Per les raons que coneixeu –la «censura» de revistes en valencià-, Borriana ha estat en boca de tots en aquest mes de juliol. El nom del meu poble, que acostumava a anar lligat a la celebració, a la primera setmana d’agost, del festival Arenal Sound, ara apareixia a les televisions, les ràdios, la premsa i les xarxes socials (va ser trending topic, en determinats moments) per una polèmica absurda que ens projectava dins el passat més fosc, a l’època més dura del franquisme.
Vist des de fora, podria semblar que Borriana és una ciutat de fanàtics i d’hiperventilats. Res més lluny de la realitat. Puc assegurar-vos que la gran majoria dels meus conveïns són persones amables i acollidores, tolerants i de ment oberta. Aprofite, doncs, per convidar-vos a visitar la capital de la Plana Baixa aquest estiu. Descobrireu un espai amb una platja meravellosa, uns espais perfectes per a passejar, gaudint d’un espectacular patrimoni arquitectònic modernista i, sobretot, un grapat de restaurants de primera fila on podreu tastar les delícies de la mar i de la terra.
Parle de Pinocchio, de la Tasca de Ricardo, de Can Ros, del Cercle Fruiter i un llarg etcètera. Però potser l’emblema de la restauració borrianenca continue sent el restaurant Morro, situat a l’extrem de l’escullera de Ponent del port de Borriana. Fa uns mesos es va fer càrrec de la seua cuina el meu amic Carlos Monsonís, que de seguida ha donat mostres de la seua gran professionalitat. Bregat als fogons de l’Hotel NH del carrer Colom de València i després al restaurant San Marino de Borriana, Carlos ha aportat al Morro el toc de distinció i savoir-faire que li faltava per tornar a ocupar un lloc en la llegenda.
Aquest estiu la proposta renovadora del cuiner s’ha concretat en el que ha anomenat El merendero, amb menús especials servits a les generoses terrasses del lloc. Parle de tomates de Borriana amb aladroc, tàrtar de coent [el coent és una espècie de llonganissa seca amb caiena, un producte local que recomane tastar] o polp amb parmentier, sense oblidar un plat que considere insuperable en la seua senzillesa: sardines a la brasa. Ja va escriure Josep Pla en El que hem menjat, i m’agrada repetir sovint, unes paraules de saviesa eterna:
«Les sardines han de ser molt fresques. El fet és un axioma importantíssim. S’han de menjar —crec modestament— a la brasa i, si és possible, sense haver estat tocades per la sal i, molt poc, poquíssim, pel gel. La sal crea una sardina salmorrada, que només es pot menjar si no hi ha més remei. El gel les fa malbé. Poden ésser presentades de moltes altres maneres: fregides, empanades, amb un suquet rapidíssim. Aquesta última manera és molt important a la vora del mar: un suquet de sardines, a la matinada, acabades de sortir de l’aigua, constitueix una meravella. Però la fórmula clàssica, insuperable, decisiva, de menjar-ne és a la brasa».
En aquesta vida he conegut gent molt curiosa. Un privilegi de l’edat, supose, és anar afegint al cercle d’amics i coneguts (i saludats) tota mena de personatges, que amb la seua individualitat irredempta proporcionen sapiditat a la monotonia de la vida. Un d’aquests va ser Manuel Amiguet Boix (1920-2015). Aquest empresari borrianenc de vida llarguíssima, va formar part dels escamots de la FAI en plena Guerra Civil. Després es va haver d’exiliar i, quan va tornar de França, ja venia amb mitja fortuna sota el braç. Als anys 60 va ser ell qui, amb dos socis més, va obtindre el permís governatiu per edificar el restaurant Morro en el seu actual i privilegiat emplaçament.
Amb l’adveniment de la democàcia, va militar en les files d’ARDE (Associació Republicana Democràtica Espanyola) i en va arribar a ser regidor. Era un self-made-man sempre hiperbòlic, però a mi –vull pensar- em tenia carinyo, a pesar que no havia evitat criticar obertament algunes de les seues actuacions en el sector immobiliari. Em va convidar un dia al seu restaurant, al poc que es publicara la meua novel·la On dormen les estrelles (2005). Algú li havia dit que hi parlava d’ell, cosa que li vaig desmentir. En realitat, l’obra es basava parcialment en la peripècia biogràfica d’un altre personatge irrepetible, Manel Mesado Mañé, que també descansa ja en pau.
Recorde perfectament què vam menjar Amiguet i jo de plat principal aquell dia al Morro: llenguado arrebossat. Una delícia que l’amo del local sempre es demanava i que jo vaig emular de seguida. De llavors ençà, el Morro no m’ha defraudat mai. O quasi mai. Ara, amb Carlos Monsonis de cuiner, li augure un futur més que brillant. À votre santé!
