Prompte farà un any de la terrible barrancada que assolà unes quantes comarques valencianes i s’emportà la vida d’almenys 229 persones. A penes fa un parell de dies encara emergien d’entre el fang les restes d’un home donat per desaparegut. És difícil fer balanç de l’any transcorregut, que uns han comptat amb maganxes i passes en fals que els estalvien –de moment– l’assumpció de responsabilitats per la nefasta gestió de la Dana i els altres amb dies d’esforç per recuperar una certa normalitat, acabar d’arreglar desperfectes i combatre la humitat enterca, i encara molts altres amb l’espera d’una ajuda que no arriba, d’unes explicacions que no es donen, d’una reconstrucció pensada en termes de sostenibilitat, bé comú i prevenció d’amenaces futures. Hi ha també un factor determinant per fer uns comptes tan difícils: el del suport a les víctimes, incondicional i càlid des del primer dia, que ha fet possible la solidaritat popularment organitzada, el crit de la dignitat que no es resigna davant una impunitat que necessita tota mena d’acrobàcies, el suport generosament compensat de l’extrema dreta de Vox i el beneplàcit de Madrid per aguantar Mazón en la presidència de la Generalitat. Hi ha les multitudinàries manifestacions mensuals que cada mes han desafiat la resignació i la impotència i escampat la necessitat de la defensa enèrgica dels drets socials i polítics, la urgència d’un foc nou democràtic per als valencians. Demà es tornarà a sentir amb força el crit del carrer exigint la dimissió de Mazón com a pas previ indispensable per poder girar full i iniciar un nou cicle al País Valencià. Mentrestant, i gràcies sobretot a l’enorme treball de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz, que instrueix la causa per la tragèdia de la Dana, va desembullant-se la realitat dels fets que tan zelosament es tracten d’ocultar en un foment irresponsable de la impunitat dels poderosos.
I el fet és que això, la impunitat, està convertint-se en el pitjor enemic de la democràcia per tal com destrueix els fonaments mateixos del principi irrenunciable de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, o el que és el mateix, la conversió de la llei en paper mullat. Si el dret internacional no obliga i discrimina, ens preguntem, de què ha servit la pacient construcció de mecanismes que ens defensen contra la barbàrie i facen possible un escenari de pau i justícia? El cas de la metòdica, cínica i paranoica destrucció de Palestina per part d’un estat d’Israel governat per un delinqüent com Netanyahu clama al cel. Però no ens enganyem, la reiterada burla del dret internacional i el menyspreu pels drets humans i per la vida que s’escenifiquen en les tenebres de Gaza, no seria possible si els EUA comandats per Trump no fossen còmplices instigadors (sempre amb la perspectiva dels guanys escandalosos de la indústria armamentística) del genocidi. I el mateix podríem dir de la guerra d’Ucraïna i les aspiracions imperials de Putin. Més enllà de l’aparent voluntat pacificadora de qui pagaria una fotracada per comprar-se el premi Nobel, tan versemblant com els jocs de mans d’un tafur, la instranscendència europea que descansa en la falta d’audàcia i convenciment en la defensa de la justícia i la democràcia, són la millor garantia per preservar la impunitat dels sapastres. Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre internacional de detenció, s’ha tornat a pixar sobe la fràgil treva de Gaza, bloqueja l’ajuda humanitària i amenaça com a postre d’annexionar-se Cisjordània, ja foradada com un formatge emmental per colònies de jueus fanàtics armats fins a les dents i ferida per excavadores que custodia l’exèrcit israelià i que arrabassen camps sencers d’oliveres als palestins.
Iàssir Arafat va portar en 1974 un ram d’olivera a l’ONU en senyal de mà estesa, però també portava una cartutxera i la funda d’una pistola (segurament sense pistola, clar). De llavors ençà ha plogut molt, sobretot bombes i mort sobre el poble palestí. El debat entre la branca d’olivera –que és el principal símbol, amb el mapamundi i els colors blau i blanc de la bandera de l’ONU– i la pistola sembla decantar-se cada vegada més cap a l’arma que engreixa els estratosfèrics beneficis que donen ales a Trump. La impunitat destrossa la democràcia arrecerada rere el poder que donen les armes i que traça un camí que porta directament a l’abisme. La millor contribució que el poble valencià podria fer, en els temps convulsos que corren, seria fer caure Mazón i la seua colla d’ineptes fantotxes i redirigir el rumb d’una democràcia en greu perill de mort per inanició a tot el món.
