Crec que a mi mai m’ha interessat massa Eurovisió. Tampoc és una cosa militant. Simplement, no m’interessava massa. Recorde haver-lo vist amb certa expectació de xiquet o a la primera adolescència. I després, alguna cançó que em va semblar memorable: per exemple, l’energètica i enganxosa “Hard rock Hallelujah”, d’un grup de Finlàndia que es deia Lordi. Ho consulte en google i comprove que van guanyar en 2006. És espectacular. Com va dir algú, d’un temps a esta part de qualsevol cosa fa vint anys. També quan a la falla els va fer comboi quedar per veure al casal el festival l’any aquell que cantava Rosa no sé quina cosa d’una celebració. Ah, i encara que això no és Eurovisió pròpiament, em vaig deixar un euro o dos -el que costara un vot- donant suport a les Tanxugueiras, l’any aquell que desafiaren l’imaginari espanyol hegemònic i van ser derrotades per un producte prefabricat en un simulacre de votació. Tot molt estil restauració borbònica, com vaig escriure aleshores en una d’aquestes columnes.
Ho vinc a dir perquè a mi boicotejar el festival em costa zero unitats d’esforç, per tant no presumiré de no haver-lo vist enguany. Allà cadascú amb els seus boicots, les seues tebieses i les seues concessions. Malgrat tot, el que he estat veient sobretot per xarxes socials em sembla d’una obscenitat difícilment igualable. Crec que no descobrisc la pólvora si dic que a hores d’ara s’ha convertit en un espectacle al servei de la propaganda israeliana. Algú he vist que l’ha comparat als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, i no em sembla mal duta la comparació, la veritat.
Quan m’he assabentat que el televot de l’estat espanyol li va donar 12 punts a Israel m’he quedat prou astorat. No és que espere molt de la societat espanyola, però aquesta mobilització en suport d’Israel -perquè no sembla que la cosa tinga massa a veure amb la qualitat de la cançó- no em quadrava. Els eurofans que tinc més o menys ubicats poden ser d’una alegre superficialitat militant, però no els pega gens això de tancar files per votar en aquest moment la cantant gens innocentment triada d’un evident estat genocida. Li he preguntat al meu fill, que és una cosa que faig quan sent que el món em resulta una mica més incomprensible de l’habitual, i he estat investigant un poc abans d’escriure la columna i sembla que molt possiblement la cosa no és exactament espontània i personatges del perfil repulsiu de Pilar Rahola, a sou de l’estat d’Israel, més el gir en realitat no massa sorprenent de la dreta espanyola, sempre del costat genocida, quan els jueus eren les víctimes i quan l’estat d’Israel és el botxí, sempre del costat del fort contra el feble, tot ben regat amb diners israelians, i qui sap si amb algun tipus d’intervenció informàtica fosca, ves a saber, ha tingut molt a veure. En qualsevol cas, el que deia, el festival d’Eurovisió és ara per ara propaganda de l’estat d’Israel; ni la la la, ni històries, això és el que és.
Cal destacar esta vegada de manera positiva la dignitat de RTVE per no doblegar-se, com és habitual, a les pressions israelianes. També Pedro Sánchez està estos dies d’una loquacitat explícita que resulta d’agrair. Seria desitjable que els gestos simbòlics foren acompanyats de vertadera agència. En l’àmbit televisiu, potser és el moment de deixar de participar en eixe espectacle de llum i color que ha esdevingut sinistre. En l’àmbit polític i diplomàtic caldria anar molt més lluny, trencar relacions completament amb l’estat d’Israel i exercir vertadera pressió política i judicial.
Mentre es produïa el festival, Israel tornava a bombardejar Gaza. No és sorprenent. Mentre ens entretenim al voltant del festival, mentre la premsa i els polítics s’emboliquen en un debat lèxic sobre si és un genocidi o no, l’estat d’Israel va a la seua. Ja ha anunciat explícitament el que és evident des d’octubre del 23, el que és evident en realitat des de 1948, que l’objectiu de les operacions és l’extermini de la població palestina, la matança massiva i el desplaçament dels supervivents que puga haver-hi, és a dir, el que és literalment un genocidi. La resposta de la comunitat internacional, si existira, no pot ser la xerrameca ni menys encara la complaença. Israel és un estat genocida, i tots els qui li ho permeten són còmplices.
I, per cert, dir que Israel és un estat genocida no és antisemitisme. És fastigós haver d’explicar això cada vegada que es fa la denúncia. La cultura jueva, el poble jueu són una cosa, el sionisme és una altra. El sionisme és supremacisme, és racisme nu i cru. L’estat d’Israel és racista i supremacista. No oblidem que els palestins i palestines no tenen estat, però tampoc són considerats ciutadans per l’estat d’Israel, malgrat estar en la seua terra i la dels seus avantpassats. Qualsevol colon procedent de qualsevol lloc del món sí que té la ciutadania si té ascendència jueva. És un cas de nacionalisme ètnic gairebé complet. En això és perfectament assimilable al nazisme. No és cap hipèrbole, no és cap metàfora. L’epistemologia és equivalent, l’estructura de les seues bases ideològiques ho és. No és aleshores sorprenent que les seues accions siguen aleshores paral·leles: destí manifest, espai vital, superioritat ètnica com a arguments legitimadors de l’extermini de l’altre.
Abans he esmentat Pilar Rahola. Mai superaré l’existència tan sorollosa d’aliats d’Israel entre el sobiranisme català, especialment de dretes. No puc entendre com s’identifiquen amb el colonitzador, amb l’estat criminal que expulsa o extermina els qui habitaven la terra abans que ells arribaren. No ho puc entendre i em repugna. De la dreta espanyola, eixa sí tradicionalment antisemita -el seu patriarca parlava sovint del judaisme internacional i de les conspiracions judeomasòniques- en realitat no em sorprén, per eixa pulsió que té de projectar-se en el lloc de l’amo, que enveja i admira la força del botxí, però del catalanisme no pot deixar d’escandalitzar-me. Nosaltres també tenim sionistes nostrats, és cert, i algun especialment conspicu a les files de Més, però em fa la impressió que està prou callat sobre el tema. No denuncia la barbàrie assassina d’Israel, la qual cosa seria el mínimament exigible, donada la seua coneguda afinitat, però almenys, excepte alguns tuits en la fase inicial de l’escalada actual, sembla estar prou calladet. No és prou, ja dic, perquè quan estem parlant del que estem parlant, la tebiesa és complicitat, però podia ser pitjor veient sectors de la catalanor rampant lliurant-se a la més repugnant abjecció.
El tema de Palestina produeix molta tristor i molta sensació d’impotència. Però és com la persistència de Mazón, cal continuar parlant-ne. Perquè nosaltres no som d’eixe món, perquè els botxins no han de trobar ni la nostra complicitat ni tampoc la nostra indiferència. Perquè som contemporanis d’un genocidi que els governs occidentals toleren i fins i tot emparen. I això resulta insuportable. No estem parlant de paraules, ni de crítica d’espectacles, ni de la coentor d’Eurovisió. Estem parlant de les vides de gent com nosaltres a l’altra vora del Mediterrani, estem parlant de la supervivència d’un poble.
De persona a persona, de poble a poble, cal fer sentir la nostra solidaritat, la nostra germanor i el nostre rebuig d’aquest crim contra la humanitat. Pel dret a l’autodeterminació dels pobles, pel dret a la vida i a la terra pròpia, Palestina ha de resistir, Palestina ha de véncer. Eixa és hui la causa de la humanitat.
