En aquests dies tothom va amb mal de cap intentant explicar per què les polítiques socials no tenen rèdit electoral. La resposta, en la meua opinió, és molt senzilla, i cal trobar-la en el nostre propi treball. A algú de vostès el feliciten/la feliciten pel treball que fa? Segurament no, perquè és el seu treball, i per això li paguen. El treball dels polítics és afavorir aquells que els han votat, i en democràcia, aquest treball es fa en una ambient d’acords entre gent que representa diferents interessos. Al remat, es tracta d’assolir un equilibri entre tots els actors que garantisca algunes de les promeses fetes als que finalment t’han votat. Llavors, complir els acords amb el teu electoral, no és res més que fer el teu treball.
El problema ve justament amb totes les decisions que cal prendre per a complir mínimament el teu acord electoral. Ho explicaré amb un exemple. Sánchez, un expert en fer volantins, abans de pactar amb Podemos, va voler pactar amb Ciudadanos, i va deixar dit que no podria dormir amb un vicepresident com Iglesias. Tots sabem com va anar la cosa, Rivera va dir que no, es van convocar eleccions, va començar el declivi de Ciudadanos i Podemos va entrar en el govern dels espanyols. Sols? No, el govern es va fer amb allò que van nomenar la «majoria de la investidura». Aquesta majoria implicava independentistes bascos i catalans. I després de la investidura, les lleis van anar sortint amb la incorporació a eixa majoria del suport puntual d’EH-Bildu.
Aquesta dinàmica de pactes va permetre treure algunes lleis socials, moltes impulsades des de la banqueta de Podemos, però a la vegada va donar lloc a la construcció d’un relat molt potent, que bàsicament consistia a fer creure a la població espanyola, que els avenços socials que estava duent a terme el govern eren possibles per les concessions «als que volien veure trencada la sacrosanta unitat dels espanyols». I això que ens pot semblar una boutade, ha calat al cor profund dels espanyols i les espanyoles, que han sentit que la seua nació estava sent posada en venda. No ha sigut l’únic factor, òbviament, però crec que ha sigut un dels principals, junt amb una amenaça velada i no clarament explicitada, de la por a la immigració. El debat de la immigració i els seus efectes en la decisió de vot no l’he vist reflectit en cap anàlisi, ni abans de les eleccions ni ara, i només a tall d’exemple traure a col·lació l’interessant debat sobre el que ha passat a Ripoll, on un partit que no dubte a qualificar d’extrema dreta però independentista, Alternativa Catalana, ha guanyat clarament, i ho ha fet amb un discurs nítidament xenòfob i antiimmigració. Tinc la impressió que a l’ambient flota la creença que s’estan gastant recursos en immigrants que haurien de ser per als nacionals. Això ha estat central al discurs de Vox, però no crec que el PP estiga molt lluny d’un discurs semblant. La por a l’immigrant uneix les dos esferes sobre les quals es guanyen o perden les eleccions, el fet econòmic i el fet nacional. L’immigrant competeix amb els sectors més empobrits dels nacionals pels treballs menys qualificats, i a la vegada introdueixen un element de dissolució de la identitat nacional. I així no és hauria d’estranyar que allà on més immigració hi ha, hi haja més presència de l’extrema dreta.
Finalment, un tercer element que cal tenir en compte, crec, ha sigut el discurs feminista, un discurs molt ben travat des de les ministres Irene Montero i Ione Belarra, però que arran de les decisions dels jutges i, sobretot, del TSJ al voltant de la llei del només sí és sí, ha donat la munició necessària per a acabar de bastir el discurs masclista del patriarcat espanyolista. Convertint així, el feminisme, en un element més en la construcció d’un relat que bàsicament deia: que el sanchismo estava embarcat en una deriva de destrucció d’Espanya (unitat nacional), dels valors tradicionals (masclisme i família patriarcal) i amb la dissolució de la identitat espanyola (immigració).
Veiem, doncs, que el que ha guanyat a les passades eleccions ha sigut un relat bàsicament d’extrema dreta, un relat que s’ha sabut imposar a la població sense haver de dir que era un discurs del tot assimilable al que fa l’extrema dreta europea, i el fet és que l’esquerra oficial no ha sabut elaborar un relat oposat, i ni tan sols ha combatut eixe relat, tot quedant-se dintre la mera descripció del que havia fet, i a la gent no li ha agradat les conseqüències derivades dels pactes per tal de complir els compromisos electorals. La coalició PP-Vox, de fet no serà una coalició de dos partits, sinó un acord entre els dos braços d’un mateix pensament polític, un més salvatge i un altre més suau, però tots dos expressió de l’extrema dreta europea a Espanya.
