Per començar, el títol de la pel·lícula Civil War em suggereix un pensament al voltant dels adjectius incivil i civil. Totes les guerres estan plenes d’incivilitat, és a dir, de falta de civilitat. La civilitat equival a urbanitat i bones maneres. Ja siguen guerres exteriors o interiors, la població civil és la principal damnificada i la menys responsable de les destruccions i violències associades. En el mateix sentit, al començament del seu llibre titulat Historia militar de una guerra civil, el prestigiós historiador Gabriel Cardona es fa ressò de la proposta historiogràfica de reconsiderar la denominació d’aquell conflicte bèl·lic: s’advoca per deixar-ho en Incivil o, senzillament, Guerra d’Espanya (1936-1939). Consegüentment, per favor, deslliguem el mot civil de connotacions negatives, gràcies.
A continuació, recomane el visionat de l’esmentat film Civil War, una inquietant producció nord-americana que dibuixa una hipotètica guerra interior als Estats Units d’Amèrica. És també una road movie amb un repartiment encapçalat per la magnífica actriu Kirsten Dunst (segur que recordem el seu paper de Maria Antonieta en el film homònim de Sofia Coppola). Les Forces de l’Oest s’han sublevat i avancen ràpidament cap a la capital, Washington DC; paral·lelament, un xicotet grup de periodistes viatgen en la mateixa direcció per tal de documentar fotogràficament el conflicte bèl·lic i fer-li una entrevista al president estatunidenc que resisteix a la Casa Blanca. En el xicotet grup dels periodistes afloren els defectes i les virtuts dels joves, dels adults i dels vells; es posa de manifest que és la professionalitat dels mitjans d’informació independents la que garanteix el funcionament correcte de qualsevol règim democràtic. També hi són presents la lluita implacable pel poder i les qüestions que divideixen la societat estatunidenca contemporània: grans desigualtats socioeconòmiques, desinformació, manipulació, racisme, supremacisme blanc i anglosaxó, militarisme i ús desenfrenat de les armes de foc…
Quant al cinema nord-americà, podem relacionar aquesta pel·lícula amb films anteriors. És el cas, per exemple, de Set dies de maig, un interessant film de 1964 en blanc i negre que compta amb la banda sonora de Jerry Goldsmith i amb la intervenció de grans estrelles del Hollywood daurat: Burt Lancaster és un general colpista, Kirk Douglas és un militar fidel a la legalitat democràtica i Ava Gardner interpreta un amor del passat.
Seguidament, ens traslladem a Sud-amèrica. La Batalla de Xile és un llargmetratge documental de Patricio Guzman que retrata el període democràtic amb el president socialista Salvador Allende (1970-1973) i el cruent colp militar de Pinochet (11 de setembre de 1973). Desaparegut és un film de Costa-Gavras on es denuncia el suport nord-americà al colp de Pinochet: Jack Lemmon interpreta un pare estatunidenc desenganyat i desesperat davant del seu propi govern suposadament democràtic i liberal, la música és de Vangelis. Posteriorment, la pel·lícula No de Pablo Larraín ens mostra la meritòria victòria de la resistència democràtica xilena en el plebiscit de 1988.
Per acabar, tornem a la península Ibèrica. Capitans d’abril és un film de Maria de Medeiros que recorda el triomf de la Revolució dels Clavells i la fi de la dictadura a Portugal (25 d’abril del 1974). A la plataforma 3cat, hi podem aprofundir en el cas de Salvador Puig Antich, una de les darreres persones executades per la dictadura franquista (1939-1975). A la plataforma d’À Punt, trobem dos documentals: un Déjà-vu (ja vist) sobre l’any 1981 i un clip de Va passar ací on es recullen testimonis de la presència de tancs a la ciutat de València durant l’intent de colp d’Estat a Espanya, 23 de febrer de 1981. A la plataforma RTVE Play, La otra orilla és un episodi d’Alquibla, una sèrie documental de 1988 amb guió i presentació de l’escriptor Juan Goytisolo: rastreja les restes de l’aventura colonial espanyola al Marroc i al Sàhara Occidental.
