Soc, com la immensa majoria de vosaltres, un afí a la urbanitat, a la bona educació, i, per a això, es necessita la bona criança, deixant de costat que les paraules per a posar-ho en pràctica de vegades se’m semen i resten inútils. L’assumpte m’ha costat anys i panys dur-lo a terme, l’he practicat al llarg i ample de la meua vida des de fa anys i panys, procurant parar esment als referents que m’han envoltat, els quals he triat i m’han triat, començant pels més propers. Sortosament, encara no m’he parat, tot i que reconec que soc un poc soca i de vegades se me’n van les anguiles del cabàs, perquè ho fas a bou passat. Endemés, quan escric me’n reserve prou, ja que em reconec també de geni curt. I és que el destí generalment és molt capritxós.
De memòria també vaig escàs, em distrauen els trins de pardalets, l’olor de la flor del gesmiler o les èglogues i d’àlies, com deixà escrit Vicent Andrés Estellés de Burjassot, un meu excel·lit referent tardà; o pose per cas també un altre tardà com per exemple Joan Peset Aleixandre, un talent en tots els aspectes de la seua curta però intensa vida, de bona criança i millor persona, el qual fou afusellat amb el vistiplau de Franco, tot pels seus ideals pacífics republicans, havent-ne salvat molts i moltes de la mort, arran del colp d’estat protagonitzat per aquell jaient ara al cementeri de Mingorrubio i pels seus aliats feixistes, Església catòlica apostòlica i romana inclosa, conjuminant-se i donant-se’n mútuament totes les ales i mitjans necessaris.
Tot aquest romanç em ve per l’absència de criança arran del gest irreverent de Carvajal, un jugador de futbol de la selecció espanyola i del Reial Madrid, envers Pedro Sánchez, amb motiu de l’acte de recepció per la consecució del campionat d’Europa de la citada selecció. Algun mitjà de comunicació va expandir en el seu moment, que el futbolista va estar fred, un eufemisme, vaja, atés que es limità a donar-li la mà al president del Govern espanyol, tot de gaidó i sense mirar-li la cara. Carvajal aleshores, a parer meu, havia tingut al llarg de les eliminatòries un rellevant paper, així com en la mateixa final contra Anglaterra i va tirar per terra la poca creença que li restava; i endemés la d’alguns altres jugadors en la celebració, els quals feren burleta del rival, enlairaren allò antic i manotejat de «Gibraltar espanyol». La UEFA, cal dir-ho, ja ha pres part.
Respecte del «Gibraltar espanyol» recomane que llegiu, si voleu, un article signat pel periodista de Nacional.cat Marc Pons del proppassat 31 de juliol titulat «¿Gibraltar espanyol?», on parla sobre l’assumpte afirmant que el penyal és rotundament anglès, per una concessió signada pel Borbó Felip V, arran de la seua derrota en l’anomenada guerra de Successió.
Pel que fa a Carvajal, entre els glorificadors del gest, va estar el senyor Santiago Abascal Conde, president de Vox, conegut majorment pels seus exabruptes a la manera de titots històrics com Mussolini i Hitler, i ara mateix Milei, Orban, Trump i companyia, entre altres, i admirador del jaient a Mingorrubio. Entrevistat el senyor Abascal per l’ultramuntà i nacionalista espanyol rotatiu OK Diario, va manifestar que, a parer seu, «comprén perfectament l’actitud mostrada per l’esportista del Reial Madrid», remarcant que li pareix curiós que «han intentat dir que la selecció representa una cosa que no s’assembla res a Vox i la ultradreta», «doncs compte, jo he celebrat molt veure a tots aquests xavals cridant Gibraltar espanyol. Això em pareix bé. Perquè Gibraltar és espanyol».
D’una altra descreença se’n feu ressò el columnista Danilo Albin del digital Público el proppassat 15 de juliol, el qual molt encertadament va escriure amb aquests termes lapidaris, històricament, sobre actes contra governs legítimament triats com el de la Segona República: «Ni dictadura franquista, ni colp d’estat contra la democràcia, la Brigada Canarias del Ejército de Tierra no és la forma més apropiada de referir-se a allò que va succeir el 18 de juliol de 1936; per tant, per a ells no és altra que Alzamiento Nacional. El mateix que empra ara mateix la ultradreta per a referir-se a aquest fet», significant Albin que la Secretaria Tècnica del Ministeri de Defensa acaba d’editar la publicació Brigada Canàries XVI (BRICAN XVI) Valors, historial i símbols.
Resta de manifest ara mateix que absolutament tots els partits de procedència nacionalista espanyola, ja que el digital Público ha pogut constatar que el Ministeri de Defensa que dirigeix Margarita Robles, permet la publicació d’un text en el qual s’al·ludeix al colp d’estat franquista sota els termes que hui mateix continua emprant la ultradreta al·ludida al paràgraf anterior pel periodista Danilo Albin.
Afegint endemés que, si fa no fa dos anys, el Regimiento de Infanteria Canarias número 50, amb seu a Las Palmas de Gran Canaria, contava una ressenya històrica al seu apartat oficial d’Internet en la qual indicava que «el 18 de Juliol del 1936 a l’esclatar el Movimiento Nacional aquest Regiment va procedir a l’ocupació de la ciutat i port, i les seues vies d’accés i punts estratègics així com els edificis públics i de comunicacions…» Público aleshores va presentar una denúncia el 18 de juliol del 2022, prèvia comprovació, de les al·lusions al colp d’estat, les quals ja no són disponibles en la web de Defensa.
Amigues i amics, aquest article que ara presente, com tots, no és cap broma, els mateixos de fa més de cinquanta anys són gent amb una descreença enorme, usant una llengua d’estrall on l’insult és el rent que els fa apujar les maneres dolentes, i un bon grapat d’ells i d’elles, ocupen llocs a les nostres Corts, Diputacions i Ajuntaments. Per tant, vos deixe amb Vicent Andrés Estellés de Burjassot, que com ho sabem, en té per a tot i per a tots, amb el poema inserit al Mural del País Valencià, a cura d’Honorat Ros i Pardo, Antologia del Mural del País Valencià, editat per l’AVL, Acadèmia a la qual no volen ni en pintura. Estellés amb el seu poema «Vingut és temps de la lluita sonora», ens encoratja:
«Vingut és el temps de la lluita sonora. Vingut és el temps de pujar les collites. Vingut és el temps de gravat i d’andana. Vingut és el temps de la falç i la fona! Un triple amor o serena fondària, un triple amor, unitari segell, un triple amor de balcons a la terra, un triple amor de balcons a la mar. Volarà el temps i volaran les coses. Prosseguiran el seu camí divers. Duran al si secretíssim senyal! Beuran un glop de la terra estimada i miraran el forment futur i tindran fe sostenint l’esperança.»
