Quan Gai Cèsar August Germànic, més conegut per Calígula, l’any 37 d’aquesta arribà al poder, Roma tremolà perquè sabia que era un home capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir el que volia, i, al dir qualsevol cosa, els historiadors coincideixen en aquesta asseveració: qualsevol cosa. Fon tanta la seua violència que aquells no han dubtat a qualificar-lo com a dement, però tal vegada no era del tot així. El menyspreu que tenia per les institucions públiques era tan absolut que els feu pensar en allò donat que ell, entre altres barbaritats, per a humiliar-les fins el ridícul, no dubtà en nomenar senador al seu cavall Incitatus. Aquest era un animal de procedència hispànica i guanyador de moltes curses que tenia enamorat el seu amo el qual manà construir-li un estable de marbre amb un pessebre d’ivori, posar criats a la seua a la seua disposició en una luxosa vila que edificà per a ell i portar-lo a festes i sopars com a convidat d’honor.
El Partit Popular ha guanyat les eleccions autonòmiques i governarà la Generalitat Valenciana agafat de la mà de Vox perquè l’amnèsia general i l’apatia típica valenciana així ho han volgut. Som un poble estrany, capaç de votar contra ell mateix i, tal vegada per això, ens mereixem un govern així, però els i les qui ni hem votat una alternativa política com aquesta ni mai ho farem no podem eixir de l’estupor que ens produeix primer, vore Vox al màxim govern del País i després, per anar fent boca dels que ens ve, vore com aquest Calígula va nomenant càrrecs que determinaran el nostre futur immediat.
Els qui estem implicats en el moviment cultural del País, mai no podíem imaginar que al davant de la Conselleria que ha de gestionar el nostre esdevenir cultural podia arribar una persona amb el perfil ideològic de Vicente (no Vicent) Barrera. Ho dic francament, i no perquè haja estat torero, no, perquè jo no soc antitaurí (la cosa no va per ací), ho dic perquè ha demostrat no ser ni tan sols de dretes i sí un feixista total en l’ample sentit del qualificatiu.
El Partit Popular, com Calígula, amb el més absolut menyspreu institucional, no ha dubtat a ridiculitzar-nos a tots els valencians i valencianes al posar al capdavant de la conselleria de Campanar el seu Incitatus particular, estable de luxe i pessebre ben ple per a què, des del primer moment, els qui estem per fer País tinguem clar per on aniran els tirs de la nostra cultura en el futur o, millor dit, contra la nostra cultura. Què pot fer aquest toreret de mig pèl per un tema que desconeix i que quasi segur odia? Escoltarem infinitat de referències taurines quan tinga ocasió d’obrir la boca que sols els babaus aplaudiran com aplaudien quan torejava a València, més per ser de la terra que per ser bon torero, cosa que mai no fon. Ara, els mateixos panolis aplaudiran veient com enfonsa l’aconseguit a aquests darrers governs del Botànic, que, encara que no per a tirar coets, sí, almenys, semblava que anava encarrilant la nostra dignitat com a poble. Segurament, entrarà a matar, encara que siga de bajonazo, com es diu en l’argot: de mala estocada però efectiva; matar per enviar a l’escorxador les il·lusions de molta gent, intel·lectuals, artistes, escriptors, mestres, joves que volen un País digne, poble pla que vol seguir usant la seua llengua allà on vaja i que siga respectat per fer-ho…
Som un poble estrany, sí, un poble que ja ha oblidat la tremenda estafa a què ha estat sotmés durant dècades, els escàndols, els robatoris, la corrupció generalitzada, la burla soferta per part d’uns jutges que deixen podrir els expedients inculpatoris als seus calaixos per a no enviar a la presó mig PP.
Sent dringar ja les campanetes dels cavalls de l’arrossegament disposats a endur-se el que queda d’una societat amb desitjos de llibertat perquè és impensable que aquest president que ni sap parlar valencià tinga a bé treure el mocador color taronja per indultar, ni que siga, l’aconseguit fins ara.
