El 22 de març del 2022, un míssil rus va assassinar la periodista russa exiliada a Ucraïna Oksana Baulina. Aquest fet va despertar indignació a tota la premsa occidental. Encara que Rússia va al·legar que Baulina havia estat víctima col·lateral d’un bombardeig –deixem per un moment la perversitat d’aquesta oració- les sospites de que es tractava d’un assassinat selectiu d’un opositor van ser majoritàries. No eren sols les proves –des del tipus de míssil fins a la probabilitat estadística que la bomba caiguera just a sobre d’una opositora ferotge de Putin- sinó també, és clar, la predisposició d’aquests mitjans. Putin era un criminal de guerra i les afirmacions d’aquesta criminalitat omplien els mitjans dia rere dia.
Cap problema en considerar Putin un criminal de guerra fins que comences a sospitar la immensa hipocresia que hi ha darrere de tanta croada moral. I les sospites es confirmen el mateix dia que Israel inicia el genocidi sistemàtic contra la població de Gaza. Des del bombardeigs massius contra tot tipus d’instal·lacions incloses les sanitàries, educatives o oficines de l’ONU, fins al bloqueig amb l’objectiu de matar de fam la població atrapada. Un intent de genocidi que inclou l’assassinat sistemàtic i premeditat de periodistes. Si Putin va ser considerat –i amb raó- un criminal de guerra per l’assassinat d’Oksana Baulina, com hauríem de considerar a Netanyahu que ha fet el mateix fins a un centenar de voltes?
Segons la Campanya Emblema de Premsa (PEC) –una organització que monitoritza els atacs als informadors arreu del món-, 81 periodistes palestins haurien mort a mans d’Israel el 2023, més del 60% de la xifra total arreu del món. Fonts palestines pugen aquesta xifra fins als 117 –en alguns casos ja al 2024. (Les xifres també ballen perquè es necessita que el periodista siga assassinat mentre està treballant o a causa de la seua tasca i no val si és una «víctima col·lateral d’un bombardeig»).
En comparació, els primers sis mesos de la guerra d’Ucraïna, els informadors morts eren huit.
I res de «morts col·laterals». La gran majoria de periodistes palestins assassinats s’assemblen més al cas de Baulina que als periodistes de primera línia morts en el foc creuat. Cal saber que Israel té un control absolut sobre la població de Gaza. El territori està espiat de forma constant, i des de fa anys, per centenars de drons, i la intel·ligència militar sap qui és cada palestí, on viu, de què treballa i quines són les seues fílies polítiques. Des de que va començar l’atac massiu, els míssils guiats s’han dirigit de forma sistemàtica contra les cases dels periodistes, assassinant-los molt sovint junt amb la seua família. Com és el cas de Mohamed Abu Hatab, mort el 3 de novembre junt a onze membres de la seua família. O el del cap de l’oficina d’Al Jazeera a la Franja, Wael al Dahdouh, a qui una bomba va matar la dona i els dos fills, mentre que ell va poder salvar la vida soles perquè en aquell moment no es trobava a casa. O el de Haneen Ali al Qashtan, assassinada de nou amb la seua família, el 18 de desembre.
Penseu que tot açò pot ser casualitat o simple estadística tenint en compte la quantitat de civils morts? Doncs el mateix ministre de Defensa israelià, Benny Gantz, va declarar que els periodistes «no es diferencien dels terroristes». També l’oficina del mateix Netanyahu vaacusar els fotògrafs de «còmplices de crims contra la humanitat».
Però per les raons que siguen –que tots sabem ja, en realitat– tots aquests crims no són suficients perquè els grans mitjans a l’estat espanyol posen Netanyahu a l’alçada de Putin.
Els grans mitjans d’ací i del conjunt d’Occident, compte. Perquè a la resta del món, la lectura que s’està fent d’aquest genocidi realitzat amb el suport actiu –diplomàtic, econòmic i material- dels mateixos països que fa dos dies els exigien l’embargament total a Rússia, és molt diferent. I en en futur tindrà conseqüències. Però açò, en tot cas, ja no és matèria d’aquest article.
