L’independentisme és minoritari. Aquesta afirmació és certa, dubte que hi haja algú al País Valencià, les Illes o la mateixa Catalunya, que ho dubte. Reconèixer-ho és el primer pas per a superar-lo, si hom vol. I com a conseqüència la primera anàlisi que hauríem de fer els que encara creiem possible un País Valencià independent hauria de ser conèixer les causes que ens fan ser minoritaris.
És un País Valencià independent una quimera? Aquesta pregunta és central, bàsica, i que ens és lícit fer-nos-la, perquè existeixen algunes motivacions objectives que permeten la seua formulació. Podríem fer-nos la següent pregunta: És possible una Múrcia independent? Si trobem que hi ha diferències en les respostes, és que hi ha elements bastantment diferenciadors que permeten que una pregunta siga legítima i l’altra una broma.
Un País Valencià independent és possible perquè el concepte integra algunes, si no totes, de les característiques pròpies que permeten configurar una nació política. Té una llengua pròpia, té un passat independent, té una història pròpia, una religiositat comuna, una forma de legislar distinta, una estructura econòmica que la identifica, unes tradicions culturals i populars que permet reconèixer els seus habitants com a diferents de la resta, inclòs dels altres catalans del nord, però sobretot dels espanyols i dels pobles del nord de la Mediterrània, i finalment el País Valencià com a entitat política va ser conquerida i subjugada per una nació aliena.
Podríem seguir justificant la possibilitat real d’un País Valencià independent, però crec que no cal. El País Valencià pot ser independent, té el mateix dret que qualsevol altra nació a disposar del seu futur. Però la realitat és que som una minoria els que considerem aquesta possibilitat, i encara menys els que estem disposats a actuar coherentment per a construir la Nació.
Les línies que marquen el procés de fer desaparèixer de l’escenari polític el desig d’independència dels valencians és paral·lel al procés de destrucció de les estructures que fan possible la nació: viabilitat econòmica, potència cultural, dignitat de ser. Una nació no es construeix si no existeix la percepció que cada individu és digne i està orgullós de ser valencià, i és conscient que ser valencià és un valor, ni major ni menor que el que sent altra persona d’altra nació. Tampoc, si desapareix la seua viabilitat econòmica, i si, finalment, es perd la diferència cultural que alimenta les característiques espirituals, religioses, literàries, ètiques i estètiques que fan diferent l’individu.
Aquests tres elements necessaris per a construir la nació són els que la nació ocupant s’encarrega d’anar fent desaparèixer en el temps, de forma més o menys violenta, però l’objectiu el té clar, i no es desvia ni un mil·límetre. A més a més, els tres elements de dissolució de la nació actuen a la vegada, i la intensitat es modula segons les necessitats de l’ocupant.
El primer element que entra en joc és transmetre a la població la inutilitat de tenir estructures polítiques pròpies. Les estructures polítiques pròpies són els partits, els sindicats, i els moviments socials, que es mouen al si de la societat i empenyen cap al canvi; l’organització política institucional és el fruit de l’acció política d’eixos elements, i no a l’inrevés. Sense estructura política pròpia és impossible construir independència. I els valencians no tenim cap estructura política que tinga com a objectiu la independència del País Valencià, és de fet el primer element que Espanya ha combatut, des de la desaparició d’estructures com l’antic PSPV fins a l’absorció de la UPV-Bloc en els projectes espanyolistes. Aquest fet fa que la política valenciana gire al voltant dels interessos espanyols, i és en aquest sentit on les propostes que hi ha hagut tímidament sobiranistes, si és que mai ho han sigut, han fracassat en l’objectiu de construir País, convertint-se en elements directes de l’opressió i còmplices del procés de desaparició del País Valencià. La contrapartida és clara, cap partit polític que integre el País Valencià a l’estructura política espanyola serà mai un element d’alliberament nacional, ans al contrari, serà un element més de destrucció del nostre País.
El segon element és la destrucció de l’estructura econòmica que podria sustentar la nació. No m’estendré en aquest capítol, car tots i totes som molt conscients del procés d’empobriment econòmic del nostre País i de la transformació en una societat sense capacitat industrial, d’innovació o de recerca. L’empobriment de la societat valenciana es dona per dues vies: la colonització econòmica que ens trau els recursos, i la manca de serveis educatius, sanitaris, de protecció social, i d’infraestructures que ens obliga a un empobriment cada vegada major si volem mantenir uns mínims serveis dignes per als nostres fills i filles, els nostres majors i els nostres malalts.
El tercer element, crec que tots el tenim ben present, la substitució lingüística i cultural del que ens és propi per la cultura espanyola i el castellà és obscena i hauria de ser suficient per a no tenir cap lligam institucional amb cap element del poder polític espanyol que actua al nostre País; car són elements de destrucció cultural, perquè com a eines polítiques que cerquen el poder a la seua nació, sols ho poden fer fent desaparèixer les diferències, ja que no poden conjuminar dues cultures en un mateix projecte polític. I això suposa que una de les dues ha de desaparèixer, naturalment la valenciana, la que no és seua o de la que han renegat, la que els seus avantpassats van conquerir i que encara malda per sobreviure, amb molt poques possibilitats si hem de ser sincers. Però, el fet que siguem minoria, i que possiblement estem condemnats a la desaparició, no ens obliga a ser feliços amb aquest destí al qual ens obliguen els espanyols i els qui els fan el joc.
I no és per una romàntica idea d’una nació perfecta, no és aquest el motiu, i molt menys la resignació o el nihilisme, el que ens empeny a fer de l’independentisme el centre ideològic de l’acció política. Espanya, en conjunt, és un projecte capitalista en l’estructura econòmica, i supremacista en l’estructura cultural, i aquests dos elements alimenten la pervivència del sistema polític espanyol. Trencar Espanya és necessari per a l’alliberament dels pobles, però sobretot per avançar en drets socials i alliberament de classe. Els dos motors de canvi són: la classe i la nació. Enfront d’Espanya haurà de ser la palanca nacional la que faça possible el necessari canvi en les condicions de vida de les persones que habiten l’actual estat espanyol, i que passa per la destrucció real de l’estructura política espanyola.
