Els humans tenim la tendència a tornar als escenaris del passat, a ciutats on vam ser joves i feliços. No sempre és fàcil encaixar aquest viatge. De vegades és un terrabastall emocional perquè la ciutat revisitada ens torna una imatge de nosaltres mateixos molt canviada pel pas dels anys. Des de fa un temps, a més, no és només això, sinó que algunes ciutats a les quals voldríem tornar han canviat tant que costa reconèixer-les.
París és una ciutat especial per a mi perquè durant més de dos anys fou casa meua. Hi vaig viure en diferents barris i habitatges: estudis preciosos, una chambre de bonne quasi al límit, en banlieu, en apartaments manllevats, en un apartament gran molt a prop de la Tour Eiffel, en un apartament antic de sostres alts, un parquet que grinyolava i una llar on, tampoc no feia tant de temps, havia espetegat un foc.
A París em vaig guarir de les seqüeles d’una malaltia, a París vaig descobrir la jungla dels mini jobs, a París vaig aguditzar l’enginy fins a uns extrems inimaginables, a París vaig passar nits boges ballant i rient, vaig conduir en la neu i el gel, vaig continuar nadant i corrent pels boscos, vaig estudiar a la Sorbonne, vaig aprendre francés, vaig fer amics, em vaig enamorar i em van trencar el cor. La llista de tot el que vaig fer a París seria llarguíssima.
Per un temps pensí que faria la meua vida a París, però un dia vaig decidir deixar París. Em va costar molts mesos fer-m’hi a la idea. Plorava totes les nits, me’n penedia, somiava que hi tornava, que tenia un apartament llogat que no pagava mai, i que ningú no em deia res i jo en conservava la clau. Hi tornava furtivament, fins que un dia algú va canviar el pany i mai més. Era molt difícil tenir un peu allà i un peu ací. Una vegada has deixat una ciutat com París és complicadíssim tornar a teixir la xarxa que t’envoltava o t’esmorteïa els colps.
Des d’aleshores, fa ja vint-i-cinc anys, he tornat moltes vegades a París, sempre diferents, amb família, amb amigues, sola, embarassada, casada, divorciada, amb els fills menuts i amb els fills grans. Sempre torne a París perquè allà vaig deixar un tros de mi i em fa l’efecte que a cada viatge el recupere una mica.
Però París ja no és la ciutat on podies córrer tranquil·lament, un dia qualsevol de la setmana, amunt i avall els Camps de Mars i al voltant de la Tour Eiffel, creuar-la per sota, llançar la vista cap a dalt i admirar-la, o on podies passejar pràcticament a soles pel Sena en qualsevol moment, o esmorzar una baguette asseguda a un banc vora Notre Dame, mentre recorries les seues gàrgoles. Clar que hi havia turistes, n’hi ha hagut des de fa més d’un segle, però aquell París de finals del segle XX era encara amable.
He tornat a París en un viatge curt, a penes 48 hores, però 48 hores a París donen per a molt, fins i tot per a descobrir una ciutat que a penes reconeixes. Des de fa un temps a París han restringit la circulació de vehicles. En teoria només hi poden accedir els vehicles elèctrics i hi ha menys cotxes, la qual cosa és, d’entrada, un avantatge per als ciutadans i visitants, i un privilegi per a aquells que poden pagar-se un vehicle elèctric.
D’altra banda, s’han multiplicat el nombre de bicicletes i els carrils bici de manera exponencial: bicicletes de tota mena i grandària, de lloguer, en propietat, manuals, elèctriques. N’hi ha tantes i van tan ràpides, que resulten un perill i una angoixa. Els carrils bici es mesclen amunt i avall per les voreres, les bicicletes van una mica per on volen, de vegades viatgen dues persones en una bici, una pedaleja i l’altra va dempeus a la part de darrere. Allò sembla un circ de grans dimensions. Per sort ja no hi ha els patinets elèctrics perquè pel que sembla, anaven veloços, no respectaven res i eren un perill per als vianants.
Fa uns dies he tornat a París i he comprovat que al París històric ja no es pot caminar amb tranquil·litat. És una alerta contínua. Tampoc el Sena és aquell riu on passejaves i seies en solitud, o amb poca companyia. Ara són rius de gent que circula amunt i avall i parla, centenars de cadires i taules que poblen la vora del riu. Ja no queda espai per a res. I Notre Dame està presa per una gentada: les cues per a visitar la catedral recentment restaurada són espantoses. Hi ha cua fins i tot a la porta de la llibreria Shakespeare and Company, una de les més antigues de París, fundada el 1919, i a la porta del cafè de la llibreria. És impossible improvisar. París, com Barcelona, ja no permeten l’espontaneïtat.
Però quan tot sembla perdut, hi ha un lloc autèntic, el Teatre de la Huchette al número 23 del carrer de La Huchette. Una sala minúscula, és el teatre més petit de París, arraconada entre dos edificis, amb la façana de rajoles negres i cartells en blanc i negre. Dalt del tot, les lletres negres en tres dimensions, com en els cinemes nord-americans dels anys cinquanta, seixanta i setanta, anuncien des del 1957 la funció de La Cantatrice Chauve i La Leçon d’Eugène Ionesco. Quasi 20.000 funcions des d’aleshores. El mateix decorat, els mateixos vestuaris, els actors, òbviament, han anat canviant.
He tornat a París i he vist La Cantatrice Chauve. La sala era molt petita, com una capsa de mistos, amb els seients petits i rojos, les parets roges i negres, sòbria i encantadora, un rectangle amb un escenari menut al fons. Seríem una cinquantena de persones i l’atmosfera semblava un encanteri, un mena de cambra gran on algú faria màgia i ens faria desaparéixer a tots. Puntual, el presentador isqué de darrere d’unes cortines de vellut a anunciar la funció. Sense micròfon, a l’antiga, amb gràcia i humor, ens va posar en antecedents. Ens convidava a gaudir d’una funció única i històrica. A la sala estàvem tots expectants: hi havia molt de públic jove, estudiants, però també gent gran i xiquets, pares amb els fills, avis amb els nets. Visitants i algun turista encuriosit.
La funció va durar una hora. Una hora de silenci i expectació trencats pel riure. Alguns espectadors romanien hieràtics, ni s’immutaven, altes somreien, altres reien a cor què vols, jo era de les que reia. Els actors i actrius tenien una dicció meravellosa i feren del text de Ionesco una filigrana, perquè parlar de l’absurditat humana és complex. I en els diàlegs de Ionesco no hi ha res sobrer ni atzarós.
Per un moment, allò era viatjar en el temps. Podien ser els anys cinquanta, o els setanta, o final de segle XX, quan jo vivia a París, o principi del segle XXI. El teatre era el mateix, el decorat idèntic, el vestuari intacte, la funció la mateixa, l’hora no havia canviat. És fascinant! Comme c’est curieux ! Comme c’est bizarre! Et quelle coïncidence!
Vaig eixir del teatre amb una alegria desacostumada. Com si m’hagueren descobert un altre món, aliena a tot per un moment, viatjant al París d’Eugène Ionesco. Havia penetrat en el sentit de l’absurd, o millor dit, havia penetrat en l’absurd i li havia trobat sentit.
Una volta al carrer, teníem fam i volíem menjar cuina francesa, però a París ocorre com a Barcelona, avui és quasi impossible trobar un restaurant autèntic, amb més de trenta anys de funcionament, on menjar cuina tradicional. A París els locals estan estandarditzats: pizzeries, restaurants asiàtics, restaurants francesos fake de baixíssima qualitat, creperies i bars grecs… I de nou, quan tot semblava perdut, un lloc autèntic a pocs metres del teatre Huchette, molt a prop de Notre Dame, al districte cinquè, al cor de París. Voilà Au Bougnat, Maison Familiale Fondée en 1948, un bistrot tradicional amb mobles de fusta i menjar francès al número 26 del carrer Chanoinesse.
Sopar ací fou de nou un viatge en el temps, els mobles de fusta on guarden el vi des de fa quasi vuitanta anys, les parets plenes de traces del temps, unes arcades que donen a una cova medieval, les finestres de fusta. Hi ensumes París només en el nom. Au Bougnat és el nom que rebien els antics comerciants de carbó. De fet, el 1948 Au Bougnat era un local on es venia carbó i begudes (vins, licors i llimonada). Avui és un restaurant, dels pocs que en queden al centre històric, amb cuina tradicional de temporada, feta amb productes frescos, senzilla, saborosa i sense necessitat de pegar-li una bona rascada a la Visa.
He tornat a París, i entre rius de visitants, de turistes que es retraten més que miren, he descobert dos racons on semblava que s’havia aturat el temps. És el goig de les coses delicades, fetes amb estima, amb història, amb un sentit: nodrir-nos l’ànima i l’estómac.
He tornat a París, quin goig, després de tants anys!
