Ja fa més de vint-i-cinc anys que em vaig quedar atrapat a Venècia, a les acaballes del segle passat. No érem els primers Erasmus, però el programa europeu de mobilitat d’estudiants no estava tan generalitzat com ho ha estat després. No sé en quin punt es troba ara. Aquest no és un article sobre els Erasmus.
La ciutat on vaig anar a viure aquell curs ja patia molts dels problemes que té en l’actualitat, però encara no era el temps dels vols de baix cost, que n’accentuarien la turistificació. La sensació amb Venècia i amb altres ciutats massificades és que, efectivament, qualsevol temps anterior era més tranquil. És possible, però, que això no siga cert. Aquest tampoc és un article sobre la nostàlgia de la joventut.
En aquella Venècia hi havia mesos de buidor, fosca i fred. Novembre era un túnel de boira i aigua alta llarguíssim i març una eterna ressaca postcarnavelesca. La resta de l’any, però, els carrers bullien de visitants. En defensa pròpia, els estudiants que hi vivíem acabàvem coneixent unes certes rutes on era assequible beure i menjar. La meua colla solíem ajuntar-nos a Campo Santa Maria Formosa. Estudiar a la biblioteca Querini-Stampalia, en unes sales senyorials amb llibreries de fusta vella en què llegir Dante, Boccaccio o Leopardi, ens feia fantasiejar que érem viatgers antics, com ara Goethe, George Sand o Marcel Proust. Però només érem estudiants. Després d’unes hores de treball intel·lectual en aquells espais públics o, si més no, gratuïts, baixàvem a un bar on servien vins a mil lires i spritz a dues mil cinc-centes (el vermut que ara et cobren a preu de gintònic de marca en qualsevol bar de moda de València). La precarietat i la imaginació eren el nostre mitjà de vida en aquell hàbitat humit. Érem peixos alcoholitzats dins d’un peix més gros (que Venècia és un peix ho va explicar Tiziano Scarpa en una guia literària molt simpàtica i intel·ligent).
Entre els carrers de Venècia més o menys amagats que transitàvem, somiant-nos també personatges de Corto Maltese a la recerca de secrets arcans i sectes misterioses, descobríem allò que el turista no veu i freqüentàvem cinemes que ja no existeixen (el cinema Accademia, vora la gran pinacoteca d’on prenia el nom, i on vèiem pel·lícules de Wim Wenders, Ken Loach o Pier Paolo Pasolini) i bars dels quals amague el nom, ja m’ho perdonareu. Un d’aquests llocs secrets, el més llibertari de tots, era el centre social del Morion, un antic cinema esdevingut epicentre de l’activisme venecià d’esquerres. Hi feien pel·lícules, concerts i xarrades, però sobretot era un espai dedicat a repensar la ciutat dels canals, a observar críticament la deriva especuladora que hom podria pensar que forma part del codi genètic de la Sereníssima. Descobríem, llavors, que a Venècia hi havia gent que defensava una altra manera d’entendre la ciutat, que volia un lloc per viure i no un aparador.
En un dels bars on solíem anar, molt a prop de Rialto, és a dir, al cor de la Venècia turística, hi havia una foto de Sant Marc. No era una imatge de la basílica i del campanar idealitzada, una veduta fotogràfica del bacino amb San Giorgio Maggiore al fons, sinó que la càmera enfocava més el paviment que els edificis que abracen la plaça, el paviment i els residus que el cobrien quasi completament. La foto retratava i recordava l’endemà del concert que els Pink Floyd havien fet sobre un escenari flotant davant la gran plaça veneciana (15 de juliol de 1989). El concert, recordat com un gran esdeveniment de la història del rock, era evocat per una part dels venecians com la gran marranada que degué ser.
La foto de Sant Marc ple de deixalles rimava perfectament amb la lletra d’una cançó dels Pitura Freska, grup de reggae en venecià (no tot ha de ser Vivaldi i Albinoni), que retratava l’ambient d’aquell dia. A la cançó Pin Floi (sic), qui parla entrevista gent que va al concert fins al cul de les substàncies habituals. En un moment, reprodueix una conversa amb dues fans dels autors de Money:
“Io Venezia la odio”.
Domanda: “Perchè odi Venezia?”
Perchè fa schifo!
Domanda: “Perchè non te ne sei stata a casa tua?”
Crec que no cal traduir. En qualsevol cas, tot això ve a tomb perquè no és nou que Venècia es faça servir com a escenari d’espectacles d’ostentació. Els moviments socials de la ciutat, la música popular i fins i tot alguns restauradors que viuen del turisme ens mostraven la part fosca del negoci des de molt abans que es parlés del fenomen de la turistificació.
Pel que em contaven amics venecians amb què vaig poder parlar fa poc més d’un any, aquests mateixos moviments socials, així com molts veïns de la ciutat, han estat curiosament, o no, els que més s’han oposat a la idea de cobrar entrada per accedir a Venècia (crec que hi ha una diferència abismal entre aplicar una taxa turística per pernoctació i fer pagar per entrar a l’espai públic que és qualsevol població). Per què s’hi oposen? Perquè no resol el problema, perquè la mesura és poc viable (quants policies calen per a identificar a totes les persones que entren a la ciutat per saber si són turistes, residents, estudiants…?) i, sobretot perquè la mesura fa una pudor insuportable de corruptela al servei del multimilionari alcalde de Venècia, Luigi Brugnaro.
Aquesta Venècia resistent i popular, de fet, és la que s’ha aixecat i fa unes setmanes ha estat a punt d’amargar les noces del multimilionari Jeff Bezos, el senyor Amazon. Brugnaro, l’alcalde que cobra entrada als visitants, ha obert de bat a bat les portes de la Sereníssima a tota la colla de rics i famosos que acompanyaven Bezos i Lauren Sánchez. Amb alguna excepció, els mitjans nostrats han tractat aquest esdeveniment més aviat com una notícia del cor. En canvi, al meu Instagram ho he pogut seguir com una revolta de la ciutadania veneciana contra l’última obscenitat dels seus governants (Assemblea Sociale per la Casa Venezia-Mestre/Maghera o Morion Laboratorio Occupato són alguns dels perfils que n’han informat).
A Les ciutats invisibles, d’Italo Calvino, Kublai Khan pregunta a Marco Polo perquè mai li parla de Venècia. El navegant respon a l’emperador, parafrasege de memòria, que és parlant d’altres ciutats que Venècia emergeix. En parlar de la Venècia combativa, em sembla que emergeixen totes les ciutats que volen continuar essent llocs per viure i no escenaris.
