Sóc invisible. Una negociació va tancar la porta del patiment, ho això es suposa. Diners, atur i una firma. Passar pàgina d’una vegada. En lloc d’això tinc estrès post traumàtic. Fa 2 anys. I moltes teràpies.
Omissió darrere d’altra omissió darrere d’altra… Has de ser forta i no plorar. Eres la boja de l’empresa. Crides l’atenció massa. Emails al no-res o el que és el mateix, a Recursos Humans. Alguna persona ha de mirar per les treballadores i els treballadors i no només per l’empresa. Una utopia. Una mentida.
Trobades per fer ioga i donar-te la xapa amb el rotllo d’un ambient de treball positiu si tens l’ actitud correcta. Sessions de risoteràpia per fer més fort l’equip. Escape room perquè la cohesió de grup és fonamental. El treball de RRHH… Un món apassionant d’activitats estúpides que no donen més dignitat a la classe treballadora. Un coach de segona que passa a ser de primera llepant el cul oportú.
I ahí estic jo, fent la garrula amb el mateix grup que en un temps em deixarà a soles i ferida, sense autoestima i sense confiança en la humanitat. Però sempre puc recordar que un any ens varen regalar un sopar amb espectacle… Segurament això m’ ajude en el procés de recuperació…
Sóc invisible. Un no percentatge darrere d’unes paraules no pronunciades: mobbing laboral. Total, al final vaig decidir marxar, no? Gotetes sobre el meu cap que cauen des de fa molts anys. Dubtar de les meues capacitats. Llevar-me tasques que sempre he fet. Resaltar errades sense cap tipus de rellevància. Fer servir el greuge comparatiu. I les gotes mullant aquest monyo canviant. Ara més blanc i més cansat. Sóc bona en la meua faena? Potser estiga exagerant. Tres persones enfront meua no poden equivocar-se. I les gotes han generat un forat. Un forat on la gent veu el buit existencial. El no-res. Perquè no sóc res.
Pensar que si parles amb alguna persona les coses seran diferents. Donar un pas. Trobar més silenci. Arribar a un teatre basat en un judici sumari per una “suposada quasi falta” que no es va produir. Els nervis en la gola. Les amenaces en la taula. Les llàgrimes clavant-se al cos com a punyalades. I jo defensant la posició. Argumentat cada situació. Ferida però no morta. Poli bo, poli dolent, poli no sap no contesta. Discursos ridículs, actuacions estúpides. Per què no diuen el que volen dir? El poli dolent parla de que ahí tinc la porta, el poli bo de la meua psique, el poli no sap no contesta no deixa de dir mentides.
Per què he de viure jo això? Què he fet? Ser competent. Qüestionar negligències. Fer propostes de coordinació. Valorar el factor humà abans que el punitivisme. Qui vol això quan poden donar faena a gent que no sap fer tasques de cures a persones vulnerables però que callen amb un somriure aplaudint a qui toca? La Generalitat vol pagar a psicòpates? No entenc res…
No sé qui sóc. Ara resulta que m’estimen de nou i valoren la meua faena. I em pregunten per la meua vida privada i jo parle perquè sóc imbècil. I el món sembla un espai recuperable i bonic. I el cel està blau i els ocellets canten. I potser tot canvie.
I de sobte tornem a la mateixa dinàmica. I al sentiment de no fer les coses bé. De perdre la memòria. I alguna persona fa servir la informació que té de la teua vida. I no saps perquè. I plores. Ara plores cada dia. I ja no veus una vida possible fora del llit. I no eres res. Eres invisible. Aprofitant la baixa mèdica, el teu pare t’acosta a la platja per si així veus amb més claredat i respires sense dolor.
I han passat 2 anys. I has d’estar bé. Però el forat del cap no està tancat. I de vegades et gires en el llit, i no mires res i et preguntes per què estic jo ací? I quan vas pel carrer, la gent és sospitosa. I no vols que les amistats et presenten a cap persona nova. I la teua casa és l’únic espai segur. Fins que ja no és segur. Has d’anar a la farmàcia perquè estàs en tractament. I encara que està a 5 minuts, et sembla un camí massa llarg. I les cames pesen molt.
Eres invisible. Una treballadora més en un sistema cruel. De vegades, cauen obrers d’edificis perquè l’empresa no ha volgut gastar suficients diners en una bona seguretat. De vegades també, cauen en depressió treballadores perquè l’empresa et vol fora i l’assetjament és l’única via.
I un dia penses que igual no has de viure. I crides a urgències.
Perquè eres invisible.
