Si un servidor disposara dels cognoms de l’actual conseller d’Educació del País i perpetrara en el poc de temps que exerceix com a tal les frases i malifetes llençades sobre el valencià i qui el defensa, podria dir sense embuts allò de la dita castellana: «Apaga i vámonos». Reputats periodistes d’El Temps, ben coneguts per nosaltres, com Víctor Maceda, Moisès Pérez i Manuel Lillo Usechi (també de Diari La Veu), i altres, amb els seus estudis pertinents sobre el «personatge», se n’han fet ressò arran del seu nomenament. Tot seguit algunes consideracions d’ells i meues.
Com diu Maceda: «Si els primers membres de la nissaga Rovira i Jover observaren un dels seus descendents negant els llaços lingüístics amb Catalunya, se’n farien creus, i encara se’n farien més en comprovar que ho fa en castellà, perquè efectivament aquesta llengua –com passa amb nou dels deu membres del Consell- que sempre utilitza el nou titular valencià d’Educació, Universitats i Ocupació. ¿Com és possible que un professor d’Economia de la Universitat d’Alacant, que mai no ha demostrat cap interès per la llengua pròpia dels valencians i ni tan sols la parla, se n’erigeix ara en el seu garant?»
Maceda reflexiona sobre l’assumpte arran que Rovira Jover considerara que l’AVL no posseeix la veritat absoluta sobre la matèria, raó per la qual s’ha mostrat partidari que cadascú escriga com vulga. Lògicament, remarca que les entitats secessionistes són totalment marginals, però que el PP desitja fidelitzar-les perquè no caiguen en mans de Vox. Per tant, el periodista enraona que la pregunta té una resposta senzilla: per estratègia política. És el que indicava el full de ruta del president del Consell, Carlos Mazón, traçat i consensuat amb María José Català, qui ara és alcaldessa de València, quan, ara fa dos anys, ell fou elegit president del PPCV i ella secretària general.
Maceda assegura que fou Català qui va persuadir Mazón de la necessitat de picar l’ullet a aquest sector. D’una banda, per a fidelitzar-los després de massa «cessions reiterades al catalanisme que el PPCV va efectuar en els seus 20 anys de govern, amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a màxim exponent […] Qüestionar la unitat de la llengua i la normativa emanada de l’AVL fan bullir els sectors ideològics oposats-. Així que, seguint el manual del PP, l’esquerra queda com a “catalanista” i ells com a defensors de les essències valencianistes».
Per la seua banda, Moisés Pérez se’n fa ressò, uns mesos després, d’una frase lapidària i ben demostrativa de l’estratègia enlairada pel tal senyor Rovira Jover, un zaplanista reconegut: «El català s’ha acabat», mamprenent una croada lingüística desenfundant les seues tisores lingüístiques contra la llengua. El periodista enraona també sobre l’ínclit, posant de manifest una evidència ben palesa: «A les grans ciutats els comerços tradicionals són cada vegada més un record d’un passat que mai no tornarà… Els rètols de botigues històriques són un clam iconoclasta». I recorda que la sabateria de la família de José Antonio Rovira, el nou conseller d’Educació, Universitats i Ocupació, n’és un exemple, ja que, ubicada a Sant Vicent del Raspeig, a la comarca de l’Alacantí, «conserva en la seua atenció al client una sensibilitat per la llengua pròpia del País Valencià, que sembla no atresorar l’actual comandant de la política lingüística valenciana, qui d’ençà de la seua arribada al Govern valencià, ha tret les tisores envers l’idioma del país i ha agitat posicionaments de descrèdit contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua».
Per la meua banda, afegir-hi que Rovira s’afanya sempre que pot a dir allò que forma part de l’ideari del PPCV. Bingo!, heus ací allò que pretenen seguidors i hereus directes d’aquell que jau al cementeri de Mingorrubio, aquells que ens manaven cantar al pati el «Cara al Sol», amb els pals a la mà, i resar el rosari a xiquets i xiquetes al mes de maig de cada any; així que Rovira deia a propis i estranys que «apostem per una educació de qualitat i lliure d’ideologia, on els pares i les mares tinguen garantida la llibertat d’escollir centres», endemés de triar les llengües vehiculars d’ensenyament. Ja li ho dic, al senyor conseller Rovira, ni la vinguda dels Borbons, ni la crema de Xàtiva i altres ciutats, i pobles del País, ni Franco ni ell, podran amb el poble valencià i el seu idioma.
Rovira i també els «correveidiles» disposen d’una premissa força repetida davant les crítiques de l’oposició parlamentària per la seua forma de governar, és a dir; culpar les pròpies mancances administradores a l’herència del Botànic. Per eixe motiu, l’il·lustre conseller va tindre resposta del que anomenen «Botànic» en la persona de Gerard Fullana, en una sessió de les Corts Valencianes, davant dels pressupostos de 2024 presentats. Acusava que PPCV-VOX engreixen l’escola concertada, a còpia de perdonar ingressos multimilionaris, retallant a la vegada un 15% la partida per fomentar el treball autònom i reduint alhora el 22% el pressupost per tal de fomentar el treball autònom del pressupost de l’Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball.
D’alguna manera, tot açò que es relata és el modus operandi d’aquells que hui dia ens governen, i Fullana afona el clau de la prepotència de Rovira manifestant-li que és un conseller com si fos conseller a la barra d’un bar: al temps, cal dir, de fer desaparèixer mil milions d’euros per construir escoles. No es pot tolerar, rebla Fullana, que vostè vinga a donar lliçons quan la senyora Gascó va estar un any cobrant una nòmina sense anar a treballar, recriminant al mateix temps que s’escollira com a responsable de la caixa fixa del partit a Antonio Galvañ, una persona condemnada per corrupció política. «Vosté és un difamador», li va dir la parlamentària Gascó comminant-lo a denunciar-ho als jutjats. El conseller Rovira, per la seua part, insultà Fullana tot seguit titllant-lo de «pocavergonya. És una absoluta falta de respecte».
Per part de Manuel Lillo Usechi i en una seua col·laboració al setmanari El Temps del setembre de l’any passat, ens conta la subordinació del personatge a Carlos Mazón, que ve de llarg, ja que tant ell com la seua dona, Consuelo Maluenda, una dona amb forts lligams familiars amb el PP per part del seu pare Gonzalo Maluenda i el seu oncle Rafael Maluenda, tots ells de Sant Vicent del Raspeig, amb una forta influència a les comarques del Vinalopó, es dedicaren a desenvolupar tasques orgàniques de primer nivell dins el PP. Per tant, ella i Rovira formen també en aquest aspecte un matrimoni perfecte.
L’any 1991, Rovira, ja llicenciat, exerciria el primer càrrec públic catapultat pel seu padrí polític Diego Such, catedràtic d’Economia aplicada de la Universitat d’Alacant, aprofitant les oportunitats del seu mentor. Així, el patrocinat va accedir a la UA com a professor titular, on disposa de plaça fixa, tot i que després de tres dècades no ha acomplit ni un sexenni. No m’estenc més sobre tot aquest procedir. Només deixe constància de com està el pati, tot i que en un reguitzell per anar a les Balears i tornar, no hi hauria prou de lloc per als endolls i endogàmies de tota classe perpetrats, sobretot pel que fa a l’educació, respecte de bandejar i arraconar l’idioma del País, com ara fa.
Em cal dir que Escola Valenciana ha dut a la justícia l’enlairada i aprovada recentment Llei de «llibertat Educativa» a Les Corts del País, tot considerant que es tracta d’una norma contrària al dret de les famílies a iniciar el curs infantil 2024-2025 amb el projecte educatiu d’immersió lingüística, el qual ha començat ja el procés d’admissió de l’alumnat, ja que la nova llei en un apartat a la Disposició Final Segona, obliga els centres a un mínim del 25% del temps lectiu en cadascuna de les llengües cooficials de la Comunitat Valenciana. L’escrit, convé dir, l’han firmat tres famílies que es veuen directament afectades per aquesta situació, enraonant que els programes experimentals d’immersió lingüística ja estan incorporats per al curs vinent.
Endemés exposen al seu escrit aquestes famílies, de moment, la suspensió cautelar de la dita Llei posada en vigor a finals de juny després d’haver passat el termini per a fer l’admissió de l’alumnat, i hagueren de presentar la sol·licitud entre el 30 de maig i el 6 de juny. De la mateixa manera, el document presentat per Escola Valenciana fa menció que la directiva governamental, on s’inclou, deixa sense efecte els programes experimentals, i també l’elecció dels pares i mares i representants legals de l’alumnat.
Adeu-siau amb el poema de Vicent Andrés Estellés «Albaes», on deixa palès, una vegada més, el seu amor pel País.
Aquest és el meu poble, pedra solar. Damunt d’aquesta pedra edifique el cant. Les tristeses, les alegries, el vi, el sou escàs, la ceba crua aixafada amb un colp de puny. Per on aniria et recordaria com fores, com ets: coets de les nits, claus de l’alfabet. Per on aniria sempre et portaria tatuat al cor.
