Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Vaja per endavant, que no tinc res en contra del Benidorm Fest, que, mentre escric aquest article encara no ha celebrat la seua final. Ni en contra ni a favor, senzillament «me pilla muy lejos», que es diu. Em causa estupor, potser sí, que gent adulta i, a priori, cabal, li importe tant la posició que quede Espanya a Eurovisió. Si ja em costa entendre la passió patriòtica que desperta el futbol, imagineu una cosa tan casposa i absurda com un concurs de músics. I més un que, a sobre, té tan poc a veure amb la música i tant amb altres coses.
Potser em molesta més que la Generalitat s’haja gastat –segons em diuen pel pinganillo, perquè no he vist la xifra publicada enlloc- un milió d’euros en l’esdeveniment. Personalment, considere que hi ha milers d’iniciatives culturals més interessants i que necessiten més els diners. I també dubte que a hores d’ara Benidorm necessite promoció turística amb diners públics. Però també cal reconèixer que com a política de grans esdeveniments, doncs encara resulta relativament barata. És el que té haver patit al PP durant vint anys. Que és molt fàcil fer-ho millor.
Però llavors, a què ve aquest article si no m’interessa ni el Benidorm Fest ni Eurovisió? Doncs perquè m’ha sobtat extraordinàriament la presa de posició política que aquest ha generat. A les xarxes socials –inclosos perfils oficials de partits- s’ha presentat l’elecció d’una cantant o l’altra amb un component de política molt sorprenent. Ja sé que tot és política. Però fins al punt de considerar el Benidorm Fest com un front important de la batalla cultural per l’hegemonia?
Al final, fins i tot vaig mirar-me l’actuació de Rigoberta Bandini. I no dic que estiga mal estèticament o que el missatge tinga un cert rerefons aprofitable, però em va semblar d’un nivell de feminisme tan bàsic i naïf, tan poc confrontable o rupturista, que em costava entendre les adhesions o rebuigs que ha despertat a les xarxes. A veure, si és que Beyoncé va fer una actuació a la final de Super Bowl homenatjant els Black Lives Matters i reivindicant l’estètica Black Panther. I això mentre Trump era president! I ací està tothom bavejant o rabiant per un pit que, al final ni tan sols va ensenyar. Com a batalla cultural sembla prou innòcua i fa la sensació que estem defensant barricades que a més de ser d’altres, tampoc s’aguanten per enlloc.
Potser ha estat molt més interessant l’actuació de Tanxugueiras. La desestimació del grup gallec per part del jurat professional i el seu posterior rescat per part del públic podria ser un indicatiu de fins a quin punt l’odi a la diversitat lingüística a l’estat espanyol prové més de les seues estructures que no del sentiment popular. Potser, quan llegiu aquest article, ja hi haurà una representació espanyola a Eurovisió que no cante en castellà o anglès. A mi em continuarà sent bastant igual si guanya o no, però si és un indicatiu que alguna cosa està canviant en aquest sentit, doncs millor que millor.
