Això va ser al març passat. Juan Roig, amo de Mercadona i quarta major fortuna d’Espanya, presentava els resultats de l’any 2024. Mercadona havia augmentat un 34% els beneficis i havia obtingut uns guanys de 1.384 milions d’euros. Un capitalet certament. Però Roig és ambiciós. No té prou a formar part, segons la revista Forbes, del selecte club de gerontòcrates que acapara bona part de la riquesa de l’Estat. Pujat damunt l’ona de l’eufòria, es va atrevir a fer pronòstics. No és només que la seua empresa seguirà sumant fidels –i euros. És que, per al 2050, gràcies a ell, la societat tindria un descans superlatiu: com a conseqüència de la seua secció de menjar preparat (inaugurada en 2018 i ja amb guanys), cap al 2050 “ja no hi haurà cuines” a les cases.
El vaticini és rotund, categòric, un pèl fatxenda. Per obra de la seua cadena de supermercats, venia a dir, ja ningú sentirà interés per cuinar. Anirem tots, com un sol home, a comprar les menges que Roig ens depara. Es tracta de plats “tradicionals i al més pur estil casolà”, va afegir. Sembla una bicoca irresistible, una autèntica ganga. Si Roig cuina per nosaltres, per a què embrutar-se? Si els plats preparats de Mercadona són tan bons i sans, on és el problema?
El problema, diria jo, és que no és or tot el que lluu, ves per on. Com a client ocasional dels seus productes, l’altre dia em vaig parar a estudiar la composició del que m’estava menjant. Vaig triar uns simples macarrons a la bolonyesa. Una d’eixes receptes que abelleixen a vegades i les presses del dia a dia ens impedeixen conquistar. Pur territori Roig.
Però resulta que, si llegim en l’envàs la composició del plat, en trobem els següents:
“Macarrons 46% (sèmola de blat dur (GLUTEN), aigua, oli de girasol, preparat d’ucopé (colorant, licopé, oli de dacsa, antioxidant alfa, tocoferol), salsa bolonyesa 46% (tomaca, carn de vacú i porcí, ceba, oli de girasol, sucre, aroma natural, all, formatge dur (conté llet), midó modificat, oli d’oliva, sal, suc de cocció de vacú, extracte de rent, espècies, xarop de glucosa, maltodextrina, corrector d’acidesa, àcid cítric), formatge mozzarella (llet pasteuritzada de vaca, sòlids lactis (llet), sal, ferments lactis, coagulant microbià), formatge emmental (llet pasteuritzada de vaca, sal, ferments lactis, coagulant vegetal, fècula de creïlla). Pot contindre traces de sèsam, fruits de corfa i derivats, ous, soja, sulfits, api, crustacis, mol·luscs, peix, mostassa, tramussos, cacaus”.
Això és el que entens, Roig, per un plat “tradicional” i “del més pur estil casolà”? Licopé, antioxidant, tocoferol, maltodextrina, coagulant vegetal?
No dubte que tots els ingredients que he citat siguen d’ús alimentari i per tant legals. Però uns simples macarrons a la bolonyesa, que em puc fer jo mateix a la meua cuina, han de portar tot això? El més curiós és que la persona que atenia a la parada dels prats preparats em va assegurar que tots es feien al dia: el que sobrava no es guardava per al sendemà. Aleshores, ¿per què necessiten tants químics, que supose que molts serveixen de conservants?
Òbviament el magnat juga amb avantatge. Ell sap que jo no tots els dies tinc temps i ganes de cuinar. I per menys de cinc euros em soluciona el problema. Però menjar –i viure- és una altra cosa.
La gràcia de la cuina casolana –l’autèntica, no la del màrqueting- és que ens inscriu en una cadena. Cal llegir el llegendari llibre del biòleg Faustino Cordón, Cocinar hizo al hombre. La seua tesi és inapel·lable: la cuina va convertir l’home en un animal autòtrof (és a dir, que prepara la seua pròpia matèria orgànica), i li va permetre conquistar la paraula. S’allunyava així definitivament d’aquell estrany mico que caminava erecte, només grunyia i acabava d’abandonar els arbres…
La perspectiva que augura Juan Roig –retrocedir en l’evolució, acudir com a borrecs als lineals del súper- no és gens afalagadora. Cuinar és saber viure, inscriure’s en una tradició, socialitzar, compartir. Perquè es pot cuinar vivint sol però també es cuina per a una comunitat familiar o amical. I és que la cuina és memòria, salut, cultura i tradició.
Les paraules de Roig, ho confesse, em van tocar la moral. Seguiré rumiant-hi, i contraopinant. Eixe futur d’ultrarics amb cuiner propi i una munió de pobres de més o menys solemnitat (l’antiga classe mitjana) menjant química afegida i ultraprocessats no m’agrada.
O té raó Roig o tinc raó jo. Continuarà.
