Fa molt de temps que el ciclisme va deixar d’interessar-me. Crec que ja ho vaig escriure en alguna ocasió. Per a mi seguir amb emoció les etapes de la Volta Ciclista a Espanya és una activitat de la infantesa, quan era per cert en primavera. Recorde amb emoció un ciclista eixut i sobri amb tendència a perdre carreres per molt poc i que va morir en un accident amb el cotxe que es deia Alberto Fernández. Crec que a hores d’ara és l’únic ciclista que recorde amb estima, perquè em retorna a la infantesa i perquè m’emociona la grandesa i l’èpica de la derrota. Després els herois amb peus de fang anaven caient en escàndols de dopatge, i el ciclisme es va convertir als meus ulls en una mena de competició biotecnològica en la qual els que de veres competien eren els metges: una cosa així com una variant del motociclisme en la qual els motors eren cossos humans.
Recorde també com ja em començaven a resultar estranyes les giragonses retòriques per tal de dissipar les acusacions de dopatge contra Perico Delgado. No ho he buscat en cap lloc, però crec recordar la història fantàstica d’un bidó d’aigua que li havia donat un espectador. Després en va passar alguna pareguda amb algun que es deia Contador, com els de la llum, que també es veu que havia ingerit substàncies dopants sense voler amb la carn que s’havia menjat per sopar. Ai, els espanyols ingenus i la seua tendència a dopar-se sense voler. I la premsa xovinista amplificant el relat i convertint en una ofensa nacional el que algú gose dubtar de la immaculada innocència dels atletes d’Espanya.
Ho vinc a dir perquè sembla que últimament la gent està descobrint el tarannà de Perico Delgado, la seua absència d’empatia, la seua curtedat de mires i una certa diguem-ne insensibilitat epistemològica per no dir-li absència de sentit de la proporció o incapacitat de distingir entre una carretera tallada i un genocidi.
Ho vinc a dir també perquè enguany he estat seguint amb interés les diferents etapes, però no perquè m’interessara més o menys la victòria d’algun dels bioprototips de hui, sinó per saber si la gent aconseguiria tallar la carrera o no. En la primera columna de setembre m’aferrava de manera més o menys irracional a l’esperança i ves per on que gent de diferents llocs de l’estat, fins i tot, mira tu, de Madrid, s’han manifestat de manera contundent contra la presència de l’equip Israel-Premier Tech blanquejant el genocidi, fent sportwashing que es diu, entre la complaença de l’organització de la Volta, de l’UCI i de la comunitat internacional. Reconec que m’ha sorprés, perquè l’equipet aquest que en lloc d’anunciar una marca de paper d’alumini o d’encenedors, com en la meua infantesa, el que fa és fer publicitat d’un estat genocida es veu que s’havia passejat tranquil·lament pel Tour i per diverses carreteres mentre les multituds distretes, anestesiades i, supose, amb el seu percentatge de sionistes aplaudien tranquil·lament.
M’agrada que la gent no haja pogut suportar tanta hipocresia, pocs anys després que l’equip rus Gazprom fora exclòs de qualsevol competició. M’agrada que la gent haja mostrat el suport al poble Palestí, a la causa de la humanitat, com he escrit en altres ocasions, i el rebuig al genocida, i que les prèdiques de Perico Delgado hagen sonat cada vegada més tronades, tancat en la seua xicoteta bambolla autocomplaent. M’agrada que la gent s’haja organitzat i en lloc de fer batucades, abraçar simbòlicament edificis i coses així hagen actuat decididament i hagen fet accions amb efectes tangibles multiplicant el ressò de la protesta. I m’agrada que haja sigut suficientment generalitzat per desbordar els aparells repressius que s’estaven desplegant per tractar d’impedir-ho. Hi ha, per tant, motius per a l’esperança.
M’han cridat l’atenció de tota manera algunes reaccions amb seny sobreactuat que he llegit en xarxes i en els mitjans en alguns casos de persones que considere d’esquerres. Que si talles la carretera perds la raó, que no sé quina cosa de violència, com si no s’estigués protestant contra una violència genocida emparada i permesa pels estats, que si es posava en perill els ciclistes, quan crec que l’únic ciclista que va caure el va tombar un guàrdia civil hiperventilat que volia atonyinar a un manifestant que havia ensopegat. Hi havia algun aficionat al ciclisme convençut que no hi ha res més important que el ciclisme i que res és tan important com per a impedir-li gaudir de l’espectacle d’un sprint, però crec que també hi havia representants d’una certa esquerra panxacontenta i rutinària a la qual li va bé la folklorització i la ritualització, i amb elles la neutralització, de les protestes.
És una molt bona notícia que un genocidi i el cinisme de les elits siguen insuportables per a la gent. I ho és que troben la manera de passar per damunt de la xarrameca buida dels mitjans i dels governs. No era èticament suportable que l’equip Israel-Premier Tech fera publicitat del seu ominós producte com si no passara res. No era normal. I en efecte no ha sigut una Volta normal. Crec que els organitzadors ho tindran clar ara. Tot el meu reconeixent per a la gent que ho ha fet possible decidint no quedar-se de braços plegats i mobilitzant-se.
Hui he vist a Facebook un post molt graciós de l’Agència de Promoció del Valencià d’Algemesí que explicava que no és el mateix la volta a l’escola que la tornada a l’escola i és una gran veritat. Però de vegades hi ha equivalències inesperades, i aquesta Volta ha sigut tota una tornada a l’esperança.
2
