Des de fa unes setmanes sembla haver-se iniciat una competició autonòmica per anunciar baixades d’impostos com a suposada mesura per a pal·liar la crisi econòmica i l’escalada de preus que patim. Amb Madrid al capdavant, comunitat econòmicament hipertrofiada gràcies al centralisme històric i la concentració d’inversions, infraestructures, institucions i funcionaris que comporta, ara se n’apunta Andalusia com a territori que pretén ser un «paradís fiscal», tot i que la realitat és que la cosa no arriba ni a ser una sala VIP de discoteca d’extraradi. La supressió de l’impost de successions afavoreix únicament una proporció ínfima de la població enfront de la immensa majoria, la que realment té problemes per a arribar a final de mes i pateix en major conseqüència l’increment dels preus de l’energia i els productes bàsics. La dreta fent el de sempre, afavorir en gran manera els rics, que sempre acaben amb el pa sencer, i en tot cas, deixar caure algunes molles per als pobres, perquè d’alguna forma cal disfressar la cosa.
En este context, per tant, es fa necessari tindre present que la recaptació tributària a l’estat espanyol els darrers vint anys ha estat clarament inferior a la mitjana de l’Eurozona. Concretament, una mitjana de 6,1 punts percentuals per baix des del 2001 al 2020, que es tradueixen en 1,23 bilions d’euros addicionals que s’haurien pogut recaptar. S’ha de dir, però, que no són les famílies treballadores les que contribueixen menys que les seues homòlogues europees, sinó que són les persones amb rendes elevades i patrimoni qui no compleix amb les seues obligacions i això ho fan gràcies a mesures normatives com les anunciades i el frau fiscal.
Cal recordar novament una obvietat, però sense justícia fiscal no hi pot haver justícia social. En el context de crisi com el que vivim els distints governs progressistes hem de fer valdre la màxima que diu allò que: «qui més té més ha d’aportar», per responsabilitat, per solidaritat i per afavorir cohesió social. És per això que, com sempre hem defensat en Esquerra Unida del País Valencià, tota rebaixa fiscal dirigida a la gran majoria de la població ha d’anar acompanyada d’un major esforç solidari de qui més té, perquè reduir la recaptació tributària pot acabar sent una trampa molt perillosa per als de sempre.
No podem oblidar-nos tan ràpidament de com la pandèmia que acabem de viure ens ha fet encara més evident la necessitat de tindre uns serveis públics de qualitat, una sanitat, una educació i unes pensions que servisquen d’escut davant les dificultats i de garantia del benestar social. En EUPV estem d’acord a impulsar reformes fiscals, sempre que augmenten la progressivitat, afavorisquen les rendes baixes i, en definitiva, impulsen la redistribució de la riquesa. Perquè al conjunt del món capitalista i al nostre país en particular es viu un increment exponencial de la desigualtat, amb una riquesa que cada vegada es concentra més en menys mans, una desigualtat que creix en temps de crisi (d’això també hi ha bona evidència respecte a la crisi derivada de la Covid-19) però no es recupera en temps de «bonança» econòmica. Mentre escric aquestes línies no puc evitar que ressone al meu cap aquella cançó de fa dècades del nostre estimat Raimon que deia allò de: «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer».
