Divendres passat va declarar davant la jutge Salomé Pradas i de totes les coses que s’han fet públiques que va dir, a mi hi ha una que em provoca especial esgarrifança. Com és ben sabut, la posició bàsica és que tota la culpa és dels tècnics perquè ella no sabia res de res, ni -sembla- tenia per què saber-ho. I es veu que no tenia per què saber res de res perquè ella només tenia un càrrec “institucional”. I és més, que el seu gabinet no tenia assessors en matèria d’emergències.
Això és esgarrifant pel que deixa llegir sobre la concepció que té de la funció d’una conselleria i del significat que li atorga a la paraula “institucional”. Si no ho he entés malament, institucional vol dir ací representació simbòlica sense cap presa de decisió, sense cap voluntat de gestió, i, per tant, sense cap responsabilitat. Ella representava la Generalitat, el govern valencià, però les decisions les havien de prendre uns altres i, conseqüentment, les responsabilitats són d’uns altres.
Supose que Salomé Pradas serà una fervent monàrquica. Una de les coses que veig ací és aquesta idea foucaultiana que el poder en gran escala reprodueix la seua estructura en tots els nivells. Si tenim un peculiar sistema polític en el qual es fa una lectura de la irresponsabilitat del monarca -és lògic que siga irresponsable de les lleis si se suposa que no té poder executiu- que la converteix en una inimputabilitat generalitzada que esdevé impunitat, barra lliure, que el col·loca per damunt de les lleis, és lògic que al seu nivell Salomé Pradas entenga que tampoc a ella ningú pot demanar-li responsabilitats. Si la seua posició era simbòlica les vindria a excloure. I, bé, ja sabem que aquesta irresponsabilitat pot convertir-se en impunitat, perquè una cosa per a la qual està comprovat que els alts càrrecs peperos tenen agència és per a clavar la mà en la caixa i per a assignar contractes a amigatxos que consoliden la seua xarxa clientelar i per a fer el mínim perquè les caixes registradores i datàfons de l’hostaleria no es detinguen. I si plou, que ploga, si hi ha risc d’inundacions, jopelines, però que no s’ature la festa, que els madrilenys estan a punt d’arribar. En realitat, molt coherent amb aquesta monarquia exemplar que ens hem donat entre tots.
També deixa clar -és una manifestació del mateix- que les posicions de poder s’entenen com a llocs de privilegi net, com a patrimoni de classe o com a recompensa pels serveis prestats. Des d’eixa lògica és perfectament coherent que una consellera d’emergències no tinga punyetera idea d’emergències. El que ja és gairebé suïcida és traslladar aquesta mateixa lògica a tots els nivells, inclòs el dels assessors. O, en realitat, més homicida que suïcida. Els assessors són els que poden permetre que un complet ignorant de bona casa puga ser conseller o consellera i que no es note massa. Però, clar, si s’empra el mateix criteri i es col·loca en eixes posicions estratègiques també a persones de bona casa, amics de l’ànima o com a recompensa per serveis prestats, perquè aleshores el que acaba passant és que tot el món està per a cobrar, per a figurar, per a gaudir de la sensació del poder i del privilegi a canvi de quasi res, de cap gestió que no siga repartir pasta i engreixar el sistema clientelar, i, per descomptat, de cap responsabilitat.
I la prova que es consideren per damunt de tot el que passe és que en el suposat cas que un d’aquestos subordinats avise per exemple que els barrancs s’estan desbordant es pot contestar “Jope. Si necesitas algo, nos dices”, com va dir Susana Camarero, perquè evidentment ni es té idea del perill que implica, ni es considera que açò siga cosa seua. I quan després moren centenars de persones es pot eixir amb la millor cara dura, amb un cinisme que sembla inversemblant, a demanar responsabilitats a uns i a altres, i a sobreactuar l’ofensa quan són criticats o escridassats. I de vegades pense que de veres ho creuen, que estan per damunt de tot, que les oligarquies se senten aristocràcia i entenen que les lleis, i les coses aquestes plebees com les responsabilitats els queden molt per davall.
De vegades en la passada legislatura em desesperava l’actitud entre innocent i superba d’alguns càrrecs de Compromís concentrats només en la gestió nua i crua, que van perdre el contacte amb les bases i els moviments socials, que no semblaven massa preocupats per complir el seu programa electoral o com a mínim per explicar per què no l’estaven complint, i que pensaven que la gestió per ella mateixa els garantiria els vots. I ho continue pensant. Però açò evidentment és un altre nivell en la direcció oposada. Gent com Salomé Pradas (o Carlos Mazón) entenen que la gestió és una cosa massa prosaica per a ells. És molt de veres allò que deia Mónica Oltra: són més perillosos per incompetents que per corruptes. Però és que a més d’incompetents són senyorets amb actitud i visió de món de senyorets. I això no hi ha societat ni país que ho resistisca.
