Amb el pas dels anys, sembla que la figura d’Ángel Franco és la d’un personatge de novel·la negra i no la d’un polític. En general, li han enlletgit eixa conducta de dirigir sense càrrec l’Agrupació Socialista d’Alacant. Hi ha qui no s’ha adonat que allò que potser no agrada a la ciutadania és que hom dirigisca sense haver obtingut eixe mandat, siga qui siga. Potser no agrada que hom faça i desfaça sense sotmetre’s al vot per a merèixer-ho. Potser el partit no li concedeix importància a això, acostumat al fet que les majories s’autoregulen, però potser a la ciutadania no li acaba d’agradar votar un partit el màxim responsable del qual no exerceix oficialment, no dona la cara, no ha de retre comptes. Quina llauna, la ciutadania.
Al cap i a la fi, donem suport a tot projecte en funció del prestigi que ha adquirit. Si el projecte defensa que la seua naturalesa és democràtica però no mostra signes consolidats de ser-ho, llavors hem d’assumir que la necessitat de la militància discrepa de la necessitat de la ciutadania perquè allò que busquen uns i d’altres és manifestament diferent. Potser el que no ha agradat a Alacant en aquests decennis de derrotes és votar un partit que es dirigeix fora de les normes que el mateix s’ha imposat, és a dir, que ofereix la terrible idea que farà el mateix quan assolisca el govern.
Però, últimament sembla que hi ha signes diferents. Ángel Franco apareix en els mitjans amb diverses i repetides entrevistes, declara les seues propostes, opina sobre la direcció i sobre les seues pròpies bondats i aspiracions, i fins i tot contesta a acusacions d’establir un poder paral·lel en l’agrupació. No para. Potser Franco, com Marx, considera el treball individual com una activitat específica en què s’expressa la nostra humanitat. Però té un hàbit menys dialèctic per a contestar a qui l’acuse de fer i desfer, de posar i llevar al marge de la direcció de l’Agrupació. Com diria Ştefan Bîrlea de Nicolae Ceauşescu, alguns acusen Franco de practicar un socialism de baionetă.
Però cal preguntar-nos si tota aquesta rentrée d’Ángel Franco és símptoma que està considerant ocupar eixe lideratge d’una manera oficial. Si més no, hi hauria una coherència, el partit s’adreçaria als procediments que marquen els estatuts i reglaments propis. Fem una fugaç comparació amb Elx, tot i que en aquest cas no és odiosa: Alejandro Soler concentra en ell la direcció local i provincial (a més de la presidència nacional del PSPV-PSOE). Però, és que Soler no s’ha sotmès a l’escrutini de la militància i no s’ha presentat a cadascuna de les eleccions de cada organisme de direcció? Soler ha gravat en la papereta el seu nom i cognom, amb el seu projecte fent-lo públic. No ha clavat en comptes d’ell algú afí, acòlit, i menys encara un personatge de cartró.
Tinc la impressió que si Ángel Franco donara eixe pas i es presentara a secretari local, la seua imatge milloraria notablement. Com no obtindrà el millor resultat ell, que declara que només abandonarà la política amortallat? A més ell, que acaba de ser nomenat secretari nacional de Mobilització per la mateixa secretària general nacional i ministra, Diana Morant? Poca broma. No acabaríem així amb les suspicàcies, acusacions de fer de detentor del partit, causant de la seua maledicció?
Per què no oferir-li oficialment el despatx i, a més, nomenar-lo sense tutorització alcaldable pel PSPV-PSOE, el títol que més pot honorar un socialista?
No compta Ángel Franco amb un grup amb experiència, com Carlos González, Lola Vílchez, Miguel Millana, Blas Bernal… entre una llista ben florida? Ítem més, no ha demostrat sempre la seua capacitat de pactar amb la resta de cabiles per a consensuar llista? Ítem més, no té coneixements de la ciutat més que sobrats per a escollir algun independent que l’enriquisca socialment? És que no té una capacitat homèrica per aconseguir protagonitzar esdeveniments, actes, desdejunis, inauguracions, i fins i tot reportatges a doble pàgina? Ítem més, no és que la majoria dels seus acèrrims detractors acaben abans o després pactant amb ell, i amb ell apareixen en la foto, fins i tot després d’anys i anys d’aguda lluita en contra? Qui pot al·legar eixes virtuts? O és que estem cecs?
Quin és l’inconvenient? La edat no ho és: Simon Peres va dirigir Israel amb 77 anys, Mugabe va fer el mateix a Zimbabwe amb 89, Monatir arribà a dirigir Malàisia amb 92… Per què no ho hauria de fer Ángel Franco el 2027 amb la mateixa edat que Trump? Ací estan (pel moment) els Subianto, Putin, Netanyahu, Xi Jinping… tota la silent generation que per fi s’expressen com a octogenaris. Un últim ítem i potser el més important: és que no és la millor manera de demostrar que ell no és el major actiu del PP, tal com pregonen ells a la seu alacantina?
I, finalment, si perd les eleccions municipals, no es fa a si mateix el major honor fitant tota una vida entregada al servei públic sense cap necessitat d’esperar a cobrir amb la bandera del PSOE (no serà la del PSPV) el taüt? Clarament, jo vote Ángel Franco. En el pròxim desdejuni, em col·loque amb ell en la foto.
