Perplexitat i exemplaritat, aquestes són les dues paraules que em van venir al cap en llegir les primeres notícies sobre el cas Errejón. Perplexitat i sorpresa perquè pensava o volia pensar que allò era ciència ficció o una fake new que s’havia colat d’alguna manera pels intersticis de les xarxes i dels mitjans digitals. Però no.
Exemplaritat, al meu parer paraula clau, perquè en principi, en teoria, esperem que una persona que ocupa un càrrec públic, un càrrec polític, siga exemplar, transparent, que predique amb l’exemple. És ingenu i pervers pensar que, gràcies a una situació privilegiada de poder, puc traspassar el llindar d’allò que és èticament i humanament exigible en tots els àmbits. Deu ser depredador compartir un projecte polític amb algú que creu que es pot comportar com un sàtrapa, amb total ambigüitat ètica, i fer del seu càrrec una palanca per a saltar a qualsevol escenari eròtic-festiu.
Vivim uns temps en què la dissolució de la vida privada s’està convertint en un realitat-amenaça: els mass media i les xarxes en trauen partit, sovint. Però la vida privada, és precisament això, privada, íntima, i hauria d’estar ben separada i protegida de qualsevol situació derivada de l’activitat pública i representativa en qüestió. Quan això no passa, tenim la casa en flames. I com era d’esperar, la dreta espanyola s’ha llançat com una fera famolenca sobre les cendres a veure què pot dur-se a l’estómac.
Dit això, i per molt que la veritat dolga i deceba, la desaparició de l’escena política d’Íñigo Errejón és una bufetada per a l’esquerra espanyola, una nova realitat que caldrà assimilar. Com escrivia fa uns dies en les xarxes el periodista Pere Antoni Pons: «Més enllà de la dimissió i de les acusacions, Errejón era l’únic personatge polític espanyol que permetia alimentar la fantasia d’una possible Espanya plurinacional, aliada i etc. Sense ell, la fantasia ja no s’aguanta per enlloc. El projecte de Sumar, per tant, és mort». I a aquest funeral la dreta s’ha apuntat com si anaren a una rave de les que fan història. Obliden que no són precisament ells els més indicats per a donar lliçons d’integritat ètica, de respecte envers les dones. Només cal buscar aquests dies en les cartelleres dels cinemes, comprar una entrada i seure a veure Soy Nevenka o buscar en Netflix la sèrie documental sobre aquesta cas d’abús de poder, assetjament físic i psíquic i perdó cristià orquestrat a diverses bandes.
Dins de les files del Partit Popular n’hi hauria per llogar-hi cadires. I si bé no és la meua intenció traure draps bruts i despistar –és hora d’acceptar les errades, fer-ne balanç i tirar endavant– tampoc no m’agrada gens que vinguen alliçonant-nos sobre integritat i feminisme, «consejos vendo que para mí no tengo», ni tractant-nos de pobres ingènues, «cómo os han engañado». És clar que des de l’esquerra estem dolgudes i decebudes, però «enganyades» en massa, això és una altra qüestió.
Mort o agonitzant el projecte Sumar, siga com siga, caldrà molta voluntat i treball per sortir del túnel. Cert que els líders polítics són clau, però darrere d’ells hi ha una base, uns fonaments, un equip de gent que hi perdura. I de gent en Sumar, en tenen, tenen alguns joves amb ganes i formació política. Com escrivia el professor i politòleg José Luis Villacañas en Levante-EMV en un article titulat «Más allà del shock»: «Más allà de las sufrientes realidades personales implicadas, el tiempo traerá las consecuencias políticas de la retirada de escena de un hombre que representaba los ideales de un cambio profundo del panorama político español, el que mejor los comunicaba y los transfería a públicos diversos».
Amb tot, i per tal de no convertir la política en projectes exclusivament personalistes, convé pensar que darrere de la retirada d’un líder en vindran d’altres, i que com apunta Villacañas: «No conviene elevar precipitadamente las retiradas personales de escena a melancolía generacional». Relleu, continuïtat, repte per a una gent jove, veritable front polític que «ni puede pensar en melancolías ni es la juventud el lugar para que la reflexión sobre el pasado se imponga. La lucha es realista y reconocer una derrota también lo es. Eso no es melancólico».
Torne a la perplexitat
Torne a la perplexitat inicial,a l’estupor i desconcert. Pense en totes les dones que han sofert, en el sofriment de qui fa sofrir, que també sofreix, la qual cosa ni l’excusa ni el justifica. I pense en la magnitud i el despropòsit de la situació, en tot l’ús polític i el suc mediàtic que se’n deriva i derivarà. No siguem ingenus: ara entraran en escena nous protagonistes vestits d’altruisme i solidaritat. Em ve al pensament l’aparell mediàtic desplegat per a enfonsar un govern d’esquerres. La llista és llarga: Mónica Oltra a casa nostra, després el mateix Pedro Sánchez, ara Errejón. Ja duem diverses maniobres, diversos intents. Alguns més reeixits que altres, alguns amb més arguments que altres.
I el que més em trau de polleguera de tot això és la hipocresia, el maniqueisme d’un món de bons i de dolents. Això no m’ho empasse. Estem parlant d’ésser humans, i les persones, ja em direu, són víctimes de contradiccions, dubtes i zones més o menys fosques i, qui més o qui menys, compta amb un capítol mitjanament tèrbol en la seua vida, un fet, un comportament que lamenta, que rectificaria o fins i tot esborraria. I amb això, que quede clar, no justifique Errejón, ni molt menys. Ara bé, titllar-lo de «monstre» de manera orquestrada em sembla desproporcionat.
Que se sàpiga, Errejón no ha abusat de cap menor, no ha exercit cap violació. Les diverses relacions i contactes denunciats han esta entre persones adultes i de manera consentida. El que es denuncia, en la majoria dels casos, és la manipulació i perversitat psicològica, l’abús de poder d’un maltractador psicològic de manual que fa ús de la seua situació política privilegiada i de la seua condició personal d’encantador de serps per seduir i atorgar-se plaers diversos, conscient com és que l’eròtica del poder ven molt, i que ofereix un atractiu per a moltes dones, sovint més joves, sovint més ingènues.
I per què? Doncs no tindria la resposta. O sí, i no m’agrada. En tot cas, allò que el relat col·lectiu i, en principi anònim, d’algunes dones posa de relleu és un conjunt de relacions sexuals vexatòries. Si voleu apropar-vos a algunes experiències similars fetes literatura, heus ací dues novel·les d’autores valencianes força recomanables: L’anguila de Paula Bonet i Yeguas exhaustas de Bibiana Collado Cabrera.
Tot ser humà té contradiccions i conflictes ètics, deia adés. I si un polític cau en un nivell de contradiccions insuportables i actes abjectes, doncs que plegue, que se’n vaja a casa i punt. No és la persona adient per fer política. Un polític, en principi, hauria de ser una persona èticament impecable, però d’éssers humans impol·luts, n’hi ha pocs. Això no treu responsabilitats, per descomptat, però d’ací a fer-ne un linxament en tota regla, trobe que hi ha una distància a explorar i a mesurar.
En el món de la política, del futbol, dels negocis, de la cultura… Caldria ser ingenus per no reconèixer que el sexe i les drogues van i venen. Escandalitzar-se ara perquè un polític en qüestió és consumidor de cocaïna, resulta de ximplets i hipòcrites. No voldran ara des del PP donar-nos lliçons tipus «estoy limpio». Perquè jo no me les crec.
Doncs sí, en el cas Errejón tenim una persona carregada de contradiccions i conductes desequilibrades i reprovables que ell mateix admet i reconeix: addiccions i patologies per a les quals ha demanat ajuda, ja és un primer pas. Almenys ell demana disculpes, plega i se’n va. Voldria recordar que en el cas de Nevenka, l’alcalde de Ponferrada, Ismael Álvarez, va rebre tot el suport de les files del seu partit, el PP, i de gent del seu poble que negava les acusacions envers el polític i que posava la mà al foc per ell. ¿Demanà disculpes, mostrà humanitat, se n’anà a casa el senyor Álvarez? En fi…
Traure els draps bruts de la vida privada, segons com i a qui, té uns efectes fulminats. En política és una pràctica bastant habitual –sobretot per la responsabilitat davant de la gent que representen i dels companys i companyes de partit– haurien de dur vides exemplars i actuar amb molta cautela i prudència.
Les relacions de poder
Tota aquesta crisi política posa en evidència el fet que les relacions de poder i de sotmetiment psicològic, tan difícils d’entreveure i tan abundants en tots els àmbits, són terribles. Detectar el maltractament psicològic és més complex i delicat que identificar que els efectes d’un colp de puny o d’un blau. El mal psicològic és subtil, sibil·lí, progressiu, «invisible», en el sentit que no deixa petjada física. El maltractament, sobretot el psicològic, el que realment busca és embogir la víctima, que aquesta es crega boja i fer així que els rols s’inercanvien fins al punt que el botxí semble la víctima, i la víctima una mentidera esbojarrada.
Caure en el parany d’una relació d’aquest tipus, tòxica, perniciosa, és un gran perill, eixir-ne, és molt costós, no tothom ho aconsegueix o ho aconsegueix massa tard. No sé si el camí guaridor és la denúncia anònima, la teràpia, la literatura, o fer-se experta en arts marcials. Però obrir un altaveu per a qualsevol veu anònima potser és una maniobra perillosa. Caldria matisar.
Amb tot, el patriarcat arrossega una llosa: una educació en privilegis que els convida i du, encara avui, a comportar-se de certes maneres reprotxables i a tenir un públic de dones ample i divers. Ells han de canviar, però això suposa reeducar-se, un canvi de paradigma, una renúncia als privilegis, admetre la igualtat en les relacions, siguen del tipus que siguen, i no voler ser més que ningú. No abusar.
Viure la sexualitat des de la igualtat, sense enganys ni paranys ni dominacions, és bellíssim. Si hom ho vol disfressar de vídeos, joguines, roba, sabates de taló, alguna droga, xampany, etc, ja és qüestió de cadascú, mentre siga en privat i per decisió pròpia de les dues parts, cap problema. I si no t’agrada, simplement, no ho faces. El marge de transgressió en les relacions sexuals és ben divers i depèn, entre molts factors, dels gustos i de l’educació rebuda.
De persones «normals» que amaguen un psicopatia a dintre, el món n’està ple: en la política, en l’educació, en la sanitat, en els comerços. Molta més gent de la que pensem i podem imaginar podria estar amagant secrets inconfessables: potser fins i tot la veïna o el veí amb qui puges en l’ascensor dia sí, dia no.
Detectar quina conducta i quina altra implica o no violència masclista, és tot un tema, sobretot en una societat que està impregnada de microviolències, d’actituds masclistes sovint fins i tot assumides per nosaltres les dones durant molt de temps com a quelcom «natural». De fet, i si filem prim pel que fa a comportaments masclistes, quasi mig hemicicle o una bona part de molts claustres universitaris haurien d’abandonar la sala o la butaca i alguns, fins i tot, si foren coherents i íntegres, abandonar la seua carrera.
Les pràctiques i les actituds masclistes exercides per homes, i per algunes dones, en el sentit que fins i tot nosaltres mateixes caiem en contradiccions, abunden i impregnen els gestos, la vida i el llenguatge.
Utilitzar la seducció i els encants personals per a progressar en l’escalafó social, per a fer carrera, o utilitzar el poder per a dur-te al llit a qui –potser si no és així, no aniria amb tu ni al Burger King de la cantonada– és un recurs endèmic que utilitzen molts homes, també algunes dones. I si mirem amb retrospectiva i recordem com s’actuava ara fa cinquanta o quaranta anys o encara menys, no deixaríem estaca en paret. És complex, delicat, relliscós com una anguila, que en diria Paula Bonet.
Que ara vinguen de les files del PP i de Vox, grans defensors dels àngels de la llar, a dir-nos que l’esquerra no compleix els estàndards feministes, fa riure. En qüestió de feminisme coherent, tots necessitem lliçons, segur que sí, però ells, en compte de sermonejar, millor que facen una mica d’autoexamen i es dediquen a llegir Angela Davis, Annie Ernaux, bell hooks, Montserrat Roig, Aurora Bertrana, Vivian Gornick, Lucia Berlin, Rebecca Solnit, o Virginia Woolf, per esmentar-ne unes quantes. Ja sé que no ho faran mai, perquè la seua religió no els ho permet.
I mentrestant, que algú d’ells m’explique quins són aquests «estàndares de ejemplaridad feminista que se le debe exigir a cualquier cargo político, a cualquier cargo público, pero particularment –insisteixen– a un cargo político de izquierdas». Ja em diran per què particularment a un càrrec polític d’esquerres? Segurament perquè «esto del feminimo nunca ha ido con ellos»…
Ara i aquí j’accuse la hipocresia. Com va respondre fa uns dies la secretària de Comunicació de Sumar, Elizabeth Duval, davant de la pregunta si mai tingueren sospites sobre aquests comportaments d’Errejón: «De forma general, en esferas como la política, prácticamente todos los políticos tienen comportamientos machistas». Lamentable, però cert, estimat Watson.
No diré més, perquè ja he dit prou. Però a mi, des de dijous passat hi ha moltes coses que em grinyolen i unes quantes altres que m’entristeixen. És moment de reflexió.
