Jo soc aquell que em dic Jaume, Jaume de Montpeller, el més gloriós, audaç i valent rei que hi haja hagut mai. Faig campanyes cap al sud, hi porte religió i cultura, que falta en fa. I si no funde el Regne de València, si vaig amb noms com Corona d’Aragó o Principat de Catalunya, em tiraran pedra?, o em diran que ho impose?… Allà són molt seus… Per una altra banda, què faig jo arribant allí si ja són artistes i inventors. Són inventors de festes i llengües. Alguns diuen que ja parlen valencià abans d’entrar jo Conqueridor?… Encara que, del castellà, no diuen res de ser-ne inventors… De totes maneres, he d’anar-hi. Alguna cosa em diu que, entre tots, farem un Regne gran. Perquè «Qui s’encanta, no les tasta!», a vore si no em done pressa i, quan arribe, ja no hi queda res, entre els Zaplana, els de Rita, els de Serafín Castellano, Benavent o Rus, o els de Sonia Castedo…
Em posaran en el mateix caixó de la fama que l’Eduardo, o el Paco Camps, o el Carlos Mazón Guixot? Este, aficionat als dinarots, arriba tard a tots els llocs, i es trau de damunt les responsabilitats o aprofita qualsevol ocasió per parlar i parlar, encara que faça la contra o contradiga els seus correligionaris; este diu que «el valencià és una llengua imposada», quan, ja ho hem mencionat, diuen que ací ja es parlava el valencià abans d’entrar jo. «Pardal que vola, a la cassola!»…, estos ho volen tot: blanques o negres, verdes o madures.
No tirarem coets ni masclets, això ho deixem per als festers, i, si allí tenen costum de fer la sesta, després de la coronació i la paella em tombaré una estoneta, encara que porte només la senyera quadribarrada i espere que em deixen entrar a Palau. Ah!, no sé si m’entendran, jo parlaré la meua llengua del nord, com la dels meus cavallers i colons, Claramunt, Companys, Figuera, Joan, Pere o Arnau… que m’acompanyen.
I quan arribe l’Europa de les ciutats, aquella de «la ciutat per als ciutadans», si els valencians fan més ampla la ciutat i soterren les dites vies de trens, trobe que voldran fer circular cotxes per on no n’hi havia abans, en lloc de fer vies verdes i passejos i esbarjos igual com en el llit del Túria: cosa inaudita només a l’abast d’algun alcalde o alcaldessa que siga o es diga «català». Vaja!, amb els catalans…
Clar!, entretinguts com estaran, que si anticatalans, que si alacantons, que si imposicions…, voran com el Corredor Mediterrani passa per Madrid, on no sé si hom portarà o hi haurà portat ja la platja; tindran menys llits hospitalaris o menys escoles per càpita que un d’allà Extremadura o de Cantàbria; el seu vot computarà la meitat que el d’un castellanolleonés, i, Déu no ho vullga, a pagar els plats trencats, sent com som una de les principals potències industrials (el tercer indret productor d’Espanya, després de Catalunya i el País Basc; ay 2018), potència agrícola (la tercera comunitat autònoma d’Espanya en superfície cultivada, després d’Andalucia i Castella/La Mancha; febrer 2024), i potència turística (la quarta zona més visitada, després de Catalunya, Balears, Canàries, i Andalucia; any 2023) d’Espanya…, però som per davall la mitjana espanyola en PIB per càpita (28.000 euros, mitjana espanyola, i 24.000 euros, la valenciana, quan Madrid està en 38.000 euros; INE desembre 2023, referit al 2022).
Vaja, quina penya! És com si «Et tiraren la pedra, i amagaren la má», i, ara.. «Busca qui t’ha pegat», com si no sabérem que «Els llibres guanyen més batalles que les armes», frase transformada a València en «Els fakes i boles guanyen més batalles que totes les armes».
