Generalment els Premis Nobel em passen desapercebuts, també els literaris. La majoria d’ells són perfectament desconeguts per a mi abans de rebre el guardó, cosa que em sol provocar la perplexitat, la consciència de les pròpies ignoràncies i en algun cas la sospita que molts premis, literàriament parlant, són una solemne estupidesa. Al cap d’un cert temps, per sana curiositat, recomanacions fiables o pur atzar hi solc topar. Al d’enguany, el narrador hongarès László Krasznahorkai, en canvi, hi vaig arribar per les pel·lícules de Béla Tarr, que vam veure en plena pandèmia, Sátántangó i A torinói ló (El cavall de Torí). La primera té una durada de sis hores, que vam repartir en dues sessions. S’inspira en la novel·la homònima de Krasznahorkai, coguionista habitual de les pel·lícules de Tarr, i traduïda recentment al català per Carles Dachs amb el títol de Tango satànic. L’editorial Acantilado, en castellà, ja n’ha publicat set títols, que vaig llegint a poc a poc i seguidet, enlluernat per la seua prosa magistral i un realisme tan extrem i precís que aconsegueix il·luminar el món tenebrós de l’hongarès, la desfeta material i moral dels últims anys de l’Hongria comunista. Poques simbiosis tan fecundes deuen haver-hi entre narradors i cineastes com la d’aquests dos gegants hongaresos. Sense perdre cap de les característiques específiques dels respectius llenguatges, hi ha una íntima comunió entre paraula i imatge que no em resulta fàcil explicar però que no es resol mai per la traducció mecànica ni la subjecció estricta (impossible per altra banda) del film a la novel·la que la precedeix. Anar alternant les lectures del narrador amb la visió de les obres del director, la majoria de les quals es poden trobar a Filmin, és una experiència cultural única, commovedora i molt estimulant.
Una de les seqüències que més m’han corprès del film de Tárr Werckmeister harmóniák (Les harmonies de Werckmeister,2000), basat en la novel·la de Krasznahorkai Az ellenállás melankóliája (Melancolia de la resistència, 1989), és el d’una gran balena que s’exhibeix enmig d’una ciutat sumida en la violència gratuïta de la massa. La presència tan lluny del mar del monstre provoca alhora la repulsió i una atracció irresistible en un dels protagonistes del film i la novel·la, Valuska, correu que vagareja enmig del caos, i se’ns revela com un transsumpte simbòlic de la força cega que està somovent els fonaments d’aquella societat.
L’episodi m’ha fet evocar una altra balena que m’acompanya d’ençà que vaig tenir notícia d’un cas paregut al de l’hongarès que va tenir lloc per ací, concretament a Alcoi, en plena postguerra i mentre creixia una remor de fons provocada per l’estat generalitzat de misèria de l’època i es feien a les fosques els preparatius per a una vaga de treballadors. Un cetaci de considerables dimensions havia aparegut mort a la platja de la Vila Joiosa i algú tingué la pensada d’aprofitar l’ocasió per a un peculiar espectacle. Concebut, no cal dir-ho, com un negoci de l’entreteniment amb virtuts dissuasives, el vell joc d’amagar: carnassa en descomposició per al foment de la conformitat social. Història o llegenda? El temps me les ha mesclades. Durant molts anys la balena fou motiu per a un passatge d’una novel·la que mai no vaig escriure. Un camió puja molt lentament carregant el Leviatan pel Port de la Carrasqueta. Hivern de 1959, fa un fred que pela. A la ciutat l’espera una comitiva presidida pel senyor alcalde, banda de música, uns quants prohoms, passavolants i curiosos avisats del gran esdeveniment. Una estampa que podria ser berlanguiana, sens dubte. Se n’han repartit cartells anunciadors per bars, comerços i mercats, n’hi ha falques publicitàries a Radio Alcoy, el periòdic local en trau reportatge a doble pàgina en blanc i negre amb profusió de detalls i fotografies. I algunes ombres clandestines movent-se d’esquitllentes per les cantonades, les escorrialles de les fàbriques vessant les seues coloraines en les minses aigües del Serpis, la suor esforçada del treball, el silenci i la por travessen els ponts.
Amb variants, la història pot repetir-se. Un rorcual comú (Balaenoptera physalus) de nou metres de longitud i unes 6,5 tones va aparèixer morta fa uns dies en un espigó de la bocana del port de València. No crec que a ningú se li acudesca exhibir l’animal. Els mètodes d’entreteniment i ocultació són avui molts més eficients i sofisticats. Una balena enmig de la plaça ja no interessaria ni els xiquets ni els innombrables Valuskes que s’amunteguen en les perifèries de les foscors socials.
