Soc ben conscient que el vertader mal del món no és la ignorància supina, sinó la semiignorància. Una sana i completa ignorància no produïx danys perquè sempre va acompanyada de la consegüent humilitat. Jo confie plenament i humilment en el meu mecànic, si en comptes d’això m’haguera dedicat a fer unes desenes de consultes en internet sobre mecànica de l’automòbil i m’haguera convençut que tinc els coneixements necessaris per al manteniment integral del meu vehicle, és molt probable que m’haguera quedat ben tirat i desemparat al bell mig de la carretera. Hi ha gent profana que, com que sap parlar i escriure amb un mínim de decòrum, ja creu saber tant de llengua com un filòleg. Això és absolutament ridícul: seria com suposar que una persona que coneix bé les quatre operacions bàsiques de l’aritmètica és plenament equiparable a un llicenciat en Ciències Matemàtiques. Eixa gent profana i atrevida són, a vegades, persones amb titulació universitària en l’àmbit científic i tecnològic. Alguns d’ells em retruquen que no estan d’acord amb les meues consideracions perquè, comptat i debatut, la filologia no és una ciència tan «seriosa» com la que ells cultiven i, per tant, no cal anar-hi amb tanta cura. Només els puc respondre que eixos arguments provenen d’una actitud vital plena de prejuís respecte de la ciència filològica i de les humanitats en general, perquè, si miren la cosa amb més detall, voran que la filologia, o siga l’estudi de les diferents llengües i dels seus textos, és una de les branques més antigues de la investigació sistemàtica. Una recerca que s’inicià a l’Índia i a la Grècia clàssica, fa més de dos mil·lennis, amb les brillants aportacions de Pànini, Dionisi de Tràcia i Apol·loni Díscol. Però està molt clar que el fet de ser un científic o enginyer dret i fet no els lliura de ser la presa fàcil de tota mena de prejuís lingüístics. Em resulta desconcertant el fet de vore com alguns dels més excelsos hòmens criats intel·lectualment en una prestigiosa universitat del nostre país subscriuen un conveni de col·laboració «cultural» amb una associació que proclama les més peregrines i estrafolàries idees sobre la nostra llengua. Això va en contra del mètode científic i es contradiu amb allò que afirma l’apartat octau de l’article sext del nostre Estatut d’Autonomia quan diu ben clarament que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és la institució normativa de l’idioma valencià. Això també va en contra d’allò que afirma el mateix diccionari de la RAE que definix el valencià com a varietat del català que es parla en gran part de l’antic Regne de València i se sent allí, comunament, com a llengua pròpia. I, finalment, això també contradiu el Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL quan afirma que el valencià és la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat de l’Alguer, llocs on rep el nom de català. Una universitat no es pot permetre el luxe de contradir institucions com l’Estatut d’Autonomia, l’AVL i la RAE. Caldria que eixos responsables universitaris foren més prudents en eixa classe de qüestions i que no es deixaren temptar pels cants de sirena d’un ambient polític polaritzat, desficaciat, enrarit i irrespirable que no té res a vore amb la ciència. Comptat i debatut, si jo no els dic com han de calcular les derivades i les integrals, caldria esperar la mateixa actitud respecte d’ells, quan els qui ens dediquem a la filologia valenciana raonem i argumentem sobre la dialectologia, les clàusules absolutes de participi o les funcions sintàctiques dels pronoms febles, veritat? És una simple qüestió de rigor, de prudència, de tacte i de sentit comú. Però, per desgràcia, el sentit comú no és tan comú com la gent sol creure i el ressentiment i l’afany d’influència udolen amb moltíssima força sobre l’esperit del país i del món. Pensem-ho i reflexionem, que el fragor de la baralla política no ens amague el camí del rigor científic. Limitem-nos a fer ciència i no ens fiquem en camisa d’onze vares. No permetem que la nostra senya d’identitat més genuïna, el valencià, torne a ser l’arma llancívola de la discussió política.
Et pot interessar
