Aquest dimarts se celebra una vista d’apel·lació de Julian Assange per impedir l’extradició als EUA. Per aquest motiu s’han convocat concentracions a diferents ciutats del món, inclosa València –12h
davant del consolat dels EUA, carrer del Dr. Romagosa,1. Resulta obvi que Assange no tindrà cap opció d’un judici just als EUA i que allí passarà la resta de la seua vida en les pitjors condicions penitenciàries, tal com li ha passat a la soldat Chelsea Manning.
I per quin delicte? Exposar a la resta del món els crims de guerra dels EUA a l’Iraq i l’Afganistan. Paradoxalment, cap dels criminals de guerra –inclosos els torturadors d’Abu Ghraib- ha passat per la presó i ara Hollywood fa pel·lícules sobre el drama que van passar els pobres soldats que mataven xiquets.
Mentre, ens arriba, retransmès als nostres mòbils en directe, un nou genocidi, més que crim de guerra. No soles no hem après res dels anteriors crims, sinó que es repeteixen multiplicats. I pot resultar lògic, si els primers van quedar impunes i soles va castigar-se els denunciants, quina por han de tenir els actuals dirigents israelians?
Sarcasmes del destí, hui Assange no seria necessari. A diferència d’altres crims similars com l’Holocaust nazi, la massacre de My Lai al Vietnam o el ja citat Abu Ghraib, aquesta volta els perpetradors no intenten amagar-se. El genocidi és retransmès en directe pels mateixos genocides que es graven i fotografien –i després difonen- aplaudint els franctiradors que disparen civils, pixant sobre cadàvers o exhibint els presoners mentre els torturen, De fet, la situació és tan delirant que la querella sud-africana davant la Cort Penal Internacional contra Israel es basava en bona mesura en els materials publicats per les mateixes autoritats israelianes, els polítics o els militars.
Aquesta situació l’explicava, molt millor que jo, Miquel Ramos a Público no fa gaire. Ramos, però, no cita un precedent que per a mi és molt aclaridor: Ruanda.
Durant el breu però mortal genocidi perpetrat entre abril i juny del 1994, es calcula que van ser assassinats 800.000 tutsis i hutus moderats. A diferència d’altres genocidis i neteges ètniques –els successos de la guerra de Bòsnia estaven molt recents-, a Ruanda no va intentar-se amagar o negar la matança. Tampoc va delegar-se en un grup reduït i estructurat que poguera mantenir el secret. Va armar-se amb un matxet a qualsevol persona que el poguera gastar i va animar-se –a través de la tristament famosa Radio des Mille Collines- a «exterminar totes les paneroles».
Llavors els europeus van esglaiar-se de la «barbàrie africana» i els mitjans van omplir-se de densos anàlisis sobre les «diferències culturals» entre uns genocidis i uns altres. El que ningú va encertar és que els ruandesos, en realitat, s’estaven avançant al seu temps i que els genocidis del segle XXI serien com el seu.
Almenys és el que estem veient a Palestina, amb el seu exèrcit-ciutadà i els pogroms que els colons organitzen contra els barris palestins de Cisjordània o contra les comunitats palestines dins les fronteres del 67. Ho veiem també amb les declaracions dels mitjans israelians i també dels responsables polítics i militars, directament des dels perfils de les xarxes socials. «No hi ha ningú innocent», «Mateu els àrabs!» o també parlant de «paneroles». És tota una societat la que està col·laborant, d’una manera o una altra amb el genocidi i, a diferència dels alemanys, ningú podrà al·legar desconeixement. També a Israel hi ha minories valentes –excepcionalment valentes- que s’oposen amb fets i paraules a col·laborar amb la massacre. I com en el cas dels hutus moderats també pateixen les ires dels seus compatriotes.
Podriem dedicar molt més temps a trobar similituds amb el genocidi ruandès. Són tantes que horroritzen, però també hi haja diferències. La principal? Ara no es mata amb matxets sinó amb moderníssimes bombes de fòsfor i míssils guiats des de drons. El genocidi de Gaza ha aconseguit aglutinar el pitjors de dos mons.
