Estos dies ha estat curiosa la rivalitat futbolística que s’ha generat entre Espanya i Uruguai. Personalment, m’ha divertit prou aquest xoc a les xarxes socials de xovinismes enfrontats i especialment la reacció sorpresa dels supremacistes espanyols que no podien suportar que els afeccionats uruguaians pensaren que la seua selecció podia guanyar l’espanyola.
Però d’entre tots els continguts em va cridar l’atenció un vidiet, trobe que d’un influencer uruguaià. Estava a les portes del Santiago Bernabeu i preguntava els transeünts si hi hagués un sol gol al partit de qui preferirien que fora, de Valverde, uruguaià i jugador del Reial Madrid, o de Lamine Yamal. Crec que ningú se sorprendrà si dic que l’enquesta la va guanyar Valverde per 10 a 6. I això que Valverde al final de la passada temporada s’havia convertit en un jugador controvertit per als madridistes perquè en una baralla als vestidors li va obrir el cap literalment a un company, a Tchouameni.
Aquest vidiet, més enllà del seu caràcter anecdòtic i, és clar, la seua edició, em sembla ben interessant. Evidentment, mostra com per a una bona part dels espanyols molt espanyols del massís de la raça celtibèrica representa Espanya millor en el seu imaginari el Reial Madrid amb la seua legió estrangera, eixe equip que tot ho pot comprar, que els àrbitres espanyols ni tan sols necessita comprar-los com tractaren de fer els aprenents perifèrics del cas Negreira, perquè ja els té estructuralment al seu servei, és més espanyol que la selecció espanyola, que només té un jugador del Reial Madrid i damunt català i acabat de fitxar, i les màximes estreles del qual són un català i un basc d’orígens africans i un basc de Gipuzkoa de nom i cognom molt bascos. És a dir, per als vertaders espanyols Lamine Yamal, Nico Williams i Mikel Oyarzábal no són espanyols, mentre que els jugadors del Real Madrid, aquesta tropa de mercenaris internacionals ben pagats, sí que ho són o, si més no, representen els valor de l’espanyolitat de la restauració borbònica. I té tota la lògica, la veritat.
Em són simpàtics Yamal, Oyarzábal, Williams i altres jugadors de la selecció espanyola, i entenc que catalans i bascos participen de la selecció, entre altres coses perquè no poden fer-ho amb les seues vertaderes nacions. I em diverteix que es pose tan en evidència com Espanya és hui Madrid, perifèria assimilada i perifèria conquistada, amb una capital imperial grollera que menysprea la perifèria si tracta d’aspirar a participar de l’espanyolitat i l’odia si es rebel·la. Però el que no puc fer perquè ja fa molts anys que no em naix és anar amb la selecció espanyola, voler que guanye.
De fet, tinc una gran tendència a anar amb el rival, i eixa tendència no fa més que créixer quan sent la fanfarroneria de la premsa espanyola, el seu desconeixement de tota la resta del món. Ara, en escriure aquestes línies, ja donen per descomptat que Espanya s’enfrontarà amb Portugal en vuitens de final, és a dir, amb la selecció de Cristiano Ronaldo, obviant el fet que, perquè això passe, ambdues seleccions han de guanyar l’eliminatòria anterior, que encara no s’ha jugat. Un amic em deia l’altre dia que en realitat no ho pensen, que és per generar hype. Jo, ben al contrari, crec que ho pensen de veres, que per a ells els partits anteriors d’Espanya i Portugal són un tràmit sense cap importància. Això em fa fàstic, i a banda de les dificultats que tinc per a sentir com a pròpia aquesta paraula, Espanya, significant opressor ara per ara, aquesta tendència, aquest retorn del capità fanfarró espanyol de la commedia dell’arte, em fa desitjar que se’ls punxe la bambolla del seu ego desmesurat. Només l’enfrontament amb els Estats Units em faria dubtar. Espere que no es creuen mai en cap competició. Déu que ho faça.
Deia abans que Portugal és la selecció de Cristiano Ronaldo, i eixa és una altra, i hi ha un patrò. França, la de Mbappé; Anglaterra, la de Bellingham; Uruguai, com hem vist, la de Valverde; Croàcia, la de Luka Modric; Brasil, la de Vinicius i, fins i tot, Turquia la d’Arda Guller. Tot mesurat amb ulls madridistes. El Mundial és una competició entre seleccions liderades per jugadors del Madrid, filials seues, com si diguérem. El món a l’abast dels espanyolets del Reial Madrid, dels transeünts del Bernabeu i dels alienats de províncies que s’identifiquen. És un club estatal posant mercenaris de luxe al servei del rei. Mentrestant, es veu que l’altre dia els comentaristes de TVE1 no reconegueren Mario Kempes en ser enfocat per les càmeres de la realització nord-americana. Si no és del Madrid, no existeix. Si no va jugar en el Madrid, no serà tan important.
Però, vaja, que m’estic desviant del tema. El que vull dir és que encara que no vull que guanye la selecció espanyola ni els entrenaments, Oyarzábal, Lamine Yamal o Nico Williams em generen una certa empatia i una certa solidaritat. Juguen per a una selecció els aficionats de la qual els odien, els menyspreen, els canten “musulmà el que no bote”, això quan no es passen al rival només amb què hi jugue un madridista. Els que intel·lectualment pensem que eixa és la representació efectiva de la diversitat d’Espanya i de les nacions que estan integrades sota el seu poder estatal no ens podem identificar amb la monarquia hispànica i els seus signes ni amb la retòrica de l’”aporellos oé”, amb la qual cosa tinc la sensació que juguen per a ningú. Els seus gols no són celebrats per una bona part dels bascos o dels catalans, però tampoc per la seua suposada afició, racista, catalanòfoba, bascòfoba com és. Si et pares a pensar-ho, això és una mica trist.
Després et trobes a les xarxes la foto del diputat de Sumar Nahuel González vestit amb la samarreta de la selecció, malgrat, diu, que és sobiranista (sobiranista de què, de quin poble), i et fa quasi fins i tot tendresa. Que no veu que eixes declaracions emfàtiques d’espanyolitat, eixe nacionalisme espanyol desfermat, li alienarà d’una part de la gent que el va votar i per altra banda els espanyolots hegemònics tampoc el consideraran un dels seus?
Ara, també vos dic una cosa. Des que vaig veure la foto eixa cada vegada que entre em les xarxes vaig amb por de trobar-me amb Alberto Ibáñez vestit també amb els colors d’Espanya. I dient que és sobiranista, a més! Amb eixa por visc, què li anem a fer.
