El proppassat 8 de juliol, Diari La Veu del País Valencià va publicar el meu article “Joan Fuster i les llengües regionals“, que podeu llegir ací si vos ve de gust. Ara vos remet l’epíleg del llibre Escrits de combat, que formula l’historiador Ferran Garcia-Oliver, un benioper de pro, doctor en història i catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que el 2015, dins dels Premis Octubre, fou guardonat amb el Premi Joan Fuster d’Assaig amb l’obra Valencians sense ADN. Em cal dir que Garcia-Oliver també és membre del Consell de redacció de la revista L’Espill. A parer meu, els epílegs en general tenen els seus pros i contres, i sobretot, com que clouen llibres escrits per altres, permeten a l’autor dir la seua amb més, diguem-ne, llibertar per exposar.
Havent fet l’encapçalament d’allò que vull dir, manifeste que amb epíleg titulat “Una nació possible” de Ferran Garcia Oliver i l’article mencionat adés a l’encapçalament, de moment tancaria les referències al mestre de Sueca, ja que hi hauria de feina per a un cos més major que el meu. Per tant, em limitaré de moment, a alguns fragments, com per exemple: “La mort de Franco precipitava l’esperança, fins al punt que els Països Catalans, deixaven de ser una llepolia lírica o un entreteniment utòpic per a passar una estona. Era una empresa conjunta, no per difícil i complexa, impossible de posar en funcionament i ser presa en consideració enllà de petits cercles restringits…”
“Els raimons, els ovidimontllors, els lluisllachas, les maria delmariadelmarbonets o els pidelaserra, sense oblidar els pauribes, posaven mentrestant melodies enganxoses i corrandes que arrossegaven tota una generació jove que no havia conegut la Guerra Civil, i que només pensava en termes de llibertat i de fer un nou país a l’altura dels seus somnis. La cançó va ser el combustible de la rebel·lió. Aquell capitost grassonet i arrogant del règim que va vociferar allò de ‘la calle és mia’ (Fraga Iribarne) s’equivocava: els carrers eren dels barbuts insolents i les escabellades temeràries que desafiaven la resiliència del franquisme, el patriarcat i l’Espanya eterna de la “llum de Trento i espasa de Roma”.
“El trànsit cap a una democràcia es presentava com una oportunitat irrepetible, com una d’aquestes coses rares i lluminoses oportunitats amb què la història irromp amb la vareta màgica del tot, o quasi tot, és a tocar de la mà. Fuster insistia. Ara o mai! Des del seu observatori domèstic a Sueca, havia traçat el canemàs elemental del que podria ser una nació futura, des acomplexada, però també al·lèrgica al misticisme i a la prepotència excloent dels nacionalismes de l’estat. És veritat que, primer sota la Corona d’Aragó, i després sota el Regne d’Espanya, no va germinar un corònim i un gentilici capaç de superar susceptibilitats centrífugues que ens hauria pogut estalviar malentesos superflus, per això en la llengua es presentava l’ingredient amb més capacitat conciliadora.”
“La nostra pàtria és la llengua, diu Fuster reivindicatiu i pugnaç. I, finalment, hi havia una voluntat enèrgica de bastir el que mai no s’havia pogut bastir, per la tirallonga d’agressions patides pels tres territoris i per les no menys transcendents desafeccions de les classes rectores. Els Països catalans, començant pel nom, eren un invent de laboratori que contradeia la realitat històrica, argumentaven els detractors. La història no els havia donat cap certificat d’existència, i, per tant, quedaven deslegitimats per a jugar en la lliga de les nacions. Però, obviaven els detractors, tot el que d’invent tenien les nacions presumptament amb pedigrí ancestral i fins i tot bíblic.”
A parer meu, amigues i amics, i potser al vostre també, així seguim, uns foradant la vidriola comuna per arreplegar els estalvis de tots i els altres fent foc i flama envers el catalanisme com argument reaccionari envers nosaltres mateixos, passant-se pel folre la justícia, la religió que no practiquen ni compleixen, i el que és pitjor la voluntat d’un poble al qual vilipendien i espolien. Cal tenir en compte els afectes de les conductes de Sánchez del PSOE, i com quedarà l’efecte Montoro, un pocavergonya que ja veurem com ix d’aquest embat.
Relata Ferran Garcia-Oliver que “Joan Fuster impugnava el relat vencedor de l’estat nacional. Des de la condició de valencià, va comprendre que la salut col·lectiva tan sols podia efectuar-se implicant-hi un plus d’energies, calia comprendre que la salut col·lectiva tan sols podia efectuar-se amb plenes garanties lligada a la de les Illes i el Principat, i molt especialment a la de Barcelona, pel pes obvi de la demografia, el dinamisme econòmic i el fecund contenidor cultural. On no hi ha caps tots són cues. Sense un estat protector, calia implicar-hi un plus d’energies creatives, una barreja de cautela i gosadia, de seny i ambició. Justament per l’absència de l’Estat s’havia aprofundit la triple divisió regional –quàdruple, amb l’amputació rossellonesa. Res més estèril que els patriotismes locals.”
Fuster va pensar uns Països Catalans amb cara i ulls. Els va subministrar un marc conceptual indispensable i, per tant incentivar el projecte, va promoure un seguit d’iniciatives que, contemplades amb el pas del temps, enlluernen per l’opulència dels resultats, ni que fos en el camp cultural. La correspondència mostra un home meticulós, generós, obsessionat a fer passos endavant. Tota pedra fa paret. Calia sacsejar consciències dormilegues, agitar un país massa abúlic, desempolsar els llocs de la memòria, torpedinar la versió historiogràfica hegemònica. Hagué de fer tots els papers de l’auca, inclosa la manufactura a contra cor de “pamflets polítics”, i no per això va cedir a la superxeria, fidel al rigor, l’ètica del coneixement provisional i un procediment persuasiu.
“Un home escèptic com ell va entrellucar, tanmateix, progressos impensables durant la postguerra i ferotge subsegüent. El país anava en bona direcció. Els vents del canvi bufaven arreu d’Europa sencera. ‘Amnistia, Llibertat, Estatut d’Autonomia’. Fins prosperaven organitzacions polítiques que cobrien el mapa nacional. Els fets convidaven a l’optimisme, a un optimisme moderat tractant-se de Fuster. Ell ja ho havia insinuant prenent com a motiu un decasíl·lab del vell Ausiàs Marc: ‘car tot assaig se causa d’esperar’. Tot el seu treball immens, comptat i debatut, Per què? Perquè en l’acció que el movia –l’assaig-niava- una esperança. Quin sentit si no tindria l’enterca insistència, el combat contra el temps, la vida enterrada en fulls de paper jornalers? Fuster confiava que allò que desitjava es realitzaria. El mòbil de l’esperança animava el seu quefer”.
Amigues i amics, no us entretinc més. Vos deixe de moment, com no, amb el nostre admirat Vicent Andrés Estellés i el seu poema “A Joan Fuster”, que extrac de Pobles del Mural d’una selecció de poemes a cura d’Honorat Ros i Pardo:
“I secundant el teu ardent propòsit, em pujat, junts, un dematí al Mondúver i enllà, entre pins, les combatives pedres em vist pujar, lluminós el país, aquest país, desventura i ventura, aclariments de darrera esperança, que torna a ser castell i lluminària, allargassant, com braços, els seus llums damunt la mar obscura i tortuosa. Per tu escric el mural que voldria esser el cant del combat i la feina.
Per tu i per tots, valencians anònims, que han mort fent el que clar s’endevina com un pomell sagrat d’agraïment que torna i viu en una ploma humil i molt tenaç, profunda, dels gresol, el rossinyol despert tota la nit, que cantarà la tristesa d’un poble que ha de pujar la senyera a la torre, i ha de guanyar de forma permanent.
Vols un país de clara convivència, delimitat, però amb arrels fermíssimes, amb manaments de material propici per a tu el meu vers que et acompanyar amb arguments per cantar i lluitar. Res no podran davant un poble en marxa, un decidit País que marxa sempre, segur de fruits, compacte de propòsits!
A tu, Fuster, rosa primerenca, la rosa gran, oferint senzill qui ha patit tots els danys del País a qui ha lluitat amb afany permanent, a qui ara rep la flor de les victòries!”
