Entenc que les víctimes més directes de la dana, que hi van perdre familiars o amics o es van quedar sense casa o privades de les coses més necessàries, després d’un any de la tragèdia encara cremen d’indignació. Entenc que el seu clam siga persistent i ple de convicció i de fúria, que desitgen amb tota l’ànima que Mazón, màxim responsable del desastre, vaja a raure amb els seus ossos a la presó més prompte que tard. És un sentiment que s’inspira en un ideal de justícia compartit per una part no gens negligible del nostre poble, com ha quedat demostrat en les reiterades i massives mobilitzacions de l’últim any. Lluny d’enfonsar-nos en la impotència, l’obstinat recurs a mentides que ja no colen, el menyspreu i la freda indiferència d’uns polítics que es troben a anys llum del carrer no han fet més que afirmar-nos en l’exigència de justícia i reparció. No pot cicatritzar tanta ferida mentre el miserable espectacle en què s’ha convertit la política valenciana –la valenciana sobretot, la que vivim dia a dia de més a prop, en viu i en directe– continue la festa com si no hagués passat res. Un simple recanvi en les peces d’aquest escaquer sinistre –un reietó en el lloc de l’altre, un cavall (o cal dir més aviat un burro) enemic declarat de l’educació desplaçat a la crucial casella d’hisenda i economia, una dama llenguallarga encobridora d’embolics a la d’habitatge…–, i a veure si la fúria s’apaivaga i es reprenen els negocis a tot gas: els mateixos problemes, idèntica manca de projectes i solucions per al País Valencià.
Entenc, doncs, la indignació que s’ha concentrat i es concentra encara en un personatge odiós com Mazón, representant genuí d’un partit, el PP, que és especialista de l’antipolítica, la incompetència, la cerca compulsiva del tripijoc i l’ús del poder per a fins espuris. I entenc que, una vegada dimitit, es repetesca una de les frases més corejades per la multitud, “Mazón a la presó”, cosa que en tot cas haurà de decidir un jutge, o més probablement una jutgessa. De moment tenim un expresident que seu tranquil al seu escó de diputat gaudint de l’aforament, d’una paga extra en reconeixement als seus mèrits com a portaveu d’una fantasmagòrica Comissió de Reglament, assessors, xofer i cotxe oficial i despatx amb vistes al mar d’Alacant. I espera’t que active el seu privilegi (per una vegada el llenguatge administratiu parla clar i valencià) com a expresident i passe a assentar el cul en una poltrona del Consell Jurídic Consultiu per cobrar un plus de 75.000 euros l’any. El miratge de canvi de Pérez Llorca ha durat tant com el seu discurs en valencià, idioma que ha abandonat ràpidament per anunciar en castellà que assumia les competències en matèria de llengua i col·locava Rovira a Hisenda i Economia (nyas, coca!) i Camarero en Habitatge, entre altres destarifos típics de la casa. Els errors, la incompetència i la mala llet són reiteradament premiats en aquest país, un avís claríssim per a despistats i navegants. Si l’assumpció en la persona de Pérez Llorca de les atribucions en matèria lingüística, un misteri que tardarem poc a desvelar, és de tanta qualitat com els nomenaments dels seus Consellers i l’assegurança de la pagueta a Mazón, de qui fins ara era fidel escuder, anem apanyats. Farà bé el poble de mantenir fúria, indignació i bon cap durant molta més estona.
Però ara Mazón, protagonista i blanc predilecte de les mobilitzacions dels ciutadans, s’ha de convertir en l’actor secundari que un dia seurà en el banc dels acusats, que això només és qüestió de temps i d’insistència. Perquè si ens centrem massa en l’arbre correm el risc de perdre el bosc de vista. I en aquest País Valencià nostre no és només un arbre que s’ha de tallar, sinó tot un bosc que hem de sanejar si el volem recuperar per a la vida i el benestar comú. Entenc la indignació popular i entenc la necessitat de justícia, que passa per depurar responsabilitats fins a les últimes conseqüències, però ara cal obrir el focus, fer passes endavant i ocupar-nos del conjunt del bosc perquè no es puguen repetir la ignomínia i els desastres dels últims temps (i no només els derivats de la dana) i denunciar-ne les causes. Ara cal pressionar i fer dimitir els altres responsables de la dana i de les polítiques antivalencianes, ara cal exigir –com ja han fet diversos partits i sindicats– convocatòria d’eleccions. Els moments amagats a l’ull públic de Mazón i Vilaplana després d’El Ventorro a base de mentides són al capdavall material d’investigació judicial i de titulars de premsa, però el que realment ens ha de preocupar no és què va fer l’expresident en aquells moments terribles sinó què no va fer. I el que no va fer era i és tan evident, significa una dimissió tan nefasta en les seues funcions i responsabilitats com a cap de Govern, que el poble ja va dictar fa temps la seua sentència democràtica, de caràcter inapel·lable. Cal, doncs, que s’òbriguen les urnes, cal donar la veu a la ciutadania, condició indispensable per poder començar un cicle nou de justícia, reparació i regeneració de la vida política del País Valencià.
