És 9 d’Octubre. Abans del teatre, passem per la manifestació. No ens enganyem, fa mala pinta. A primera hora de la vesprada la sensació és que eixim a dos policies nacionals per cap. Al MUVIM hi ha una exposició de fotos del Flaco amb pintades sobre les parets de València (testaments murals) i una altra titulada Tinta contra Hitler, sobre l’obra del caricaturista català Mario Armengol, que encara no hem anat a visitar. Just davant hi ha un MUPI amb un cartell esfereïdor. Convida a celebrar el 1492 i ens diu que els conqueridors no foren «ni genocidas, ni esclavistas. Fueron héroes y santos». Sovint és molt fàcil saber on s’ha d’estar ideològicament. Lluny d’aquesta gent. Com més lluny, millor.
Aquest estiu he llegit la primera part de la tetralogia sobre Mussolini d’Antonio Scuratti. Un llibrot de més vuit-centes pàgines que repassa gairebé setmana per setmana els fets que van portar Mussolini a governar Itàlia amb mà de ferro. Aquest primer volum, M. L’uomo del secolo (no està traduït al català) va des de la fundació del partit feixista fins a l’assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti. Scuratti documenta pràcticament tots els fets que explica i afig després de cada capítol un fragment d’una notícia de diari, una carta d’algun dels personatges, telegrames, o qualsevol altra citació que contribuïsca a refermar el que ens ha narrat. Com si no tinguera cap intenció de deixar espai a la imaginació, sinó de recordar la lector constantment que, malgrat que ens trobem en el territori de la novel·la, ens està explicant una història que va passar realment.
Així, coneixem les misèries del dictador, les febleses i els vicis, al costat de la intel·ligència estratègica, la miopia de molts dels seus opositors, l’oposició interna al si del feixisme. També els amors, la incontinència sexual, els complexos d’inferioritat i els deliris de grandesa. I també altres personatges cabdals d’un costat, com d’Annunzio, Margheritta Sarfatti, i de l’altre, com el mateix Matteotti, que sense defallir va denunciar els mals del feixisme sabent que s’hi jugava la vida, mentre gran part de la classe política i de la intelligentsia italiana es plegava a la voluntat del dictador. No sé per què aquest MUPI colonialista m’hi ha fet pensar…
Avancem pel carrer Guillem de Castro. Ens aturem en un aparador d’una llibreria tancada perquè és festiu. Al nostre costat, uns adolescents critiquen la manifestació en què acabem de participar breument. «No paran de decir País Valencià, ¡pero si estamos en España!». No defallim, a la manifestació també n’hi havia, d’adolescents. Els joves no són d’una manera o d’una altra, són tan diversos com els adults, si bé les tendències majoritàries actuals són preocupants.
Arribem al Teatre Micalet. Tres joves adults, Clàudia Serra, Raquel Garabal i Ismael Sempere posen en escena un espectacle basat en el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Serra ha escrit el text, Sempere i Garabal l’interpreten. Una peça dramàtica que recorre la història d’amor de dos amants durant la postguerra a la ciutat de València. Els versos d’Estellés apareixen ací i allà inserits en els diàlegs, com l’amor s’insereix en la història. De vegades, són tirades més llargues, el poema «Reportatge», per exemple, que situa l’acció inicial (no fem, per tant, gaire espòiler), però sovint és tan sols un vers, un sintagma que ens recorda que això que ens estan explicant els dos joves actors ho sabem perquè Vicent Andrés Estellés ho va posar en vers.
Aquests tres joves han gosat, i ho fan de manera reeixida, agafar no els versos, sinó l’esperit del Llibre de meravelles i convertir-lo en teatre. I així veiem en escena els neguits d’una parella jove que ha d’estimar-se d’amagat, poregosa de la moral repressiva imperant, del què diran i de les autoritats. S’han d’estimar «en el buc de l’escala», «a les baranes del riu», arrambats a una paret on després deixen el «testament mural» dels seus noms. I tot això en un ambient on falten moltes veus. On tothom ha perdut un pare, un fill, un germà. Les xiquetes prenen la comunió de dol, i les dones es casen de dol. Les interpretacions de Garabal i Sempere dibuixen molt bé aquests personatges, i un ix del teatre convençut d’haver escoltat la veu d’Estellés mediatitzada pel text de Clàudia Serra, d’haver viatjat a aquella València bruta, d’amors bruscs i salvatges.
En tornar a casa en metro, hi puja gent amb samarretes verdes i el lema «la llengua no es toca», la mateixa samarreta que portava la dramaturga, que seia a la primera fila. Si ho hem de dir és perquè ens la toquen. Pense en Estellés i ens els anys foscos del franquisme, o del feixisme a Itàlia, que ara ha tornat i ocupa comissaries europees. Pense en els joves que no van viure aquell temps, però que ara me l’acaben d’explicar al Teatre Micalet i en els adolescents que hi havia a la manifestació. Pel que sembla, la cosa es va animar i al final n’eren més, d’adolescents i d’adults. I sé que dia a dia tornarem a ser-ne més. No defallim.
