Si un servidor té veneració envers poetes valencians, com Vicent Andrés Estellés i Marc Granell per excel·lits, també en dispensa al suecà Joan Fuster i Ortells, al qual qualifique del cervell més connatural, dient allò que pensa, extraient exemples del seu llibre “Escrits de combat”, editat per 3i4, i concretament sobre les llengües regionals.
Tot ve perquè l’alcalde d’Alacant, Luis Barcala, considera que “no hi ha contradicció ni conflicte” en el suport del seu partit a la moció a favor o no del valencià a la corporació principal, ja que els “patriotes de pacotilla” de Vox a l’Ajuntament per boca de Carmen Robledillo, han acusat aquests dies proppassats el president de la Diputació Toni Pérez, del PP, d’alinear-se amb les postures més radicals de l’extrema separatista de Compromís, i d’atacar directament la llibertat i l’autonomia local dels alacantins.
No obstant això, Barcala amb un cinisme que fa oix, ha deixat dit que la faena d’ells ja està feta, passant-li el problema, ves per on, a l’escapista president del País, en Carlos Mazón Guixot, perquè ho solucione. En aquest punt, done veu a les impressions de Joan Fuster i el seu parer respecte de les “llengües regionals” dient que: “Desaparegut Franco ¿podia canviar la política de l’Estat envers les llengües regionals?” I en parla aleshores del problema de França, on a la Catalunya Nord es demana una explicació particular, que ací semblaria desplaçada… De fet, a la França actual, el català ja és un idioma residual, fins i tot entre la població rústica o anciana.
Fuster aprofundeix en el problema, ja que diu: “A Espanya, la maniobra contra el català, consubstancial a ‘l’altre nacionalisme’, venia avalada també per la influència dels ‘soi-disants’ liberals. Basta recordar els atacs d’Unamuno, de Castro, de Madariaga. ‘Hay que llevar urgentemente el español a las montañas gallegas, a las aldeas vascas, a la montaña catalana y a donde quiera que falte’, deia Américo Castro el 1922. S’atribueix a Sanchez Albornoz allò de: ‘Si al menos la victoria de Franco sirviera para el problema catalá’. I el ‘problema català’ era sobretot l’idioma. Era un problema visceral, que les dictadures assumiren, i que no podia desaparèixer de la nit al dia, per més democràcia que hi sobrevingués. Ni tan sols la famosa –un dia- ‘conllevancia’ d’Ortega i Gasset s’ha mantingut. Ho porten en la massa de la sang”.
El suecà no deixa el gruixut problema, i segueix cascant en aquests termes: “Cal dir-ho tot: la castellanització dels Països Catalans, tant o més que obra el poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques, també. El català deixa de ser l’idioma diguem-ne ‘oficial’ al Principat, a les Illes i al País Valencià a les primeries del segle XVIII. L’excepció de Menorca, que passa a la sobirania anglesa, hi compta precisament com a una excepció. Però molt abans de la victòria francoespanyola de Felip V, el castellà ja s’havia introduït notòriament als Països Catalans, i gràcies als catalanoparlants. No fou, com s’ha dit, una anècdota limitada a les ‘classes cultes’, minoritària. Els catalanoparlants del segle XVIII, sense excloure’n els herois de la resistència separatista contra Felip IV, no solament ‘entienden’ el castellà, sinó que llegien i l’escrivien primordialment”.
No m’estenc amigues i amics, només expose com era la història que ens conta Joan Fuster, i com està la situació ara mateix, cosa que coneixeu totes i tots. Només vos recorde que Violeta Tena, periodista del setmanari El Temps, informadora de primera classe, i no és per llavar-li la cara, recordava el 3 de juliol en un article seu a la revista mencionada que el Ple de Les Corts perdrà l’ocasió de reparar una injustícia històrica. Demanar al Congrés dels Diputats que es derogue el Decret de Nova Planta, l’etzibada borbònica que va suposar l’any 1707, la pèrdua de tot l’ordenament jurídic –els Furs- i la sobirania del Regne de València. El Partit Popular i Vox (són els mateixos) van clarificar, en la sessió plenària, que votaran en contra de la proposta.
Els franquistes, per mediació de la senyora Llanos Massó, ja ho anunciaren, i em vaig fer ressò en un article de Diari la Veu del País Valencià el 26 de maig proppassat. Ho va dir amb aquesta frase: “Almansa ens recorda els perills de la divisió entre espanyols”, o aquesta altra: “No ens reunim hui per alimentar greuges ni per a reinterpretar la història des de la ideologia o el patriotisme” o aquesta altra: “Ser valencià és una forma ferma i honesta de ser espanyols”.
Senyors i senyores de PP i Vox, recorde quan era jovenet que les amigues, particularment, quan no els agradava una cosa deien “i una fiti”. I aquests senyors del PP i Vox, què ens diuen ara?
Recorde què deia l’Estellés de Burjassot i de tots els pobles del País en el poema titulat “Crit i nit”, de Llibre de Meravelles:
“Les famílies de dol tota la vida. La guerra, la postguerra… Recorde aquella mare que no li varen dir que el fill havia mort en el front de Terol: simplement li digueren “ha desaparegut”. I va passar la guerra esperant el seu fill. I va acabar la guerra i esperava el seu fill. I va parar taula, li va posar també llençols en el llit, i esperava a la porta. No ha sabut res del fill. ¿Morí? No s’ha sabut. Sols desaparegut. Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde els seus crits. Els veïns tocaven a la porta. ¿On estava el seu fill? Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra! Qui va saber això! Les famílies de dol per tota la vida. La guerra, la postguerra..”.
