Hi ha una notícia d’aquestes que passa desapercebuda per a tothom, excepte per als frikis de les interioritats dels mitjans de comunicació que diu moltes més coses de les que sembla que diga i que és una bona mesura de com està la cosa en el món dels mitjans d’extrem centre. La notícia en qüestió explica que GFK, el mesurador oficial de les audiències digitals, «ha detectat una incidència en les dades d’audiència reportades per Vozpópuli», el digital que demanava encausar tota la plantilla de TV3 i Catalunya Ràdio. En resum, el digital hauria utilitzat pràctiques «incorrectes» per incrementar artificialment les dades d’audiència. Unes dades, com tothom sabrà, que són bàsiques per als mitjans a l’hora d’aconseguir publicitat i posicionament.
Aquestes pràctiques no són noves, i són molts els mitjans enxampats o acusats de practicar-les. La part graciosa de la notícia comença després. I és que la denúncia contra VozPópuli hauria vingut des d’un altre digital, The Objective –un diari que assegura que Compromís és «pancatalanista» mentre José Luis Roberto soles és el «líder d’España 2000»-, fundat per l’exdirector de VozPópuli i enfrontat a mort amb el seu antic projecte. Naturalment, des de The Objective neguen l’acusació, però des de VozPópuli, no soles ho veuen possible, sinó que van més enllà: The Objective hauria comprat l’audiència falsa per després denunciar i desacreditar-los!
Això ja no seria fer córrer rumors sobre un altre mitjà que és de la mateixa corda o, fins i tot, criticar-lo públicament, sinó que és gastar-se els titos per aconseguir que el penalitzen en els recomptes d’audiències i tinga més complicat l’accés a publicitat. Poca broma.
Perquè açò de parlar malament, ja ni es contempla. La guerra oberta en el món mediàtic ultra ja fa temps que va esclatar i amb uns mitjans tan acostumats al boc gros, l’opinió contínua i les mentides sense escrúpols, doncs cal reconèixer que l’espectacle és per a encarregar quilos de bufes.
Com per exemple quan Federico Jiménez Losantos va anomenar Javier Negre –l’experiodista d’El Mundo, condemnat per inventar-se una entrevista sencera i que després va crear la ferramenta d’assetjament anomenada EDATV- «mafiosillo y granujiento» (disculpes per no traduir-ho, però perdria massa) i d’estar finançat per Putin.
Negre, per la seua banda, no es va quedar enrere i va respondre que «Sus prácticas [les de Losantos] matoniles están prohibidas en la casa que presido. Se cree el ladrón que todos son de su condición». Això ho diu l’amo del mateix mitjà que s’ha fet famós per assetjar polítics d’esquerres al mateix Congrés espanyol.
Però encara més dura va ser la topada entre EDATV i OKDiario –el mitjà que va aprofitar el suïcidi de dos professors per «denunciar» que hi havia «pressions per parlar valencià». El mitjà d’Eduardo Inda va infiltrar un periodista a la redacció de Negre i després va publicar una sèrie de peces en què l’acusava de tenir «mà d’obra esclava» i treballadors amb «atacs d’ansietat i patint insults».
I tornant a Losantos, van ser també conegudes les seues diatribes contra la ja desapareguda televisió 7NN, acusant-los de formar part de la secta ultracatòlica El Yunque. I des del canal van respondre recordant el passat maoista del presentador ultra i deixant caure que «alguna cosa deu quedar».
Guerra pels recursos
Podria sembla estranya –a més de divertida- aquesta guerra fratricida entre mitjans que comparteixen espectre ideològic, però en realitat té una explicació molt lògica: els diners.
I és que l’aparició massiva de mitjans de comunicació que van des de la dreta dura a directament el feixisme més descarnat ja comença a presentar les patologies de qualsevol bombolla especulativa. Per molt que s’haja dretanitzat l’opinió pública espanyola, no hi ha tants fatxes com per sostenir les audiències de desenes de mitjans –als quals cal sumar els més tradicionals, com El Mundo, l’ABC, La Razón o Antena 3- que al cap i a la fi, es dirigeixen al mateix públic.
I no són soles audiències. Sense un públic gaire acostumat a rascar-se la butxaca –Intereconomía ho va intentar sense èxit i diria que només Losantos ha aconseguit una base de subscriptors fidels- la pasta ha d’eixir d’empreses «amigues», algunes de les quals paguen a canvi de no anunciar-se. «Pràctiques matonils», recordeu. I, sobretot, dels governs «amics». Almeida, Ayuso, Feijóo i aviat suposem que Mazón i Catalá, han regat amb centenars de milers d’euros tots aquests mitjans, des dels més grans i tradicionals als més ultres com EDATV o OkDiario. O als més desconeguts, com El Debate o La Lupa, que van rebre milers d’euros de l’ajuntament de Madrid a pesar de ser pràcticament desconeguts i tenir audiències mínimes.
Però és clar, cada volta hi ha més mitjans i les ajudes, encara que generoses, no arriben per a tothom. A més, corre el pànic a perdre la publicitat programàtica, a mesura que avancen campanyes com la de «no finances l’odi», de l’associació És País Valencià, que ja ha aconseguit posar contra les cordes a dos dels webs més nazis i conspiranoics com Mediterráneo Digital o Alerta Digital.
Algú podria pensar que la cosa es podria arreglar si el 23 de juliol guanya la dreta i accedeixen a l’enorme pastís dels Pressupostos Generals de l’Estat. Però, en realitat, encara podria ser pitjor. Immersos en paranoia obsessiva anti perrosanchista, la majoria d’aquests pseudomitjans deixaran de ser funcionals una volta la dreta arribe al govern. La bombolla no soles esclatarà de totes formes, sinó que ho farà de forma molt més ràpida en una Espanya on, miraculosament, tot començarà a anar bé de nou.
L’única possibilitat per a aquests projectes és arribar al 23J amb prou musculatura, públic i favors a deure per comptar-se entre els supervivents del desastre.
I mentrestant, jo encarregaré més bufes.
