diuen representar-nos, tenen l’ull guerxo a l’hora de fer llistes: de cinc presidents populars, quatre d’ells esguitats o perseguits per la Justícia, per dir-ho fi.
Però alguna cosa està canviant. La dana ha fet aflorar socialment la bona gent, solidària i lluitadora. Anem coneixent periodistes fent un treball impecable i que, espere, ens informaran de qui és qui a l’hora de triar nous representants. Fins i tot alguns empresaris, que incondicionalment s’han lliurat a la dreta, ara comencen a queixar-se de la mala fama que arrosseguem els valencians i que ens pot fer mal. Benvinguts a la realitat, senyors empresaris. Els governs locals s’afanyen a atendre els ciutadans amb finances ofegades i curtes, malden per una bona coordinació i per una major autonomia financera. Sembla que per fi la societat civil es posa en marxa.
A Alacant, feu electoral de la dreta, guanyen força plataformes ciutadanes que reclamen millor gestió municipal i autonòmica. Exemples en tenim a bastament: Salvem l’Ideal, Salvem el nostre patrimoni, Unir Alacant, Famílies pel Valencià, moviments veïnals per a la prosperitat dels barris, especialment al sud de la ciutat, que s’organitza per reclamar més i millors serveis o la descontaminació de la badia…, o l’associació Assolir, que treballa per la sostenibilitat i la resiliència transversalment, les quals aconsegueixen ajuntar en una mateixa taula a representants de les diferents administracions, empresaris i moviments cívics per debatre en positiu temes que a tots ens concerneixen, com la contaminació de la mar i la paralització del Pla “Abocaments 0”. Tenim comunicadors en xarxes socials i en valencià que dia a dia augmenten el nombre de seguidors, tals com Pedro Irles…
I pare ja, perquè podríem afegir a la llista moltes associacions culturals, senderistes, esportives o solidàries de l’Alacantí. Si vos fixeu, totes porten orgulloses els seu noms en valencià. Prenguen nota, senyors Barcala i Rovira i els seus aliats de Vox: la llengua de comunicació ací no és cap problema per molt que vostés s’empenyen. La bona gent s’entén, s’escolta, i comença a sentir-se part d’un tot, més enllà del rampant aïllament imperant. Fem camí, i la dreta que pele fulla. Perquè difícil serà que tornen a enganyar a tanta gent. A la bona gent.
