Recorrent de dalt a baix les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera) em ve a la memòria un xicot de Sant Antoni de Portmany, un company de la mili que parlava amb un salat molt graciós. Aquest xicot es lamentava amargament que, durant aquella «puta mili», s’havia vist obligat a deixar un pare, sol i major, treballant la terra de la família. Ell enyorava amb certa melangia sa vinya i el vi de casa, els bancals d’ametllers, d’oliveres i garroferes. També ens parlava amb una peculiar sorna dels «peluts» que havien arribat a l’illa en els darrers anys, ens hem de situar en 1977, abans que esclatara l’especulació urbanística dels anys vuitanta. «No fan altra cosa que rascar-se la panxa al sol de la platja», continuava relatant amb expressió afectada, referint-se als hippys deia que són com «els niños bien que viuen en un món de flors i violes mentre xuclen de la mamella dels seus pares».
Passat quasi mig segle, d’aquella Eivissa dels anys setanta no queden ni llauradors que viuen de la terra, ni hippys que proclamen l’amor i la pau mundial en les cales d’aigües color turquesa. D’aquella estètica de coloraines només queden uns pocs artesans que mantenen dignament el mercat de Les Dàlies i algun friqui solt, decadent, que es passeja per les discoteques de moda i els platós de color rosa. A les illes Pitiüses, ara, en un mes d’abril sec i solejat, el que més abunda és el turisme de la gent major que s’apunta a les excursions per a recórrer i conéixer la contrada illenca. Un territori que va ser de llauradors i pescadors i que, des dels anys vuitanta, ha esdevingut una oferta turística per a gent ociosa. Jo en soc un d’ells, ho he de confessar, en temporada baixa. Homes i dones, turistes grans, que ens vam incorporar al món laboral de ben joves i ara gaudim d’una pensió més o menys digna. A mi m’agrada dir que la jubilació és l’estat ideal de la persona humana, si es gaudeix de bona salut. Aleshores, benaventurats jubilats i jubilades que hem arribat a eixe estat de gràcia!
Però no són tots tan benaventurats, també hi ha qui –havent treballat tota la vida– ha arribat a la seixantena sense comptar amb suficients anys cotitzats per a cobrar una pensió digna, conseqüència del deixament personal o d’algun empresari desaprensiu que no mereix el reconeixement d’empresari. Potser pot semblar que en aquest període de la vida s’igualen les diferències socials, però realment és només en aparença. Només la mort iguala a tothom. L’IMSERSO, com passava a la mili obligatòria, només barreja gent de diferents nivells culturals, socials i econòmics.
Durant els recorreguts de l’autobús de l’IMSERSO, les guies assenyalen cases que són propietat de «famosos» en els llocs més insospitats, famosos i allò que anomenen beautiful people. Unes mansions de luxe que ataüllem entre la vegetació des dels finestrals panoràmics de l’autobús de turisme social, cases habitades temporalment per personatges que llueixen Lamborghini i iots amarrats als clubs nàutics de l’illa. Però quan arribem a l’hotel, els jubilats de l’IMSERSO veiem una altra realitat. Veiem els cambrers dels bars on prenem cerveses i a les dones que netegen les nostres habitacions, persones que –tenint treball i cobrant un sou– arrosseguen greus problemes per accedir a un habitatge digne en aquesta «isla bonita», com cantava Madona.
Amb totes aquestes paradoxes de la societat que vivim, estic segur que aquesta Eivissa no és l’illa que enyorava aquell amic de Sant Antoni quan complia amb el servei militar a Ceuta, i del qual ja no he sabut res més. En l’actualitat és seixanté –com jo– però no sé si s’haurà jubilat treballant com a llaurador o treballant en la indústria turística. Ara, si el vera, m’agradaria preguntar-li si enyora el temps en el qual les finques de l’illa es veien treballades i, com a jubilat, també li preguntaria si pensa –com jo– que la jubilació és realment l’estat ideal de la persona humana.
