El setembre del 2006 començava una de les columnes que habitualment em publicaven a l’All-i-Oli, la revista de l’STEPV, amb el títol Misteris d’Inici de Curs. Venia a dir que per molt que m’esforçara a començar el curs amb optimisme, esperança, bon humor i per damunt de tot amb positiva mirada crítica, no podia ser! Les infraestructures escolars continuaven sense millorar, el professorat continuava arribant sense la capacitació lingüística, els programes lingüístics dels centres no es podien aplicar amb garanties, faltava professorat o arribava una vegada començat el curs, les comissions de serveis es donaven indiscriminadament, sense respectar la normativa vigent i tenia la sensació que finalment el que menys importava era l’educació, la docència, allò que professorat i alumnat havien de compartir: la instrucció, la formació, l’aprofitament dels anys escolars per créixer i adquirir un sentit crític de la vida, el que dona el coneixement. Tot estava perdent el seu sentit genuí i la burocràcia administrativa estava per damunt de l’objectiu primordial de l’educació. Aleshores, escrivia que com no fera un miracle la Mare de Déu d’Agres, veia molt difícil que les coses canviaren, que allò que havia viscut en els meus primers anys de professió, el convenciment que l’educació era la millor eina per millorar el món, possiblement no era més que una il·lusió de joventut.
En aquella columna parlava de moltes més incidències que assenyalaven la ideologia de qui ens governava aleshores i que mostrava ben a les clares que apostar per un ensenyament públic i en valencià quedava molt lluny de les polítiques educatives que s’esforçaven per aplicar.
Han passat 18 anys des que vaig escriure aquella columna, estic jubilada i «teòricament» ja no hauria de preocupar-me dels misteris d’inici de curs, i em pregunte: ¿Per què no puc deixar de preocupar-me? ¿Per què m’he llegit, subratllat i analitzat la Llei de Llibertat Educativa? Enganyós joc de paraules al qual ens tenen acostumats la gent que ara ens governa. La resposta sempre és la mateixa, l’educació és un bé tan sensible, tan delicat, tan fonamental i al País Valencià va tan unit a la pervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura, que no podem deixar, mentre visquem, que tot el treball fet, tots els esforços per enriquir lingüísticament i culturalment el patrimoni del nostre alumnat, siga ensorrat amb una Llei que es carrega totes les bases d’un sistema educatiu que, amb les seues deficiències nuclears i, malgrat tot, tant ha costat de construir. Estic referint-me, com el lector ja haurà endevinat, a la Llei del PP-Vox de Llibertat Educativa.
És curiós que el Govern actual diga que amb aquesta llei ha acabat amb la imposició lingüística i amb la immersió lingüística. ¿Els hauré de recordar que amb la immersió lingüística ja va acabar el seu partit quan era consellera d’Educació la Sra. Català, actual alcaldessa de València, i que mai va ser recuperada, amb eixa denominació, pel govern del Botànic?
Aquesta és una llei inconstitucional perquè va en contra de la llibertat i de l’educació, de l’escola pública, de la normalització lingüística, de la planificació i de l’organització pedagògica, de la salut mental del professorat que s’estima el seu treball i, en definitiva, dels manaments de la Constitució espanyola, de l’Estatut d’Autonomia i de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
És una llei amb un clar objectiu polític, que no educatiu, que demana a les famílies que trien la llengua base d’aprenentatge però només en la zona valencianoparlant. En la zona castellanoparlant també ho planteja genèricament, però regula en els annexos que la llengua base serà preceptivament el castellà, i obvia així la llibertat d’elecció de l’altra llengua base. Enganya les famílies, amb el nom de la llei i amb la seua aplicació pràctica.
Tota la llei va en contra del dret de l’alumnat a conèixer el valencià i el priva d’una formació lingüística completa i equilibrada de les dues llengües oficials, només pretén minorar el valencià fins a la seua extinció en les zones castellanoparlants i desdibuixar-lo tant com puguen en zona valencianoparlant. Una bona mostra és l’afirmació plantejada al TÍTOL IV de la proposició de Llei, on s’accepta que els materials curriculars poden ser en una llengua diferent de la usada oralment en classe, incloent-hi el dret de l’alumnat a realitzar els exàmens i les proves d’avaluació en la llengua que aquest decidisca. Aquesta norma, absolutament antipedagògica, no considera tots els estudis i investigacions que s’han fet sobre l’aprenentatge de llengües i, si finalment s’aplica, el seu resultat serà aquell que s’ha constatat al llarg dels anys, un alumnat «semilingüe» que no aprèn cap llengua de manera enriquidora ni positiva.
El conseller d’educació diu que començaran ja aquest curs a demanar a les famílies que trien la llengua base per a posar en funcionament el «Pla d’ús de les llengües» el curs vinent. Amb aquesta afirmació continua enganyant-les perquè hi ha una sentència del Tribunal Constitucional, la 337/1994, on es dictamina que la planificació educativa és una obligació de l’Administració i no pot ser substituïda pel resultat incert de la llengua base que facen les famílies en el procés de matrícula. És clar que a aquest Govern no l’atura cap sentència, tampoc les que creen jurisprudència.
També podem argumentar que és una llei segregadora, perquè va en contra de l’escola pública. Ens podem preguntar si aquesta norma afectarà per igual a totes les famílies i a tots els centres educatius, tant si van a l’escola pública com a la concertada. Doncs òbviament no. Aquesta llei representa a efectes pràctics un reforçament de l’escola concertada en detriment de l’escola pública. La majoria dels centres concertats, no dic tots, ja saben quina serà la llengua base que impartiran. Tenen una plantilla de professorat estable i informaran «adequadament» les famílies, abans del procés d’escolarització, de què han de demanar si volen anar al seu centre i de quin serà el seu Pla d’Ús de les Llengües abans de la demanda. No estic fent elucubracions, sabíem els percentatges de centres concertats amb programes d’ensenyament en valencià o d’immersió lingüística, o de PPEV o PPEC, fins al 2015, inalterables des de l’any 2009, estava en un 7%, enfront de l’escola pública que sempre ha estat al voltant d’un 30%. L’escola pública poques vegades té garantida una plantilla estable, i si no pot preveure el projecte lingüístic o el Pla d’Ús de les llengües abans de la matriculació, presentarà unes «incerteses» davant les famílies que, si no ho tenen molt clar, optaran, si tenen possibilitats, pels centres concertats, amb l’avantatge actual del «districte únic» de matriculació, recentment aprovat.
Són molts els fronts oberts, per això m’agradaria que, abans de fer el joc i entrar en les dinàmiques que volen imposar el Govern PP-Vox, en aquest inici de curs, es reflexione des dels claustres, els sindicats, els partits polítics i en definitiva tota la comunitat educativa, donant una resposta ferma i contundent a la Conselleria d’Educació. Per la meua banda, plantege unes reflexions que potser poden ajudar a seguir argumentant la derogació de la Llei a l’inici del present curs:
- Se suposa que les lleis en educació es fan per millorar i adequar els aprenentatges a la realitat social i al món que els tocarà viure a les futures generacions. No és així en aquesta Llei.
- Sabem que l’aprenentatge en diferents llengües és enriquidor si es fa bé, i fer-ho bé pressuposa un plantejament que no té aquesta Llei.
- Una Llei que pretenga formar un alumnat plurilingüe ha de partir d’un professorat amb un bon coneixement de les llengües que haurà d’usar curricularment i també haurà d’estar format suficientment en psicolingüística, i tenir una actitud positiva envers totes les llengües, però especialment cap a la llengua minoritzada, en el nostre cas, el valencià. Aquesta hauria de ser la utilitzada en el procés lectoescriptor en tots els casos i la seua exposició, en els primers anys d’escolarització, hauria de ser major respecte a les altres llengües que s’haurien d’anar introduint progressivament tal com avança l’escolaritat obligatòria.
Cap d’aquestes premisses es compleixen en aquesta Llei, que només pretén minoritzat el valencià fins a la seua extinció en zones castellanoparlants i desdibuixar-lo tant com puguen en zona valencianoparlant.
Sempre hem dit que l’escola ha estat la que ens ha salvat els mots, la punta de llança de la normalització lingüística, però també hem dit que no era suficient, que calia que tota la societat s’implicara i que s’aplicara la Llei d’Ús i Ensenyament de manera íntegra! La societat no ha fet la seua feina en l’ús, els polítics no han fet la seua feina en l’ús, tampoc l’han feta aquells partits progressistes dels quals esperàvem un ús militant en totes les seues intervencions. Jo esperava que ara sí, ara que estava en perill més que mai la nostra llengua, es conscienciaren i donarien exemple, però no ha estat així, no està sent així. Els ajuntaments on governa PP-Vox no perden el temps, van per feina, el seu objectiu: fer desaparèixer el valencià. No tenim una societat civil forta, no tenim uns representants polítics implicats en la defensa de la llengua com caldria i si finalment aquesta Llei no és derogada per inconstitucional, haurem perdut el nostre principal bastió: l’educació i l’ensenyament. Ja no es tractarà que cadascú parle en la llengua que vullga sempre que puga triar, no podran triar perquè la desconeixeran. Acabe parafrasejant al bon amic elxà, Joan Carles Martí, primer president del Tempir: «Els 80 se’ns prometien moderadament feliços […] malgrat la timidesa creixent de la classe política valenciana». A hores d’ara, continua dient l’actual president del Tempir, Josep Enric Escribano: «Part d’aquell patrimoni a grans trets s’ha balafiat en mans d’una dreta anorreadora de la llengua pròpia i d’unes esquerres (l’estatal i la valencianista) que han intentat cobrir l’expedient».
Malauradament, no hi puc estar més d’acord, estem en «emergència lingüística» i davant d’una emergència cal actuar amb mesures contundents i sense pal·liatius.
Acabe amb una frase de Vigdís Finnbogadòttir, expresidenta de Finlàndia, una política que diu: «La llengua és el canal que ens porta als nostres orígens i a les nostres arrels, a la història passada de la nostra família i de la nostra nació. Privar els individus del seu coneixement és com negar-los l’accés a aspectes importants de la seua existència».
