Hi ha gent que, segurament (si no, no ho entenc), es posa en un paperet a l’espill, a la manera de consigna: «He d’odiar Joan Fuster» (Vicent Andrés Estelles, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Montserrat Roig, Maria Beneyto, Carmelina Sánchez-Cutillas), «inclús» cantants i poetes com l’Ovidi, Lluís Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet, Raimon, Joana Raspall, Joan Navarro, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló, Vicent Berenguer, Vicent Alonso, Teresa Pasqual, M. Josep Escrivà, Anna Montero, Anna Lis, Antoni Defez, Àngels Gregori, Josep Piera, etcètera. Però, per què? Perquè no els agrada que es pense, s’escriga, es parle o es cante en valencià-català (com deia Ovidi); és la mateixa gent que no li agrada que es pense, s’escriga, es parle o es cante, si no és en la seua llengua, ideologia, forma casposa d’entendre el món… Un narcisisme perillós, un carrer de direcció única, militaritzada i uniforme.
Hi ha gent, pocavergonya, que retrau a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés que acceptaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A Fuster hi ha qui des del 1962, mira si ha passat temps, li critiquen que escrivís la guia turística, El País Valencià… Això, per què? Perquè deien, falsament, que insultava «tots els valencians» per dir que a l’Albufera de València es menjava paella amb rates de séquia, que són com conillets indis. Al meu poble, Benigànim, els jornalers anaven a segar arròs a la marjal de Sueca, que Víctor Labrado, descriu -tan meravellosament- a la novel·la Nascuts del fang (Bromera), en què retrata tot el que va conèixer en la seua infància, les formes de vida entorn de l’Albufera, i els veïns del meu carrer Argent, quan hi anaven, menjaven paella de carn de rata d’aigua, que estava molt bona, com la de pollastre o conill. És d’una ignorància colossal pròpia d’urbanites carcamals i reaccionaris, dels anys seixanta, afirmar que això era una “infàmia”. El que és insultant a la intel·ligència és negar la realitat de les vides a les marjals, el negacionisme climàtic, la niciesa, la ignorància induïda, el menyspreu del dolor de la gent que va morir i va perdre les seues vides i cases per la gestió irresponsable de la gota freda per banda de les institucions encarregades de procurar i protegir-los les pròpies vides i bens… Perquè els dirigents polítics del PP-Vox van prioritzar el capital, el turisme i els interessos empresarials a les vides, els drets de la classe treballadora a la integritat vital i els béns de la gent d’Utiel, Requena, Xiva, la Foia de Bunyol, l’Horta Sud, les Riberes…
Tot açò d’atacar i seguir denigrant Fuster, amb insults i amb arguments fets amb ignorància, cinisme i malicia, ho van fer perquè estaven (i encara ho estan!), molt rabiosos perquè Joan Fuster assenyalava i remarcava la catalanitat valenciana (o la valencianitat catalana!) que els franquistes, monàrquics i burgesos antivalencians (anticatalans!), volien aniquilar del tot. Per genocidiar la llengua i la cultura pròpia del País Valencià, com fan els impresentables de Mazón i Rovira, per anorrear el valencià-català, que saben perfectament que és la nostra llengua. Encara hi ha gent que, inclús autoproclamant-se del “valencianisme” (club de futbol!), tenen una dèria malaltissa i obsessiva a Fuster. Però, per què? Perquè va escriure alguns textos en el català oriental (com si això estigués prohibit, fos nefast o estigués mal fet, quan és una mostra d’habilitat intel·lectual i destresa escripturística!)… fart que li digueren que aquest o aquell mot fos «massa català»; perquè no es mamava el dit ni es deixava castellanitzar per una dictadura que ens desvalencianitzava i espanyolitzava, com ara els seus marmessors.
Altres l’acusen per haver advertit, de manera molt realista, que «El País Valencià, serà d’esquerres o no serà», en un context, des dels anys setanta fins hui dia… Perquè les dretes que habiten al PV, per desgràcia, són extremistes, radicalitzades en el pitjor sentit de la paraula, neguen la unitat de la llengua i la cultura, volen exterminar la llengua i la cultura d’ací, la pròpia i històrica del País, neguen l’escalfament climàtic, no volen protegir l’Horta, no volen ser conscients de la finitud de les matèries primeres i la necessitat del decreixement, no són capaces de rebre als familiars de les víctimes del Metro, de la gota freda… quan la dreta de la UE els rep als familiars i víctimes de la dana al Parlament Europeu… I, aleshores, quan ho va dir, Fuster, que la dreta del PV estava per civilitzar (democràticament), li posaren bombes per tal d’assassinar-lo, com va explicitar Francesc Baixauli a Matar a Joan Fuster (i altres històries)(Austrohongaresa de Vapors). Però, com tenen tan de cinisme, tanta barra i tan poca humanitat amb Fuster, en acusar-lo d’estimar més a Catalunya o les Illes que al País Valencià (si els altres, espanyolistes, poden estimar moltíssim més Madrid, Sevilla o Santander que València i ningú els tus ni els diu res), quan va escriure Nosaltres, els valencians, Destinat (sobretot) als valencians, País Valencià, per què?, etcètera, quan Nosaltres, els valencians és un llibre que, segons Ernest Lluch ,va fer que el nostre País passés de la prehistòria a la història, un assaig d’amor al poble valencià, per salvar-lo de l’extermini; quan es limitava a dir allò que pensava que era el millor per al País Valencià, en reconèixer el nostre dret a decidir el nostre destí amb la coordinació, l’ajuda mútua, la cooperació i la confederació amb la resta de països de parla catalana? Li diuen que menyspreava i insultava a la «burgesia» del País Valencià, quan ell assenyalava tota la indústria valenciana que hi havia a principis dels anys seixanta, però advertia que la burgesia “d’ací” era genuflexa, espanyolista, antivalenciana i provinciana, tipus Monsonís, Zaplana, Olivas, Camps, Fabra, Mazón i la seua tropa servil, indecent i arrossegada…
Aquests dirigents «valencianos» (antivalencians!) estan al servici dels interessos econòmics, polítics, lingüístics i nacionals de la metròpoli de Madrid; en general, han fomentat la corrupció, el lladronici, la prioritat dels seus interessos de classe, llengua i nació estatal, privilegiada i supremacista i impositiva de manera totalitària, com a hereus de la dictadura. Per això, davant la gota freda que va col·lapsar els barrancs i rius, els importa més servir al capital i als seus negocis que prioritzar les vides de la gent… Per això, per les seues actuacions criminals, pels seus insults ignominiosos i pel menyspreu a les vides dels morts i de les classes treballadores (obrers, mestres, metges, investigadors, estudiants escolars, instituts i universitaris…), anirem a la vaga el 29 de maig.
Per protestar contra la cadena sistèmica de negligències homicides. Per reivindicar la vida, totes les vides i per exigir una reconstrucció participativa, comunitària i local, en favor de nadius i migrants, com clamava, recentment, Ximo Garcia Roca, en un article intitulat “Cinc retallades i una humiliació”, contra els pressupostos de Govern d’extrema dreta (PP-Vox) que inviten a la mort, a més destrucció, a la insolidaritat, a l’aniquilació del valencià i a la repetició de noves gotes fredes amb els mateixos o majors perills per la destrucció de l’Horta i la corrupció que genera una “reconstrucció” despòtica contra la gent del poble valencià i contra els nouvinguts, a uns i a altres ens odien amb avarícia i suma desídia. També s’interroga Juli Peretó, en un article sobre les jornades de l’Institut d’Estudis Catalans, entorn les seqüeles de la gota freda i la comunitat científica bandejada pels polítics ignorants, cínics i negacionistes del Govern del Consell “Valencià” que neguen que els humans tinguem res a veure amb l’escalfament climàtic: serem capaços d’aprendre de la tragèdia viscuda de la dana? Tot apunta que els polítics que ens mal governen, amb una banalitat esfereïdora, són incapaços d’assumir cap responsabilitat i cap aprenentatge científic. Només la ignorància, la hipocresia, la indolència i la malícia són el fonament dels seus fal·laços i falsos “arguments” de cartó pedra.
Encara com no tots odien Fuster i Estellés. No ens cansarem d’elogiar els nostres millors escriptors. Com han fet, de manera excel·lent, Vicent Brotons i Rico i Vicent Luna i Sirena, a De la Mariola a la Mediterrània (Edicions del Sud), un llibre en què Estellés i Fuster conversen seguint les petjades de la «sargantana d’aigua», a partir de textos extrets dels poemes Mural del País Valencià d’Estellés i del Viatge pel País Valencià de Fuster, que recorre des de Morella a Elx (i més amunt o més avall), tot el nostre País. Ells dos, junt amb Manuel Lillo, Antonio Rico, Manuel Alcaraz, com anota Gustau Muñoz, expliciten les relacions i els lligams de Joan Fuster amb el sud del País Valencià, «la seua relació regular amb corresponsals i amics d’Alacant (Enric Valor, Bernat Capó, Josevicente Mateo, Jordi Valor, Antoni Seva, el gran Ernest Contreras, Emili Rodríguez Bernabeu, Josep Bevià, Josep L. Barceló, Antoni Bru, etc.)», en l’article “Notícia de dues editorials: Sembra i Llibres de frontera”, de l’assaig, recentment publicat, El rastre dels llibres (Afers). Sense el sud, el nostre País no existiria, sense Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, segurament, tampoc…
